Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

      © Dels textos originals: els autors, 2018

      © De la traducció del text de M. Gómez: Juan V. Fuertes Zapata, 2018

      © D’aquesta edició: Universitat de València, 2018

      Coordinació editorial: Maite Simon

      Maquetació i grafisme de coberta: Celso Hernández de la Figuera

      ISBN: 978-84-9134-379-0

       ÍNDEX

       PRESENTACIÓ, Vicent J. Escartí

       1. La Seu de València, teatre de laitúrgia Eduardo Carrero Santamaría

       2. Despeses i preparatius de la representació de la nit de Nadal a la Seu de València (1410-1448) Guillem Chismol

       3. A l’ombra del Cant de la Sibil·la. Les altres sibil·les en la historiografia i en la literatura catalanes durant l’edat mitjana Vicent J. Escartí

       4. Al voltant de la consueta de la Sibil·la del Cançoner de Gandia Maricarmen Gómez Muntané

       5. Configuració i recepció de la representació sibil·lina en el context hispànic anterior a Trento Francesc Granell

       6. La Sibil·la de la Seu de València. Fonts i testimonis documentals Carles Magraner i Joan C. Gomis

       7. Els oracles sibil·lins a València. Text i cerimònia Francesc J. Massip

PRESENTACIÓ

       Vicent Josep Escartí

      Universitat de València / IIFV

      No podem dir que els estudis sobre el Cant de la Sibil·la a la Seu de València –i a tot l’àmbit valencià– compten amb una gran tradició. De fet, fins ara mateix, pràcticament, han estat escasses les referències a aquella cerimònia antiga i que degué tenir una gran popularitat entre les gents dels segles medievals. Celebrada la nit de Nadal, degué significar una manifestació paralitúrgica ben cara al poble, que es devia mirar tot el decorat ideat per a l’ocasió i, encara, el cant mateix, com un moment transcendent en què la veu del passat –d’un passat «clàssic», per a nosaltres– es feia present: en companyia dels profetes bíblics, la sibil·la cantava i anunciava la vinguda de Crist i el Judici Final, tan temut i tan present en aquell temps, a través dels predicadors que, en molts casos, el sentien imminent, tot aprofitant aquella amenaça per fer que els fidels es penediren dels seus pecats.

      El Cant de la Sibil·la era, doncs, el punt àlgid –escenogràficament parlant– de la cerimònia nadalenca en què a la Seu de València hi havia aquella presència de personatges dotats del do de la profecia i, encara, un betlem que, segurament combinant figures i éssers humans disfressats, representava el naixement de Crist. El assistents s’ho devien de mirar bocabadats, mentre fora el fred s’apoderava de la ciutat.

      Aquella cerimònia sabem que es desenvolupava –amb variants més o menys locals i sense dubte amb diferències provinents de la tradició de cada lloc i dels recursos de què es disposaria en cada seu– en altres terres del nostre espai cultural, des de Barcelona a l’Alguer, tot passant per Mallorca i Tarragona. Sabem, també, que aquella cerimònia era present en terres de Castella i a la Provença. La Sibil·la –i el seu cant– era un personatge famós; quotidià, perquè cada any es repetia. Almenys des de mitjan segle XV, a més, sembla que cantava en la llengua del poble i això, encara, degué donar-li un relleu major i una major popularitat.

      Però arribà el concili de Trento (1545-1563) i les seues reformes, que anul·laven els ritus eucarístics locals i establien un ritual unificat per a tota la cristiandat i, entre altres coses, es bandejaren de les nostres seus les cerimònies paralitúrgiques de la nit de Nadal, entre les quals la Sibil·la i el seu cant profètic. Amb això acabava, pràcticament, la història d’aquella bella representació: excepte a Mallorca i a l’Alguer, on la insistència de la població i el criteri d’alguns prelats van permetre que es reimplantàs, no sense problemes i amb períodes de prohibició estricta. A València, però, en un determinat moment encara ignot, en la segona meitat del XVI, es va extingir, i no sabem quina va ser la reacció popular.

      De la Sibil·la a la Seu de València ja no tornarem a saber res –almenys, fins ara, no hem descobert documents o altres textos que en parlen–, fins a una data tan distant d’aquell món medieval com el 1803, quan el xativí Joaquim Llorenç Villanueva publicarà algunes dades sobre aquella cerimònia al volum I del seu conegudíssim Viage literario a las iglesias de España (Madrid, Imprenta Real). Més tard, Milà i Fontanals, en un article erudit –«El canto de la Sibila en lengua de oc»–, publicat a la revista Romania, el 1880, o Josep Ruiz de Lihory, el 1903, a La música en Valencia (València, Doménech), el recordaven breument. I pocs anys després trobarem noves referències: el canonge Josep Sanchis Sivera, el 1909, a La catedral de Valencia. Guía histórica y artística (València, F. Vives Mora), si bé repetia les dades adduïdes per Villanueva, ens donava noves aportacions sobre les representacions de la nit de Nadal, tot tornant a posar en circulació el record de la Sibil·la. Un record que seria aprofitat pel seu nebot, l’erudit filòleg Manuel Sanchis Guarner, el qual, el 1956 publicà El cant de la Sibil·la. Antiga cerimònia nadalenca (València, Institució Alfons el Magnànim), el primer treball dedicat íntegrament a aquesta manifestació cultural medieval i on l’autor connectava la representació valenciana amb altres testimonis de la resta del nostre espai lingüístic.

      Les últimes dècades del segle XX i el que portem del segle XXI significaran un avanç en els estudis de la nostra literatura i la nostra cultura medievals, i del nostre passat històric, i això permetrà que, a poc a poc, aquella manifestació musical, parateatral i paralitúrgica siga tinguda en compte en estudis més generalistes o bé esdevinga centre d’interés d’alguns –pocs– estudiosos que, en alguns casos, han participat en el volum que ara editem. A això hauríem d’afegir el fet que, des del 2015, la Capella de Ministrers, sota l’impuls del seu director, Carles Magraner, ha recuperat en part la tradició del drama sibil·lí, en representar-lo de bell nou a la Seu de València, afegint-se, així, a altres iniciatives locals valencianes que, des dels últims anys de segle XX han anant incorporant la veu de la Sibil·la en concerts de Nadal, en llurs respectives esglésies: Gandia, Xàtiva, Ontinyent, Algemesí, etc. –i les cite com a exemple, i de memòria, sense cap ànim d’exhaustivitat.

      Comptat i debatut, el Cant de la Sibil·la de la Seu de València sabem que és bessó d’aquell de la Seu de Mallorca –que fou declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat, per la UNESCO, el 2010. Germà bessó i, en part, model, si fem cas de les paraules del bisbe d’aquella diòcesi, el valencià Joan de Vich, que va permetre la seua reintroducció. Coneixem, també, la seua música –gràcies a la partitura conservada a l’anomenat Cançoner de Gandia– i tenim dades sobre la seua posada en escena –a través dels documents de l’Arxiu de la Catedral de València que ens aporten