fonts històriques valenciane s

       Directors de la col·lecció

       Antoni Furió i Enric Guinot

       © M.ª M. Milagros Cárcel Ortí, 2018

       © D’aquesta edició: Universitat de València, 2018

      Disseny de la col·lecció: J.P.

       Il·lustració de la coberta:

      Detall de la cerimònia de la tonsura.

      Miniatura procedent del Pontifical de Maties Corvino.

      Biblioteca Apostòlica Vaticana. Ott. lat. 501, f. 6v.

       Maquetació: Inmaculada Mesa

       ISBN: 978-84-9134-382-0

       Al meu germà Vicent,ordenat de prevere en el seminari de Montcadael 21 de setembre de 1963,pel bisbe auxiliar Mons. Rafael González Moralejo

       Estudi introductori

      INTRODUCCIÓ

      Els arxius diocesans conserven entre els seus fons una sèrie de llibres que constitueixen la memòria escrita de l’activitat pastoral dels seus bisbes i són una mostra de l’estructura del govern de la diòcesi. El dit govern no es limita a la visitacorrecció, sinó que comprén un moment legislatiu (sínode), un ministeri pastoral (visita), un altre sacramental (impartició d’ordes) i de govern (nomenaments i concessió de llicències), tot interrelacionat. Ajuden al bisbe en el govern de la diòcesi els bisbes auxiliars, sobretot en la impartició d’ordes, el vicari general, per a assumptes espirituals i temporals i suplint el bisbe en la seua absència, i l’oficial per a assumptes judicials, amb responsabilitats continuades i precises. Tant el vicari general com l’oficial se serveixen de notaris i escrivans per a la redacció dels diferents llibres i, sobretot, per a l’expedició de lletres.¹

      De la variada tipologia de llibres produïts per les cancelleries episcopals en els segles baixmedievals, la present edició es basa en un registre d’ordes² de la segona meitat del segle XV, un Liber Ordinum.³ En alguns arxius diocesans es conserven registres específics d’ordes dels segles XIV i XV, fets pels notaris del bisbe, a banda de les llistes de tonsurats que puguen aparéixer en les visites pastorals⁴ de la mateixa època i en els llibres de col·lacions,⁵ a més de copiar-se en aquestos les litterae expedides després de la impartició d’una orde.⁶ Les ordenacions efectuades durant les visites pastorals eren un instrument eficaç en mans dels bisbes per a tindre contacte amb la realitat religiosa i social de la diòcesi i una ocasió propícia per a conferir les ordes, sobretot la tonsura i les ordes menors.

      Entre 1463 i 1479, anys que comprén aquest Liber Ordinum, era bisbe de València Roderic de Borja, valencià nascut a Xàtiva, entorn de l’any 1431, al si d’una família de la petita noblesa local, formada per Jofré de Borja Escrivà i Isabel de Borja, germana del futur Calixt III. El seu oncle, el cardenal Alfons de Borja, el va cridar a Roma on li va procurar una exquisida formació completada després en la Universitat de Bolonya, on es va doctorar en Dret, preocupant-se de la seua promoció eclesiàstica. El 8 d’abril de 1455 el cardenal Alfons de Borja va ser elegit papa amb el nom de Calixt III, per la qual cosa va haver de deixar vacant el bisbat de València. A banda de les nombroses prebendes de què Roderic va gaudir, en 1456 el papa li va concedir el capell cardenalici amb el títol de Sant Nicolau in carcere Tulliano. Va ser llegat papal en la Marca d’Ancona, capità dels exèrcits pontificis i vicecanceller de l’Església. Calixt III li va concedir el bisbat de València, el 30 de juny de 1458, el qual va retindre fins a la seua elecció papal, entregant-lo llavors al seu fill Cèsar Borja.⁷

      El nou papa Sixt IV el va anomenar el seu llegat a Espanya, a fi d’aconseguir la col·laboració dels regnes hispànics en la croada. A mitjan maig de 1472 va partir de Roma i va arribar a València el 18 de juny. El Dietari del capellà es fa ressò de l’esplendor i la pompa que va desplegar durant la seua estada en terres valencianes.⁸

      L’esdeveniment més important per a la diòcesi de València, durant el bisbat del cardenal Roderic de Borja, va ser l’elevació de la diòcesi a seu metropolitana, concedida per Innocenci VIII, en butla donada a Roma el 9 de juliol de 1492,⁹ assignant-li com a sufraganis els bisbats de Cartagena i Mallorca.¹⁰ A la mort d’Innocenci VIII, després del consegüent conclave, l’11 d’agost de 1492 s’anunciava al poble romà la seua elecció unànime com a papa, amb el nom d’Alexandre VI.

      El govern de la diòcesi de València, davant de l’absentisme del seu prelat —igual que havia ocorregut durant el mandat del seu predecessor Alfons de Borja— va recaure sobre els bisbes auxiliars i els vicaris generals. Eren els vicaris generals i els oficials els qui en realitat actuaven com a representants del bisbe. Van ser vicaris generals i oficials durant l’episcopat de Roderic de Borja els següents: Jaume Exarch (vicariusque generalis et officialis), doctor en lleis i canonge, Pere Vilarrasa, doctor en lleis, canonge i degà de la seu, Joan Marromà, doctor en lleis, canonge i paborde, Jaume Prats (vicarius in spiritualibus et temporalibus principalisque officialis), Guillem de Vich, canonge, Martí Aparici Enyego, canonge, i Joan Civera, doctor en lleis, rector de Santa Eulàlia de Mallorca i oficial principal.¹¹

      Els bisbes auxiliars, també nomenats de gràcia o anell, van ajudar en el compliment de les tasques pastorals, sobretot en la impartició del sagrament de la confirmació i en la celebració d’ordes, a més d’assistir als grans esdeveniments litúrgics i altres actes, consagrar i beneir esglésies, cementeris, altars i objectes destinats al culte. Totes les fonts i entre elles les municipals, destaquen l’oratòria dels mateixos i les seues predicacions. Tal vegada per aquesta última raó, tots ells eren sempre religiosos pertanyents a les grans ordes del moment: franciscans i agustins.¹² Van ser bisbes auxiliars de Roderic de Borja el franciscà fra Miquel Cascant, bisbe titular de Cristianòpoli, i l’agustí fra Jaume Pérez de València, bisbe titular de Cristòpoli, encara que aprofitant l’estada temporal d’algun altre bisbe s’impartia la tonsura, com ho van fer el franciscà fra Joan Annades, bisbe titular de Dolia, i Bartomeu Martí, bisbe de Sogorb.

      L’edició d’aquest Liber Ordinum va acompanyada d’un breu recorregut historiogràfic sobre les ordenacions eclesiàstiques i sobre la utilitat de la font, d’un estudi sobre les ordenacions de clergues i matèries que s’assignaven a cada orde, sobre els ordenats i el ministre de l’ordenació, sobre les formalitats de les ordenacions, és a dir lloc i temps de les ordenacions i condicions requerides als aspirants, i sobre els regulars i seculars ordenats. Sobre els primers es tracta el seu monestir de procedència i l’orde a què pertanyen, sobre els segons es tracta la seua procedència, el seu títol d’ordenació i la professió del pare.

      Segueix un breu estudi diplomàtic sobre el Liber Ordinum i la seua redacció, així com una descripció codicològica i paleogràfica del mateix i els criteris d’edició. A continuació figura l’edició del text precedida dels regests dels vint-i-huit documents inserits al llarg del Liber, la major part lletres dimissòries, tot seguint un orde cronològic, amb la indicació en cadascun dels folis que compren el document i el número que aquest té a l’edició.