Vida plena, vida bona. Santi Vila
Читать онлайн книгу.
fundador d’Amazon Jeff Bezos, el 20 de juliol del 2021, acompanyat de l’octogenària Wally Funk i dos astronautes més a bord de la New Shepard, més enllà del que suposa d’impressionant fita personal, pot ser viscuda com a una consecució col·lectiva?
Max Weber va creure sempre que ciència i política eren incompatibles. Tan cert com que sempre va mostrar un gran interès per reflexionar sobre l’acció política. Com va advertir Raymond Aron, en Weber, encara que acadèmic brillant, com abans en Jeremy Bentham, en John Stuart Mill i en tants d’altres, sempre hi trobarem un punt de nostàlgia de la política, com si la finalitat última del seu pensament hagués estat les ganes de sortir de l’aula i passar a l’acció transformadora. No acabo d’estar segur, sense voler-m’hi comparar, que personalment no vagi coix de la mateixa dolència, enyorat com segueixo de la cosa pública, i turmentat davant la possibilitat que les meves cabòries, pors i esperances puguin no ser realment transformadores, més enllà de la llavor que ara sembren en la consciència cívica dels meus alumnes o del lectors habituals de La Vanguardia.
En tot cas, estic absolutament segur que seran les humanitats i no la ciència ni la tècnica les qui ens trauran de la barra del desengany en què ens hem repenjat, confusos i desorientats com el qui es queda sol, entre desconeguts, en un bar de memòria infausta, una nit absurda. Serà la nostra pròpia humanitat i no els avenços científics i tecnològics, ni encara menys la intel·ligència artificial, la que ens brindarà noves i millors oportunitats. Perquè les màquines pensaran més i millor que nosaltres, però només els homes i les dones sabrem apreciar el valor de la llibertat que ens permet la vida plena i sentirem la curiositat infinita que des de Prometeu ens esperona a progressar, la bellesa que ens reconforta i l’amor que ens defineix, que ens fa tolerants, compassius i amb sentit i necessitats de transcendència. Personalment, jo que ara soc com aquells oficials de guant blanc que ensenyen l’art de la guerra als joves cadells de l’acadèmia, però des de l’autoritat que dona haver estat al front i haver-hi deixat una cama, només voldria que el darrer dia de curs per als alumnes o la darrera pàgina d’aquest llibre per al lector, transformin el desengany, la desconfiança i l’apatia que corseca el cor de molts de nosaltres en una variació alegre i renovada de l’inconformisme que en el seu dia va encarnar per a la meva generació Winona Ryder a Reality bites. Per a la icona de la generació X, per molt de fàstic que li generés el món dels seus pares, la pregunta correcta no era la que buscava culpables sinó la que es demanava “Com podem redreçar el desastre que hem heretat?”.
Al seu dia, de la mà dels professors de filosofia Josep Maria Esquirol i David Redon, les matèries d’humanitats impartides al Campus Universitari de La Salle es van estructurar en tres assignatures anuals, sota el títol de Pensament i creativitat. A la primera, de tall estrictament ètic, el repte és preguntar-nos com podem dur una vida bona, això és, feliç i amical! A segon, els alumnes han d’enfrontar-se al tema des d’una mirada antropològica. ¿Podem aspirar a la nostra pròpia autorealització personal si no hem reflexionat abans sobre qui som, sobre què hi fem aquí? Finalment, a tercer, l’assignatura planteja el problema de com podem construir un projecte de vida propi, dedicar-nos a allò que ens interessa, la nostra família, els nostres amics, a divertir-nos i guanyar diners o simplement a contemplar les estrelles i els rosers, si romanem indiferents o simplement al marge de la comunitat on vivim. ¿És possible viure entretinguts i escarxofats al sofà de casa, anar a esquiar a la Masella a l’hivern i a navegar per Es Vedrà els capvespres d’agost si al replà de casa el nostre veí no té feina o si en té no arriba a finals de mes? I al revés, com podem reforçar el sentit de comunitat sense lesionar el nostre propi jo, la llibertat i l’obligació moral de ser nosaltres mateixos, únics i irrepetibles homes i dones lliures. Si concedim a aquest animal que és l’home el caràcter de social, de polític, fins on estarem disposats a tolerar que l’Estat s’immisceixi en la seva vida? Per a qui us escriu, el vers de Vicenç Villatoro recordant que la primera persona del plural és mentida, sempre li ha il·luminat les cabòries. Com la incitació de Wilde a crear-te tu mateix, a ser el teu propi poema. Tan cert, com que poques espècies com la humana necessitem, just des del nostre més primigeni bri de vida, tant i tant dels altres, de les seves accions i del seu reconeixement, per poder arribar a ser, algun dia, nosaltres mateixos, un home, una dona, amb ple significat de totes i cadascuna de les seves lletres.
Aquest és el perfum de les classes que imparteixo. Uns dies amb aromes saborosos i florals, d’altres amb regust amarg, sempre, però, procurant que respirin humanitat, això és, dubte, contradicció, compassió, predisposició al canvi. Perquè ens importen els homes i les dones, no el que fan. Odia el delicte, compadeix el delinqüent, va escriure Concepción Arenal. Perquè virtut o defecte, el cas és que quan les circumstàncies canvien, també ho fan les opinions. És la sang i és l’esperit. L’acció i la reflexió. La força indòmita de la joventut, la mirada matisada de la maduresa. L’alegria franciscana de viure reverenciant el germà Sol i la germana Lluna, i l’angoixa de saber que hem de morir que hem après des de Kierkegaard i amb Sartre, i que en el fons és la pitjor i més despietada de les notícies que ens turmenten.
Acabo. Les pàgines que venen a continuació pretenen ser rigoroses i inspiracionals; balsàmiques i provocadores; acadèmiques i útils per al gran públic. Tot un manual d’ètica per a la supervivència en una vida que ha de valdre la pena ser viscuda! No defugen els núvols negres que ens amenacen però saben que sempre, després d’una forta tramuntanada, retorna la calma. I que encara que la ventada hagi estat demolidora, en les actuals circumstàncies la nostra capacitat restauradora pot ser més potent i sòlida que mai. Ho va escriure Josep Pallach, com jo un altre figuerenc finalment resident a Barcelona, també com jo polític i acadèmic. Per aquest socialista liberal, l’únic realment important era que “no et descoratgis mai i que res no et descoratgi. La vida és un etern recomençar. És el mite de Sísif, si vols. Però és la seva dignitat”. Sísif és el viatge a Ítaca de Kavafis, el camí que es fa caminant de Machado. Trobant-me com em trobo ja a l’equador de la meva vida, això és, havent-ne viscut d’amargues i de felices, cadascun dels capítols que es presenten en aquest llibre incorporen també alguna vivència personal que crec il·lustrativa del que pretenc explicar, confio que amb un ànim més alliçonador que impúdic o indiscret. Ho escric per a mi, però encara més per a tants i tants joves amics, alumnes i conciutadans, que estimo i als qui dec l’alegria de viure. Ja veieu, que no m’hi poso pas per poc!
1. Jordi Llovet, “Universitat i política”, Marginàlia, 21 de novembre del 2019.
2. Michael Sandel, La tiranía del mérito. ¿Qué ha sido del bien común?, Debate, Madrid, 2020.
3. Michael Sandel, entrevista a La Contra, La Vanguardia, 8 de febrer del 2021.
4. A banda de les aportacions ja clàssiques d’autors com Robert Kurz, amb el seu conegut El colapso de la modernización, aparegut per primera vegada el 1991, al Brasil, o dels treballs de divulgació de Naomi Klein, traduïts a totes les llengües, destaquem només a tall d’exemple de la més recent literatura catastrofista els llibres de Santiago Niño Becerra, Capitalismo 1679-2065, Ariel, Barcelona, 2020; Samuel Alexander i Rupert Read, Esta civilización está acabada, Nola Editores, Madrid, 2021, o, per no avorrir, Daniel Closa, Antropocè: la fi d’un món, Angle Editorial, Barcelona, 2021.
5. Markus Gabriel, Ética para tiempos oscuros. Valores universales para el siglo XXI, Pasado & Presente, Barcelona, 2020.
6. Emilio Santiago Muiño, “Vida buena y crisis ecológica”, La Maleta de Portbou, núm. 47, p. 43.
7. Carl Amery, Auschwitz, ¿comienza el siglo XXI? Hitler como precursor, Turner, Madrid, 2002.