Versió d’Alba Dedeu

      TAST DE CLÀSSICS, 3

      Primera edició: febrer 2012

      © de l’adaptació i la introducció,

      Alba Dedeu i Surribas, 2012

      Reservats tots els drets d’aquesta edició:

      EDITORIAL BARCINO, S. A.

      Acàcies, 15. 08027 Barcelona

      www.editorialbarcino.cat

      Edició núm. 818

      ISBN: 978-84-7226-775-6

      Disseny: LAMANERA, S. C. P.

      Imprès per TREBALLS GRÀFICS, S. A.

      Santander, 74. 08020 Barcelona

      Conversión Digital: O.B. Pressgraf, S.L.

      Roger de Llúria, 24

      08812 Sant Pere de Ribes

       INTRODUCCIÓ

      Bernat Metge va néixer a Barcelona pels volts de l’any 1348. El fet de ser fill d’un apotecari feia preveure un destí molt diferent d’aquell que acabaria tenint el futur secretari reial: la mort del seu pare (1359) i el casament de la seva mare amb Ferrer Saiol (1364), protonotari de la reina Elionor de Sicília, tercera esposa de Pere III el Cerimoniós, van capgirar totalment la seva fortuna, i de la mà del seu padrastre va entrar a la Cancelleria Reial, primer com a subordinat seu (1371) i, després de la mort de la reina (1375), com a escrivà del príncep i futur rei Joan I.

      Per poder exercir la seva professió, Metge va haver de rebre una educació exigent i molt completa. Els funcionaris de la Cancelleria Reial no tan sols necessitaven coneixements de català, aragonès i llatí, sinó també un bon domini de la retòrica, el dret canònic i civil, etc. A més a més, havien de conèixer les innovacions culturals del moment, i la influència de França i, sobretot, d’Itàlia, on començaven a florir els primers escriptors humanistes, va ser especialment notable a la Corona d’Aragó i la seva Cancelleria.

      La carrera de funcionari de Bernat Metge va estar marcada per múltiples acusacions de malversació i corrupció. Abans que s’iniciés el regnat de Joan I (1387), Metge i altres servidors del príncep ja van ser acusats de mala gestió econòmica i d’altres càrrecs que amb el pas dels anys s’anirien agreujant. El futur rei, amb qui Metge devia tenir una relació propera —eren si fa no fa de la mateixa edat i compartien aficions artístiques i literàries—, sempre va afavorir el seu servidor, defensant-lo i oferint-li remuneracions molt generoses. Durant aquest període de joventut Metge va escriure el Llibre de Fortuna i Prudència (1381), en el qual s’explica com el personatge Bernat, afligit per les acusacions que se li imputen, es troba embarcat en un viatge fantàstic fins a l’illa de Fortuna; la discussió que hi mantindrà amb els personatges al·legòrics de Fortuna i Prudència servirà per consolar-lo amb la idea de la providència divina. Probablement, l’obra en vers Sermó i també l’Ovidi enamorat —traducció del poema De vetula, que llavors s’atribuïa a Ovidi— són d’aquest mateix període.

      L’any 1388 Metge es va veure implicat en un primer procés contra els servidors del rei Joan, però va aconseguir evitar la condemna i conservar el càrrec. Potser data d’aquesta època la seva Història de Valter i Griselda, una traducció del darrer conte del Decameró de Boccaccio feta a partir de la versió llatina de Petrarca. Aquestes dues figures del primer humanisme italià, Petrarca i Boccaccio, exerciran una influència decisiva sobre El somni.

      L’any 1390 Metge rep un càrrec de la màxima confiança com és el de secretari reial. El 1395 el rei l’envia en missió diplomàtica a la seu pontifícia d’Avinyó, on feia poc que l’aragonès Pero Martines de Luna (Benet XIII) havia succeït a Climent VII, rival del papa de Roma, Urbà VI. A Avinyó, Metge hi va tenir la possibilitat de fer noves lectures, i potser hi va conèixer el Secretum de Petrarca, que el va inspirar a escriure l’Apologia —només se’n conserva un fragment inicial molt curt— i El somni.

      Després de la mort inesperada de Joan I, el maig de 1396, la sort es gira contra Bernat Metge. Les acusacions de malversació i corrupció, que mai no havien cessat, ara es multipliquen, i finalment s’obre un procés contra ell i altres consellers del rei. A banda dels càrrecs habituals, ara també els culpen de negligència per la mort del rei. Malgrat tot, el desembre de 1398 el successor del rei Joan, el seu germà Martí, absoldrà tots els acusats. És en aquestes circumstàncies que Metge escriu El somni, i pot ser que sigui abans d’aquesta obra que escriu també un poema jocós titulat Medicina apropiada a tot mal. Més tard arribarien la confiança del nou rei i la rehabilitació com a escrivà (1402) i secretari reial (1405), gràcies a les quals Metge tornaria a gaudir dels seus privilegis d’abans. A partir de la mort del monarca (1410), va deixar d’exercir el seu càrrec, i durant els seus últims anys va continuar vivint a Barcelona, on va morir el mes de juny de 1413. No sabem en quina època va escriure una altra obra, titulada Lucidari, que avui no conservem.

      El somni s’estructura en quatre parts o llibres que narren el somni-visió del personatge Bernat i la seva conversa amb els tres personatges que se li apareixen. Aquest protagonista malaurat que rep un missatge consolador del més enllà a través d’un somni visionari s’emmiralla en el Boeci de la Consolació de la Filosofia, però Metge també imita altres models com el Somni d’Escipió de Ciceró i, sobretot, el Secretum de Petrarca i el Corbaccio de Boccaccio.

      L’aparició del difunt Joan I amb els seus dos acompanyants, els personatges mitològics Orfeu i Tirèsies, aporta a Bernat tot de notícies tranquil·litzadores: el rei li assegura que el seu empresonament té com a única finalitat demostrar que és innocent de tots els càrrecs que se li imputen i que, si ha de passar per aquesta penitència, és per haver sostingut idees materialistes i “epicúries”. A l’Edat Mitjana era titllat d’epicuri aquell qui, negant la immortalitat de l’ànima, abraçava els plaers materials i carnals com el bé suprem de l’existència. Els tres personatges del més enllà, cadascun des d’un àmbit diferent, li presentaran un seguit d’arguments destinats a apartar-lo d’aquestes opinions herètiques: heus aquí el fil que, malgrat la temàtica i el to tan dispars dels quatre llibres de l’obra, la cohesiona i li dóna sentit.

      El llibre primer situa el personatge de Bernat a la cambra que havia ocupat durant una suposada estada a la presó. Pres d’una brusca somnolència, Bernat s’adorm i comença a somiar. Apareixen llavors els tres personatges esmentats. El primer de parlar és l’esperit del rei Joan, mort fa poc de manera sobtada, amb qui Bernat, perplex i incrèdul, discuteix llargament sobre la immortalitat de l’ànima: ell fa el paper de l’escèptic; el rei, el del savi que, per designi diví, s’encarrega de mostrar-li el seu error amb tot d’arguments racionals i d’autoritat manllevats de les obres de teòlegs i filòsofs prestigiosos, entre els quals destaca Ciceró.

      En el llibre segon continua la conversa amb Joan I, però ara la discussió se centra en els motius i les conseqüències de la seva mort recent i sobtada, que el rei justifica com un recurs de la providència per fer resplendir la innocència dels seus consellers. També explica que ara es troba al purgatori per algunes culpes venials —Orfeu i Tirèsies mortifiquen la seva afició excessiva a la música i a la futurologia—, i que hi restarà, com tots els altres reis catòlics, fins que no es resolgui el Cisma de l’Església (1378-1417).

      El llibre tercer és el torn de paraula d’Orfeu i, més tard, de Tirèsies. Orfeu, un músic capaç d’encisar fins i tot les pedres amb el seu cant i el so de la seva lira, explica a Bernat que ha baixat dues vegades a l’infern: la primera per recuperar la seva esposa Eurídice, i la segona i definitiva després de morir a mans d’unes dones colèriques i venjatives. Tirèsies aprofita la narració de la mort d’Orfeu per intervenir en la conversa. Després d’explicar com va ser dona durant set anys i com,