Al començament de la literatura catalana es veuen dues grans muntanyes: la massa d’escrits teològics de Ramon Llull i la crònica del rei Jaume. Un discurs sobre Déu i un discurs sobre el poder. Si Llull va fer una obra que es ramifica per tots els sabers del seu temps i no s’acaba mai, el rei va dictar unes memòries extenses que dibuixen la seva figura pública de monarca i en fan un exemple per a la posteritat.

      Quan el 1208 va néixer el futur rei Jaume, el seu pare, Pere el Catòlic, dominava els comtats catalans i el regne d’Aragó; també era senyor de Montpeller i la seva autoritat s’anava imposant a altres territoris occitans. El sobirà d’aquell conjunt de terres escampades a banda i banda dels Pirineus aviat va topar amb una fúria que baixava del nord, la croada contra els càtars, i amb la croada també baixava la potència expansionista dels francesos, amb Simó de Montfort al capdavant, amant de les aparences catòliques i de mutilar els enemics derrotats. El 12 de setembre del 1213 Pere el Catòlic s’hi va trobar cara a cara a Muret, a prop de Tolosa de Llenguadoc, i va morir al camp de batalla.

      Jaume tenia cinc anys. En feia dos que era captiu de Simó de Montfort: el seu pare l’hi havia lliurat com a penyora, en un acte diplomàtic temerari que intentava resoldre el conflicte sense guerra. Hi hagué guerra igualment, i el francès es resistia a deixar anar el nen, l’únic fill legítim del difunt Pere el Catòlic. Va caldre una intervenció del papa Innocenci III perquè, mig any més tard, Simó de Montfort l’alliberés. Del petit se’n va fer càrrec el mestre de l’orde del Temple, Guillem de Montrodon, a Montsó. Però a aquell monarca de sis anys dos parents seus de cinquanta-tres i vint-i-cinc anys aspiraven a prendre-li la corona: el besoncle Sanç o Sanxo, comte de Rosselló, i l’oncle Ferran o Ferrando. Aviat els seguidors de cadascun d’ells es van enfrontar amb les armes.

      Així va començar a veure el món aquell nen que pujava dins el castell templer de Montsó: empresonaments, lluites entre bàndols, el neguit de voler manar sense tenir la capacitat de fer-ho, la sensació que la seva legitimitat indiscutible no tenia cap valor si no se la sabia guanyar. Amb una precocitat forçada pels fets, al cap de pocs anys va imposar-se als seus contrincants dins les terres de la Corona; amb el nord barrat després de la derrota de Muret, es va fer a la mar per conquerir Mallorca, Menorca i les Pitiüses,