PUV

      Títol original: Plan d’une université o d’une éducation publique dans toutes les sciences

      Traducció d’Eduard J. Verger

      © Eduard J. Verger

      © de la introducció i notes: Antoni Furió

      © d’aquesta edició: Publicacions Universitat de València

      Gener 2005

      Publicacions de la Universitat de València

      Arts Gràfiques, 13 - 46010 València

      Disseny de la col·lecció: Enric Solbes

      Maquetació: Inmaculada Mesa

      ISBN: 84-370-6099-0

      Realització d'ePub: produccioneditorial.com

      Introducció

      Què és la universitat? Quina és o hauria de ser la seua funció, la seua raó de ser? Em sembla que aquestes preguntes, d’altra banda tan actuals en uns moments com els que vivim, de convergència europea i de construcció d’un espai universitari comú, de reforçament també de la xarxa universitària catalana en el marc de l’Institut Joan Lluís Vives, només es poden respondre històricament. No és el mateix la universitat a l’edat mitjana que al començament del segle XXI, com tampoc no ho era en els convulsos temps, tan resplendents i innovadors en tants vessants de l’esperit humà, en què va viure Diderot. Durant molt de temps, la universitat va ser –i encara ho era quan hi estudiava Diderot– una institució destinada substancialment a proveir de tècnics l’Església i l’Estat, que s’hi abastaven de teòlegs, juristes i advocats per als respectius aparells burocràtics. En molts aspectes, la universitat era la seu d’un coneixement captiu i indolent, purament escolàstic i utilitari, encaminat a dotar els estudiants de la capacita-ció tècnica corresponent. Caldrà esperar el segle XIX perquè la universitat deixe de ser només un centre d’ensenyament superior, de transmissió de sabers, per a esdevenir també un focus de producció i difusió de nous coneixements, d’investigació bàsica i aplicada. Aquest nou model d’universitat, que associava la recerca a la docència, implantat primer a Alemanya de la mà de Humboldt, s’estendria de seguida a la resta d’universitats europees i americanes i continua definint bastant bé encara avui el que entenem per universitat. Amb tot, al costat d’aquestes funcions canviants, hi ha hagut sempre un element que ha definit també la universitat al llarg de la seua existència, des dels seus mateixos orígens, i que continua sent-ne un dels ingredients més fonamentals: la seua autonomia. Al capdavall, la universitat va nàixer quan els mestres i els estudiants van abandonar l’illa de la Cité per escapar del control directe del bisbe de París i es van instal·lar a la muntanya de Sainte-Geneviève, al marge esquerre del Sena. I, d’una manera o altra, per la protecció del papa, del príncep o de les autoritats municipals que les patrocinaven, les universitats han comptat sempre amb una certa autonomia jurisdiccional, que les preservava –bé que no sempre amb èxit– de la intolerància ambiental i consentia la creació al seu si d’un mínim espai de llibertat intel·lectual, de llibertat de pensar, tan necessari per al progrés del coneixement humà. Ha estat a través d’aquestes petites escletxes per on ha penetrat la claror que, en una època i una altra –l’última a casa nostra, la tenebror del franquisme–, ha contribuït a il·luminar i dissipar la foscor. Una autonomia, tot s’ha de dir, persistentment vigilada i amenaçada pels poders, que se’n reserven sempre l’última paraula per la via de la legislació i, sobretot, del finançament.

      Al segle XVIII, la universitat continuava sent una institució medieval, impregnada d’escolasticisme fins al moll de l’os. Pitjor encara: feia temps que havia perdut aquella vivor i aquella empenta, aquella enorme curiositat intel·lectual i aquella voluntat de saber sense reserves que havia tingut en el seu origen, als segles XII i XIII, i s’esllanguia en la més completa apatia, indiferent si no hostil als progressos de la Il·lustració. Els més refractaris i combatius: els jesuïtes, en mans dels quals es trobava l’educació de les classes privilegiades, les úniques, d’altra banda, que podien tenir accés a l’ensenyament superior. En aquestes circumstàncies, de combat ideològic pel triomf de les Llums, Denis Diderot (1713-1784), un dels representants més conspicus del projecte il·lustrat i impulsor junt amb Jean D’Alembert de l’Enciclopèdia, va rebre de Caterina II, el 1775, l’encàrrec de redactar el pla d’una universitat per aplicar-lo a l’imperi rus. Diderot acceptà –no hi ha millor proposició per a un il·lustrat que la de veure aplicades les seues idees reformadores en una nació nova, on encara estava tot per fer, i amb el suport entusiasta de la seua emperadriu, una dèspota éclairée!–, però el programa que va confegir no el va fer pensant només en Rússia, que no coneixia a penes, sinó també en França, i en general en tot Europa. Un projecte d’universitat il·lustrada per a una societat desvetllada per les Llums.

      El primer contacte entre l’emperadriu i el filòsof data de 1765, quan Caterina va comprar la biblioteca de Diderot per la fabulosa suma de 15.000 lliures. El contracte també estipulava que l’antic propietari conservaria els llibres en vida i actuaria de bibliotecari imperial, tasca remunerada amb una esplèndida pensió que compatibilitzaria amb la funció, igualment retribuïda, de proveïdor de pintures i obres d’art per a l’emperadriu. Finalment, aquesta aconseguí que l’escriptor, vell ja de seixanta anys, acceptàs emprendre el viatge a Rússia i reunir-se amb ella. Un llarg i penós viatge de sis setmanes en berlina, segons relata ell mateix en la seua correspondència, des de l’Haia fins a Sant Petersburg, on arribà el 8 d’octubre de 1773, vespra de Sant Donís, el seu sant. A la nova capital imperial, cau d’intrigues de tots els colors, del príncep hereu contra l’emperadriu, d’una facció nobiliària contra una altra, dels eslavòfils contra els occidentalitzants, dels francòfils contra els anglòfils i els germanòfils, recolzats per les respectives ambaixades, Diderot s’hi va estar cinc mesos, fins el 5 de març de 1774. La llengua no constituïa cap barrera, perquè tot el món –tot el món que hi comptava–, des de les elits locals fins al cos consular i la colònia estrangera, s’expressava en francès, i com que era un personatge conegut, que hi arribava precedit per la seua fama intel·lectual, era tractat amb la més alta consideració a tot arreu, no sense que l’ambaixador francès intentàs utilitzarlo per a influir sobre Caterina o almenys servir-se’n com a espia, ni que l’ambaixador anglès no sospitàs això mateix.

      En tot cas, l’emperadriu i el filòsof es veien almenys tres dies per setmana, unes dues hores després de dinar, el que fa uns setanta dies o unes 140 hores en el curt espai de cinc mesos. No és estrany que l’ambaixador anglès recelàs i que l’ambaixador francès es desesperàs per obtenir tan poc profit de tan assídua freqüentació. No eren els únics a desconfiar: tota la cort estava escamada per la perseverança d’unes reunions el contingut de les quals es desconeixia. Només sabem el que tots dos volgueren contar en les respectives correspondències. La fascinació recíproca: l’emperadriu per la intel·ligència i la ironia del pensador, i aquest pel poder absolut, sense límits, d’aquella, per la possibilitat d’incorporar-la a la causa de la raó i aplicar sense traves i a gran escala el programa il·lustrat. Caterina consultava Diderot sobre diverses qüestions, principalment en matèria cultural, però també d’ordre polític i bon govern, que aquest contestava verbalment o, si la matèria era complexa, en textos escrits que anava lliurant-li. Tots dos sortien de palau per visitar els monuments, les biblioteques i els centres d’ensenyament. Sens dubte, Caterina va ser la principal, si no l’única –a més dels francesos instal·lats a Sant Petersburg i dels nobles francòfils que l’hostatjaven–, font d’informació de Diderot sobre la realitat russa. Però el tracte continu acabaria substituint l’atracció inicial que tots dos havien sentit l’un per l’altre, per una decepció igualment mútua. L’emperadriu, cansada de les fantasies reformistes del filòsof, que jutjava del tot impracticables: «Em