Les normes diferents de l’estiu

      El problema amb la meva vida

      era que havia estat idea d’algú altre.

      Un

      Una nit d’estiu em vaig adormir amb l’esperança que el món fos diferent quan em despertés. L’endemà al matí, quan vaig obrir els ulls, el món era el mateix. Vaig apartar els llençols i em vaig quedar allà estès mentre la calor entrava per la finestra oberta.

      Vaig allargar la mà fins al dial de la ràdio. Sonava «Alone». Merda, «Alone», una cançó d’un grup que es deia Heart. No era la meva cançó preferida. Ni el meu grup preferit. Ni el meu tema preferit. «You don’t know how long...».

      Aquest era jo:

      Quinze anys.

      Fastiguejat.

      Deprimit.

      Si fos per mi, com si el sol fonia el blau del cel. Així el cel estaria tan deprimit com jo.

      El locutor deia coses irritants i molt òbvies, com ara «És estiu! Fa calor!». I llavors va posar la melodia retro d’El genet solitari, cosa que li agradava fer cada matí perquè es pensava que era una manera moderna de despertar el món. «Aio, Silver!». Qui havia contractat aquest paio? No el suportava. Se suposava que mentre escoltàvem l’obertura de Guillem Tell havíem d’imaginar-nos el Genet Solitari i el Toro muntant a cavall a través del desert. Potser algú hauria d’haver avisat aquest paio que ja no teníem deu anys. «Aio, Silver!». Merda. El locutor tornava a estar en antena: «Desperta’t, El Paso! És dilluns, 15 de juny de 1987! 1987! Us ho podeu creure? I moltes felicitats a Waylon Jennings, que avui fa cinquanta anys!». Waylon Jennings? Que era una emissora de rock, collons! Però després va dir una cosa que em va fer pensar que potser sí que tenia cervell. Va explicar la història de com Waylon Jennings havia sobreviscut a l’accident de 1959 que va matar Buddy Holly i Ritchie Valens. En aquell punt va posar «La Bamba» versionada per Los Lobos.

      «La Bamba». La Bamba m’estava bé.

      Vaig deixar caure els peus descalços sobre el parquet. Mentre movia el cap al ritme de la cançó, em vaig preguntar què devia haver passat per la ment de Ritchie Valens abans que l’avió s’estavellés contra el terra implacable. Ei, company! S’ha acabat la música.

      Que la música s’acabés tan aviat. Que la música s’acabés quan tot just acabava de començar. Això sí que era trist.

      Dos

      Vaig entrar a la cuina. La mare estava cuinant perquè havia quedat amb les seves amigues de l’Església catòlica. Em vaig servir un got de suc de taronja.

      La mare em va somriure.

      –No penses dir bon dia?

      –M’ho estic plantejant –vaig dir.

      –Almenys has aconseguit sortir del llit.

      –M’ho he hagut de pensar molt.

      –Quina relació hi deu haver entre ser un noi i dormir tant?

      –Tenim talent per dormir. –Això la va fer riure.– De tota manera, no estava dormint. Estava escoltant «La Bamba».

      –Ritchie Valens –va dir, gairebé xiuxiuejant–. Que trist.

      –Igual que el teu Patsy Cline.

      Va fer que sí amb el cap. De vegades l’enganxava cantant «Crazy» i em feia somriure. I ella somreia. Era com si compartíssim un secret. La mare tenia bona veu.

      –Accidents d’avió –va xiuxiuejar. Crec que parlava més per a ella que per a mi.

      –Potser Ritchie Valens va morir jove, però havia fet alguna cosa. Vull dir que va fer alguna cosa de debò. En canvi, jo? Què he fet, jo?

      –Encara tens temps –va dir–. Molt de temps.

      L’eterna optimista.

      –A veure, primer m’hauria de convertir en una persona –vaig dir.

      Em va llançar una mirada curiosa.

      –Tinc quinze anys.

      –Ja sé quina edat tens.

      –Els nois de quinze anys no es consideren persones.

      La mare es va posar a riure. Era professora de secundària. Sabia que estava mig d’acord amb mi.

      –De què va la gran trobada?

      –Estem reorganitzant el banc d’aliments.

      –Banc d’aliments?

      –Tothom hauria de poder menjar, no?

      La mare tenia debilitat pels pobres. Ella ho havia estat. Sabia molt bé què volia dir passar gana, molt més