999. Les primeres dones d'Auschwitz. Heather Dune Macadam
Читать онлайн книгу.
cada vegada amb més freqüència durant la tardor, fins que s’hauria dit que el pregoner cada dia anunciava una proclama nova contra la jueria eslovaca. Un dia, la proclama va ser:
Nosaltres, ara i aquí, posem en coneixement del comú que els jueus: s’han de registrar a l’oficina de l’alcalde personalment en el termini de les properes vint-i-quatre hores, amb tots els membres de la seva família i una llista de les seves possessions.
I l’endemà:
Els jueus han de presentar els comptes bancaris, tant de les entitats nacionals com de les estrangeres, i, a partir d’ara, els queda prohibit residir a cap carrer principal, i han de buidar el seu domicili en el termini de set dies.
I una setmana després:
Els jueus han de portar una estrella groga de 24 X 24 cm a tot el seu vestuari.
Els jueus no poden viatjar entre estats i necessiten un permís escrit de la Guàrdia Hlinka, que costa cent corones, per als viatges locals. Només el podran obtenir si la Guàrdia Hlinka accepta com a vàlida la seva petició.
Però, quin jueu tenia cent corones, i quin coneixia un guàrdia Hlinka disposat a validar la seva petició?
Els jueus han de dipositar totes les seves joies a l’oficina del cap de la Guàrdia Hlinka en el termini de vint-i-quatre hores.
Els jueus no poden tenir animals de companyia (ni tan sols un gat!), ni tampoc ràdios o càmeres, perquè no escampin les mentides de la BBC.
Els jueus han de dipositar els seus abrics de pell a la caserna de la Guàrdia Hlinka.
Els jueus han de lliurar les seves motos, cotxes i camions.
Els jueus tenen l’admissió prohibida a tots els hospitals i no seran elegibles per operar-se.
Els jueus a partir d’ara no podran entrar a cap institut, ni demanar cap informe a les diverses autoritats de l’Estat.
L’Edith encara sacseja el cap quan pensa en les lleis que li van atrofiar l’educació.
—Les meves germanes encara anaven a escola, fins al cinquè grau. Quan van acabar, la llei deia que havien de continuar anant a l’escola fins als catorze anys.
O sigui que van haver de repetir el cinquè grau tres vegades! Mentrestant, l’Edith i la Lea topaven amb la dificultat que ja en tenien més de catorze, i malgrat el seu deler per aprendre i una intel·ligència desperta, als jueus i les jueves no se’ls permetia acabar l’institut.
Llavors van transmetre una altra llei:
Els jueus no poden entrar als parcs públics.
I una altra:
Els jueus no poden llogar aris, ni tenir tracte social amb cap ari, ni obtenir l’admissió en cap hospital, ni anar a cines, exposicions, ni cap celebració cultural, ni reunir-se en un nombre superior a cinc. Cap jueu no pot ser al carrer després de les nou del vespre.
Era inevitable el que va passar després? Ningú podia haver previst l’arianització dels negocis jueus, que permetia que els gentils ocupessin legalment els seus negocis, i «totes les pràctiques del negoci per permetre, com més aviat millor, la transferència de l’esmentat negoci a les úniques mans del propietari ari». El propietari jueu del negoci no rebia a canvi cap compensació.
—L’única cosa que els jueus tenen permesa és suïcidar-se —va dir la mare de l’Ivan Rauchwerger.
I ara volien les seves noies?
No tenia cap sentit. Qui voldria emportar-se noies adolescents per treballar? Les adolescents són mandroses i els agrada discutir. I les noies encara pitjor! Riuen un moment i esclaten a plorar al següent. Tenen mal de panxa i són irritables. Es preocupen més pels cabells i les ungles que per treballar com cal. Només cal mirar el terra de la cuina, quan se suposa que la Priska acaba d’escombrar-lo! Mira aquests plats, que encara tenen kugel enganxat al costat, perquè la que els ha fregat, en comptes dels plats, mirava per la finestra el Jacob, el fill del rabí. Sense les mares que els ensenyen a fregar i a sentir-se orgulloses de les seves tasques, la majoria de noies no en farien mai ni un bri! A quina adolescent li agrada treballar?
Amb tot, el món gira a causa de les noies. Quan es mostren dolces i amables, són les mes dolces i les més amables. Quan t’agafen els braços, tens la impressió de ser la criatura més estimada i valuosa de l’univers. Fins i tot les estrelles paren de girar al firmament per dir: «Mireu això!». Quan ens fem grans, depenem de les noies per la seva lluminositat, la seva efervescència, la seva esperança. I la seva innocència.
Per això, als pobles i les viles d’Eslovàquia, els havia costat tant de creure’s el rumor que circulava; el rumor que estava a punt de convertir-se en llei. Per què havia de voler algú noies adolescents per treballar als serveis governamentals? Per què no agafaven nois? Era un assumpte molt trist, com deia tothom.
___________________
1 Beneït ets Tu, Senyor, el nostre Déu, Rei de l’univers, que ens ha santificat amb els Seus manaments, i ens ha encomanat encendre les espelmes del sàbat.
Capítol 2
On hi ha un eslovac, hi ha una cançó.
—REFRANY ESLOVAC TRADICIONAL
ELS FRIEDMAN, A CASA, sonaven com una família Von Trapp jueva en un Somriures i llàgrimes eslovac. L’Edith i la Lea cantaven mentre s’encarregaven de les feines del matí, així el dia sempre era bonic fes el temps que fes. I qui necessitava una ràdio, tenint unes veus com les d’elles?
La Hanna Friedman escoltava les seves filles cantant, i s’angoixava pel silenci que davallaria sobre la casa si el govern les enviava a l’estranger. Qui més faria trins en els tons melòdics d’una alosa de l’Edith, o amb la veu gutural com un pardal de la Lea? Inconscients de l’oïda sentimental de la seva mare, les noies encadenaven harmonies mentre rentaven els plats de l’esmorzar, mentre escombraven i fregaven el terra de la cuina, i finalment obrien la porta del davant per deixar entrar un cop d’aire fresc i fred. Al carrer, ja es podia sentir la canalla, cridant i rient a la neu. La senyora Friedman picava els edredons per treure’n la pols i la son, després tornava a plegar les fundes al peu del llit perquè els matalassos s’airegessin.
A fora, el món era una meravella absolutament blanca. Enmig de la neu, espurnejaven arcs irisats formats per caramells en forma de prismes, suspesos al caire de les teulades. Les branques negres dels arbres s’entrellaçaven amb una precipitació encisera de pols de neu. Un sol pàl·lid trencava els núvols, que s’aprimaven, mentre un vent de sud-est escombrava ratlles blanques a través d’un cel encara més pàl·lid.
En un dia típic de mercat, l’Edith i la Lea anirien al centre del poble carretejant una cistella entre totes dues, i farien la compra per a la Bubi, la seva àvia. Veurien les seves amigues i veïnes, es posarien al dia de les últimes xafarderies, i llegirien els cartells enganxats al taulell d’anuncis i al voltant de la plaça. En un dia típic de mercat... però el d’avui, no tenia res de típic. Primer, al mercat probablement hi hauria pocs venedors, ja que els pagesos encara treien neu. Quan arribessin els pagesos, ho farien amb trineus i amb productes escassos i congelats del viatge. Però l’hivern és així. I amb tot, no era pas per això que el d’avui no era un dia com els altres. Avui, tothom anava al mercat a comprovar si el pregoner tenia algun afegitó a la proclama del dissabte, que no havia sentit gairebé ningú però ara tothom havia d’obeir.
Les noies encara no en sabien res. No encara. I després que la neu les retingués tancades a casa durant vint-i-quatre hores, l’Edith i la Lea probablement frisaven per veure les amigues, i es van afanyar a anar cap a la porta abans que la mare, gronxant la cistella de la Bubi entre totes dues.
Mentre les noies trepitjaven la crosta de neu recent de camí cap al poble, potser van sentir portes