Títol original: Kata tôn Galilaiôn (362-363)

      © de la traducció: Joan F. Mira

      © d’aquesta edició: Universitat de València

      Juny 2008

      Publicacions de la Universitat de València

      Arts Gràfiques, 13 - 46010 València

      Disseny de la col·lecció: Enric Solbes

      ISBN: 978-84-370-7102-2

      Realització ePub: produccioneditorial.com

      Introducció

      Flavius Claudius Julianus va ser, es mire com es mire, un emperador peculiar. Va governar a penes tres anys, va morir molt jove en combat amb els perses, i amb el pas dels segles ha deixat una memòria incomparablment més viva que tots els Constancis, Jovians, Valentinians o Gracians que ocuparen el poder de l’imperi en la segona meitat del segle IV. Qualsevol europeu de cultura mitjana coneix –o coneixia, abans de la dissolució de la Història en els estudis mitjans– aquest nom clàssic de Julià, associat immediatament a l’epítet «l’Apòstata» i a una imatge negativa i dubtosa. L’Església no li va perdonar mai aquesta «apostasia», i així el nom del jove emperador ha quedat ja per sempre adscrit a l’inútil intent de redreçar el «paganisme» quan ja era massa tard.

      De fet, quan Julià entra en escena, a penes mig segle després de l’Edicte de Milà (amb el qual l’emperador Constantí, el 313, legalitzava i quasi oficialitzava el cristianisme), la religió dels «galileus» ja dominava les ciutats de l’imperi, començava a escampar-se pels camps, i havia estat adoptada per la família imperial i per gran part de les classes superiors, dels alts càrrecs de l’administració, i fins i tot pels sectors més cultivats, mestres i professors inclosos. Els bisbes eren ja, en moltes ciutats, una autoritat efectiva. A les zones aïllades o rurals, entre la població d’aldees i poblets (els pagani), la religió tradicional, amb el seu panteó de déus grecoromans, amb temples empobrits o en ruïnes, era encara majoritària i resistia. I resistia també entre erudits, funcionaris, membres de les famílies antigues, i sectors importants que intentaven encara mantindre unes creences i uns rituals que quedaven a poc a poc arraconats. Quan Julià va intentar restaurar l’ordre antic, era ja massa tard: el seu intent, únic i brevíssim, ja no es repetiria mai més, i l’expansió del cristianisme, dins i fora dels límits de l’imperi, no trobaria cap més entrebanc des del poder, ans al contrari: només estímul, protecció i, quan calia, imposició forçada.

      El projecte restaurador de Julià no va ser simplement el capritx d’un jove emperador irresponsable. Va ser la idea d’un «governant-filòsof», d’un pensador amb una formació acadèmica excel·lent, que era alhora un poderós home d’acció, amb una visió clara –potser ja poc realista, però clara– de la pròpia responsabilitat: assegurar militarment els límits de l’imperi, reformar-lo i refer-lo per dins. L’historiador i amic Amianus Marcellinus, que formà part del seu seguici, va escriure, en el retrat biogràfic que li dedicà, aquestes ratlles precises: «...va resplendir tant, que per la seua prudència era considerat un nou Titus, igual a Trajà pels èxits en la guerra, clement com Antoní, i en les indagacions abstruses de la ment comparable a Marc Aureli». Molts segles més tard, Voltaire, en el seu Diccionari Filosòfic, escrivia: «Dos o tres autors, mercenaris o fanàtics, parlen del bàrbar i efeminat Constantí com d’un déu, i tracten com a un brètol el just, el savi, el gran Julià... Julià és sobri, cast, desinteressat, valent, clement; però no era cristià, i ha estat considerat molt de temps com un monstre... Però haurem de convenir que Julià tenia totes les qualitats de Trajà, excepte aquell gust particular que durant tant de temps ha estat perdonat als grecs i als romans; totes les virtuts de Cató, però no la seua obstinació i el seu mal humor; tot allò que va ser admirat en Juli Cèsar i cap dels seus vicis; tingué la continència d’Escipió. I en fi, va ser en tot igual a Marc Aureli, el primer dels homes.» Era una bona manera de retre justícia a un emperador que cultivà somnis impossibles com el de restaurar el paganisme, aturar l’esfondrament de l’imperi, i fer renàixer la cultura hel·lenística.

      La vida i les obres

      El món que pretenia restaurar el jove i breu emperador Julià, ja no era el del seu admirat Marc Aureli. Era, encara, un espai de fronteres immenses, del nord de Britània fins a Mesopotàmia, del Danubi a l’alt Nil, però la unitat d’aquest món començava a ressentir-se de la seua pròpia magnitud. A finals del segle III, Dioclecià ja hagué de dividir l’imperi en dues parts, l’orient i l’occident, i Constantí va establir una capital nova a la ciutat de Bizanci, rebatejada amb el seu nom, que seria a partir d’aleshores una rival creixent i seriosa de Roma: en el futur, les dues ciutats seran també centre i emblema d’esglésies, històries i cultures progressivament distants. A més a més, les fronteres exteriors de l’imperi, tant de temps estables i segures, eren progressivament amenaçades: els pobles germànics a l’oest i al nord exercien una pressió insostenible, i a l’orient els perses representaven un enemic militar renascut. A l’interior, la pèrdua de cohesió i d’energia presagiava l’esfondrament de tota una llarga època històrica: una crisi demogràfica, econòmica, rural i urbana, administrativa, social i religiosa que ningú no sabia com resoldre. Si hi afegim els conflictes dinàstics constants, el panorama és encara més ombrívol. I qui sap si, tal com alguns historiadors sostenen, la «conversió» real o interessada de Constantí al cristianisme va fer possible a curt termini una mínima cohesió interna que allargà uns anys la vida d’un imperi moribund.

      A la mort de Constantí I, el 337, els sues fills Constantí II, Constanci II i Constant, es van proclamar alhora emperadors, en un moment deturbulència completa. Després de l’assassinat de gran part dels membres de la família imperial, el petit Julià (nascut el 331) va ser enviat a l’exili a Anatòlia, sota la custòdia del bisbe Eusebi. Allà tingué com a mestre l’antic tutor de sa mare, Mardoni, un cristià que estimava la literatura clàssica. El 342 va ser enviat a Macellum, a la Capadòcia, sota el control del bisbe de Cesarea, que tenia una bona biblioteca amb obres dels filòsofs neoplatònics. Pocs anys més tard, acabat l’exili, pogué traslladar-se a Constantinoble per a continuar els estudis, i més endavant a Pèrgam, amb el filòsof Edesi, successor de Jàmblic com a cap de l’escola neoplatònica. Després va anar a Efes, on sembla que abandonà definitivament el cristianisme, i on va ser iniciat en els misteris de Mitra. A Atenes, on arribà el 355 per a completar la seua formació, tingué com a company d’estudis Gregori de Nazianz, futur bisbe eminent i pare de l’església, però la reimmersió de Julià en la religiositat grecoromana era ja decidida i completa.

      La vida del jove príncep, dirigida al pensament i a l’estudi, va patir un canvi inesperat quan, la tardor del 355, Constanci II li atorgà el títol de Cèsar i el va enviar a la Gàl·lia a dirigir la resistència als atacs dels alamans, que n’ocupaven ja part del territori. Tot d’una, Julià va mostrar qualitats militars i organitzatives que ningú no esperava: derrotà els bàrbars en diverses batalles i de manera contundent el 357 a Argentoratum (Estrasburg), on va ser fet presoner el rei germànic. La Gàl·lia tornava a conèixer una pau precària, i Julià es va instal·lar a Lutetia (París) on emprengué tasques de reforma administrativa. A primers del 360 l’emperador Constanci li ordenà traslladar-se a l’orient, amb la meitat de les tropes, per a iniciar una campanya contra els perses. Però els legionaris, la major part autòctons de la Gàl·lia, no solament s’hi van negar sinó que proclamaren Julià com a August Emperador. Julià hi va accedir, de grat o per força, i quan es dirigia a Constantinoble amb a penes 3.000 soldats, l’emperador Constanci II va morir i Julià va quedar com a únic hereu. Quan Julià va entrar per fi a la capital, el desembre del 360, tenia a penes 28 anys.

      Per fi podia emprendre el seu programa de reformes. Va constituir un tribunal per castigar els excessos i exaccions del regnat anterior; va reduir el luxe, les despeses i el personal de la cort (inclosa la guàrdia imperial i la policia secreta), i va suprimir gran part dels espectacles de teatre i de circ. Va emetre un edicte per restituir a les ciutats el poder civil i religiós que havia decaigut, i així mateix els va tornar les terres i propietats que l’estat i l’església els havien sostret. Va ser eliminat el privilegi del clergat cristià, que estava exempt de contribuir a la gestió municipal. Amb l’edicte del 4 de febrer