Ignot

      © Manuel Baixauli, 2020

      Primera edició: gener del 2020

      Collage de la coberta Tono Cristòfol / Departament de disseny d’Edicions del Periscopi, a partir d’imatges de:

      © The Coleoptera of the British islands (Plate 127) / Historic Collection / Alamy Stock Photo

      © The Coleoptera of the British islands (Plate 126) /510 Collection / Alamy Stock Photo

      ©The Coleoptera of the British islands (Plate 128) / 510 Collection / Alamy Stock Photo

      © de la fotografia de l’autor: Francesc Vera

      © d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SL, 2020

      Totes les fotografies reproduïdes amb el permís corresponent.

      © de les il·lustracions i les fotografies: Manuel Baixauli

      Publicat per Edicions del Periscopi SL

      [email protected] / Web: www.periscopi.cat / Facebook: www.facebook.com/Periscopi

      Twitter: twitter.com/Ed_Periscopi / Instagram: @edicions_del_periscopi

      Edició a càrrec d’Aniol Rafel i Marta Rubirola

      Maquetació i disseny interior: Tono Cristòfol

      Correcció: Francesc Gil-Lluch, Miquel Saumell Santaeugènia i Teresa Arnal Antequera

      Disseny de la col·lecció i coberta: Tono Cristòfol

      Producció de l’ebook: booqlab.com

      ISBN: 978-84-17339-42-5

      Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.

      GENIS DESCONEGUTS

      Una vesprada de tardor del 2003, havent vist cinc exposicions d’art que l’havien deixat indiferent, havent regirat un munt de prestatges de llibreries on havia adquirit tres volums d’autors desconeguts, Mateu entrà, exhaust, panxabuit, en una cafeteria.

      Només hi havia, a banda del cambrer, un vell que fullejava el diari amb un cafè al davant. Un vell de cabells grisos i llargs, esclarissats, amb camisa i pantalons negres i jaqueta grisa ampla, arrugada.

      Mateu el va reconèixer: Jaume Font, el Mestre.

      Qui, que pertanguera al món de la cultura, no coneixia el Mestre? Algun jove, potser, car el Mestre feia lustres que no es deixava veure després d’haver dit que plegava.

      Només una volta Mateu havia tractat amb ell, feia molt, i podia confirmar el que se’n deia, de la seua mala llet, de la seua mordacitat, d’aquella manera crua, directa, de dir. I de la seua punteria. Si el Mestre apostava per un pintor o per un escriptor, aquest s’obria camí. Triomfava, com se sol dir. El Mestre, que no havia tingut talent per a exercir cap mena d’art, tenia olfacte per a detectar-lo. Un olfacte únic. I l’havia exercit amb passió.

      Mateu dubtà si tornar al carrer i buscar una altra cafeteria o si avançar cap al Mestre. L’única volta que havien parlat, vint anys enrere, el Mestre li havia dit que si no feia un gir en la seua pintura no seria ningú, que pintar sempre de cap, ignorant el món, ignorant les formes riquíssimes i complexes de la natura com a estímul, era un atzucac. «I la més insignificantíssima articulació de la meua mà posa en ridícul totes les màquines», havia dit el Mestre citant Walt Whitman, quan Mateu era jove, quan Mateu es creia tan segur de si mateix i del seu futur que no estava disposat a seguir consells de ningú. Ara Mateu tenia quaranta anys, no havia aconseguit fer-se un nom, no havia aconseguit res, i potser hauria absorbit, humil, aquelles paraules.

      Mentre Mateu dubtava, el Mestre alçà el cap, un rostre solcat per vuitanta anys de vivències sobretot internes, boca de llavis prims, constrets, ulls de plom. Es deu recordar de mi?, pensà Mateu. El Mestre se’l quedà mirant, contraent les celles, l’esguard incisiu, obstinat, de sempre, l’aire de maniàtic, el cos menut i prim, d’home feble.

      —Pintor! —cridà, alçant un braç, la veu esquinçada—. Com va?

      Se’n recordava, d’ell. No del nom, però sí de la cara i l’ofici. Mateu es va sentir íntimament reconfortat; el Mestre, l’home que havia propulsat alguns dels millors escriptors i pintors de les últimes dècades, el recordava, tot i no haver-lo tractat des de feia vint anys.

      Potser Mateu no havia canviat gaire en vint anys, era un home que es cuidava, que no s’havia engreixat, que no fumava, que bevia poc, alguna cervesa abans de sopar, alguna copa de vi negre, que no havia perdut, com tants amics seus, els cabells, curts i profusos, que, en agrisar-se, accentuaven, reforçats per unes ulleres redones de carei, el seu aspecte d’intel·lectual, d’home assenyat, indecís, incapaç de matar una mosca.

      El Mestre el convidà a seure. Mateu demanà, després de dubtar massa, un te i una torrada amb oli i sal, i preguntà al Mestre què hi feia, a la ciutat.

      —Perd el temps —va dir, gesticulant dramàticament—. De la manera més estúpida possible.

      Mirant cap al carrer sense fixar la vista en res, desgastat, afegí:

      —Tu, que també et dediques a l’art, dis-me: per què els qui cremem de set de bellesa, aquells a qui la bellesa ens obsessiona i ens lleva la son, per què som tan refotudament lletjos?

      Mateu va somriure mentre alçava les celles. El Mestre afegí:

      —Dos mesos fa que m’arribà, entre el munt de paquets amb dossiers fotogràfics o amb originals per a llegir, la carta d’una jove que volia que visitara el taller del seu pare, un pintor genial!, segons ella. Un geni desconegut! Hauria d’haver llançat la carta a la paperera, com faig quan no hi ha cap mostra de l’obra. No me’n refie. La xica em parlava del pare, un individu lacònic, semimut, que, des que va perdre la dona en un accident de trànsit, del qual ell mateix quedà amb una lesió cerebral, des d’aquesta desgràcia, el pobre, donat de baixa de la feina, passa les hores reclòs a casa, pintant. «Pintar», diu ella, «és l’única activitat en què el pare aboca energia». Segons ella, aquell subjecte