TAST DE CLÀSSICS, 10

      Primera edició: febrer 2016

      © de l’adaptació i de la introducció,

      Pere Antoni Pons, 2016

      Reservats tots els drets d’aquesta edició:

      EDITORIAL BARCINO, S. A.

      Acàcies, 15. 08027 Barcelona

       www.editorialbarcino.cat

      Edició núm. 840

      ISBN: 978-84-7226-803-6

      Digitalitzat: FOTOLETRA, S.A.

      Passeig de Sant Joan, 198. 08032 Barcelona

      INTRODUCCIÓ

      La primera vegada que Ramon Llull va anar a París, un dels principals centres de saber i de poder de l’Europa medieval, va ser amb l’objectiu de convèncer les autoritats universitàries de la ciutat perquè adoptessin l’Art com a mètode oficial de coneixement. L’Art era un sistema de pensament que, impulsat pel propòsit d’expandir la fe entre els infidels, Llull havia creat per demostrar que la religió cristiana era l’única de les monoteistes —de les altres, no calia ni preocupar-se’n— que es basava en una veritat racionalment demostrable. Sigui com sigui, l’afirmació que l’Art és una creació seva probablement hauria irritat el mateix Llull. Ell va explicar que li havia estat revelada per Déu en una de les experiències centrals de la seva vida: la de la il·luminació de Randa (1274), un puig de la Mallorca interior on el beat va viure retirat un temps, dedicat a la contemplació.

      Era l’any 1287, o potser ja el 1288, quan Ramon Llull va arribar a París. Nascut a Ciutat de Mallorca el 1232, aleshores ja feia un quart de segle que havia dut a terme la seva «conversió a la penitència», després d’una joventut dissoluta i espurnejant de plaers mundanals, als quals va renunciar després de tenir cinc visions del Crist crucificat i d’escoltar un sermó del bisbe de Mallorca sobre la figura de sant Francesc d’Assís, el fill d’uns rics mercaders italians que va renunciar a tots els béns familiars per abraçar la pobresa i emular Jesús, i que seria un dels models de Llull fins al final dels seus dies.

      En aquella primera visita parisenca, que es va convertir en una estada de dos anys, Llull va entrevistar-se amb el rei Felip IV el Bell i va impartir les seves primeres lliçons a la Universitat de la Sorbona. Les seves ensenyances van tenir un èxit força escàs i van ser contestades. En una universitat parisenca dominada pels representants de l’averroisme llatí, propugnadors d’una doble veritat, filosòfica i teològica, la unificadora vocació intel·lectual i espiritual de Llull ho tenia complicat per fer-s’hi un lloc. En resum, les ambicions del beat de convertir l’Art en un mètode unànimement reconegut i acceptat van quedar en poc més que no-res.

      Per a un personatge amb la fe, la fortalesa d’esperit i la determinació intel·lectual de Llull, és de suposar que aquell contratemps va ser assumit com un embat que no quedava més remei que entomar, resistir i superar. Per a un home que, a trenta anys, havia abandonat la dona i els dos fills, havia renunciat a una confortable vida com a cortesà del rei Jaume II i havia emprès una peripècia vital marcada per les privacions, la contemplació, la itinerància (també per territoris hostils), l’estudi, l’ascetisme místic, el fervor apostòlic, el proselitisme missioner i la hiperproductivitat literària, filosòfica, científica i teològica, sobreposar-se a un fracàs com aquell no degué comportar cap especial sobreesforç.

      O, si va comportar-lo, no es nota gaire en la seva biografia. Després de deixar París el 1289, Llull va prosseguir amb la seva frenètica i densíssima activitat: va reformular l’Art amb l’objectiu de simplificar-la; va ser rebut pels tres papes de Roma que van succeir-se en l’última dècada del segle XIII (Nicolau IV, Celestí V, Bonifaci VIII); va prendre part activa (com a instigador) en l’empresa de les croades després que el 1291 l’Islam conquerís Acre, l’últim bastió del cristianisme a Terra Santa; va fer el seu primer viatge al nord d’Àfrica (Tunis); va escriure algunes de les seves obres més destacades (Desconhort, també l’Arbre de ciència); va predicar als sarraïns de Nàpols; va tornar temporalment a la Mallorca natal i a Barcelona...

      Vuit anys després d’haver-ne partit, Llull va anar a París per segona vegada. Va ser durant aquesta segona estada parisenca, que va allargar-se entre el 1297 i el 1299, quan va escriure l’Arbre de filosofia d’amor, que va dedicar als reis de França —en llatí al rei Felip IV el Bell i en llengua vulgar, segurament en francès, a la reina Joana de Navarra— i que és el tractat on hi ha inclosa la breu novel·la que aquí presentem, Accidents d’amor.

      Per a Llull, que va viure i va escriure obstinat a guanyar terreny per a la fe cristiana (l’única fe vertadera) i que sempre va estar convençut que la millor manera de servir a Déu era a còpia d’obtenir uns resultats pràctics i tangibles (convertint tants infidels musulmans i jueus com fos possible), els instruments de la raó eren tan útils com els de l’emotivitat o els de l’estricta espiritualitat, entre altres motius perquè, segons ell, tots els ordres de la realitat estan regits per uns principis generals que, com l’home, tenen el seu origen en Déu, i, per tant, en última instància tot és racionalment comprensible i explicable.

      L’obstinació d’anar guanyant contínuament terreny per al cristianisme respon a una concepció molt combativa i molt resolutiva de la fe. És la mateixa concepció que també va portar Llull a pensar, si més no en determinats períodes de la seva vida, que les accions que tenien incidència en el col·lectiu eren més eficaces i valuoses que l’experiència recollida i contemplativa de l’individu solitari.

      Res d’això no treu, en qualsevol cas, que Llull —l’objectiu intel·lectual del qual va ser unificar la filosofia i la teologia, el saber natural i el sobrenatural, la raó i la revelació, tot per persuadir de lloar Déu i per lloar-lo ell mateix— no valorés també la relació personal, introspectiva, directa i exaltadament afectiva entre el creient i Déu. O el que és el mateix: entre l’Amic i l’Amat.

      Tal com resumeix el primer volum de la nova Història de la literatura catalana, coordinat per Lola Badia i dedicat a la literatura medieval, Dels orígens al segle XIV, «una de les facetes més singulars de l’Art [recordem-ho: un sistema de pensament que funciona com un mètode de mètodes, racional, matemàtic, basat en una complexa i imaginativa lògica combinatòria] és l’aplicació que Llull en va fer a la contemplació en obres com l’Art amativa (1290), en què proposa una forma de pensament paral·lela a la de la ciència, que anomena amb el neologisme amància». És en aquest sentit que l’Arbre de filosofia d’amor és definit com «un tractat místic escrit per fer de contrapès a la filosofia de saber».

      El punt de partida del vessant místic en l’obra de Llull és el Llibre de contemplació en Déu, una mena d’enciclopèdia espiritual que inclou textos de caràcter filosòfic, científic i autobiogràfic, que va ser redactat en àrab el 1272 i que està carregat de simbolismes. Sens dubte, l’obra més coneguda i popular de l’univers místic lul·lià és el Llibre d’amic e amat, redactat com a part integrant del Blaquerna vers el 1283, i compost per 357 passatges molt breus influïts pel bíblic Càntic dels càntics. La culminació de l’obra mística de Llull és l’Arbre de filosofia d’amor, escrit el 1298 «en una bela selva prés de París».

      L’obra és una dissertació entre filosòfica, narrativa i al·legòrica sobre l’amor místic, i reprèn, amb diferències de contingut, la simbòlica estructura arbòria presentada alguns anys enrere a l’Arbre de ciència, redactat el 1295 o 1296. Com el de Ciència, doncs, l’arbre de Filosofia està format per les arrels, el tronc, les branques, els rams, les fulles, les flors i els fruits,