PRESENTACIÓ

      Amparo Felipo Orts Universitat de València

      La profunda renovació de la disciplina històrica durant els últims decennis s’ha vist acompanyada –i ha impulsat– d’una veritable proliferació d’estudis sobre la noblesa durant a l’edat moderna de la qual la historiografia valenciana no ha volgut romandre al marge. Participant d’aquest anhel, sota el títol de Nobles, patrimonis i conflictes a la València moderna reunim catorze treballs, que aprofundeixen en les elits nobiliàries de València des de perspectives molt diverses. Obrin les pàgines del volum un conjunt d’estudis que, interessats pels habitatges nobles, ens permeten assistir a la fundació de Vilafranquesa, visitar l’antic palau dels comtes d’Almenara o endinsar-nos en l’espai domèstic dels senyors de Guardamar. També trobarem els comtes del Real litigant per la terra o als regants de Castelló de la Plana elaborant les seues ordenances. Però si el patrimoni i el seu acreixement se situen en la base d’aquests treballs, serem així mateix testimonis dels mecanismes d’ascens social desplegats per la nissaga dels Pujalt durant el segle XVI, del marquès de Castellnou en el XVII i dels descendents de Jaume Roig en el XVIII, així com de nobles i plebeus il·legítims, que cercaran en la seua legitimació la via d’integració familiar. Paral·lelament, assistirem a les polèmiques literàries entorn de l’expulsió dels moriscs provocades pel dominic Fonseca i ens aproparem a la conflictivitat nobiliària derivada de les difícils relacions de don Joan Boïl o de l’apassionament del marquès de Quirra. Conclourem el nostre recorregut situant-nos davant la Guerra de Successió, observada des de la doble mirada de l’opció política del comte de Parcent i de la confiscació de la biblioteca del comte de Cervelló.

      Dins d’aquest marc, M.^a Jesús Gimeno analitza el paper que van jugar els diferents actors en la construcció de nova planta del lloc de Vilafranquesa, començant per Damián Miralles, síndic de la ciutat d’Alacant, persona influent que va participar en diferents esdeveniments emblemàtics per a la ciutat –com ara la reactivació de la construcció del pantà de Tibi–, gran coneixedor dels beneficis i millores que per a les terres de l’horta d’Alacant suposaria i, per tant, l’autèntic ideòleg i impulsor del projecte. Però, més enllà d’això, mostra com la idea va ser aprofitada per Pedro Franqueza, secretari d’Estat i home de confiança del totpoderós favorit, duc de Lerma, qui no sols va utilitzar la seua influència política per a impulsar el finançament i finalització de la presa de Tibi amb les seues corresponents canalitzacions, sinó que va aconseguir que arribara més aigua a les terres que acabava de comprar. Terres del Palamó i Orgègia sobre les quals, a l’espera que arribara la tan anhelada aigua, duria a terme un procés de transformació agrària basada en el cultiu de la vinya destinada a la comercialització a través del port d’Alacant, moreres per a la fabricació de la cotitzada seda, ametlers per als típics dolços d’Alacant i, com no podia ser de cap altra manera, cereals per a l’autoconsum. Una modificació del paisatge agrari, sens dubte, però també una transformació urbana de primer ordre, amb la construcció de nova planta de la vila. I ací és on intervé Cristòfor Antonelli, enginyer militar en el Regne de València, autor de les traces, dibuixos, plantes i alçats de Tibi i també del lloc de Santa Magdalena, que acabaria rebent el nom del seu fundador, Vilafranquesa. A partir d’aquests dibuixos o traces, l’autora estudia l’evolució de l’emplaçament, la construcció del lloc, el perquè d’aqueixa ubicació, els costos de la dita construcció o els