Sobre la història i els seus usos públics. Josep Fontana Lázaro
Читать онлайн книгу.
i ha exercit un magisteri tan fecund sobre tantes generacions d’historiadors i d’universitaris en general, des de les aules i des dels llibres i articles que ha publicat, en editorials prestigioses i revistes d’investigació o de pensament, que no necessita d’un llibre com aquest perquè la seua obra siga millor coneguda o més difosa. A la inversa: és justament la Universitat de València la que es complau i s’honora en reivindicar i incorporar al seu catàleg un autor de l’estatura científica, intel·lectual i humana de Josep Fontana, un historiador compromès alhora amb el seu ofici i amb els problemes del seu temps. Un historiador, a més a més, que va estar vinculat en les primeres etapes de la seua trajectòria professional a la nostra institució, ara fa més de seixanta anys, com a catedràtic d’Història Econòmica.
Per altra part, l’obra de Josep Fontana té tal magnitud i tants vessants que qualsevol selecció de treballs amb vistes a un llibre com aquest ha de prendre’s un temps per a pensar-lo, resoldre dubtes i tenir finalment clar el criteri a seguir. El volum que ara es publica, com tots els que l’han precedit en la mateixa col·lecció, reprodueix i posa per escrit en primer lloc els parlaments pronunciats el 5 de febrer de 2016, en l’acte de la seua investidura com a doctor honoris causa de la Universitat de València, de manera que el lector sàpiga de seguida quins van ser els motius de la proposta, els mèrits de l’homenatjat i el fort i persistent vincle que des de fa molts anys l’uneix a un ampli grup de persones de la nostra institució, des dels temps, si més no, en què hi va ser professor, com s’ha dit abans. Una simple ullada a l’extensa bibliografia i a la gran quantitat d’articles en periòdics, entrevistes, pròlegs i altres textos de Josep Fontana, que hem volgut incorporar com un valor afegit al llibre, ajudarà a entendre la dificultat a què ens referíem anteriorment. Hem de tenir en compte que estem davant d’un dels historiadors més importants i influents d’avui en dia, especialment per les repercussions que ha tingut la seua obra en castellà a un costat i l’altre de l’Atlàntic i en català al nord i al sud de l’Ebre, impossible de caracteritzar al mode habitual en el medi acadèmic pels següents motius.
Els estudis de Josep Fontana abasten un conjunt de monografies, a distintes escales d’anàlisi històrica, sobre processos i esdeveniments molt diversos de l’anomenada «crisi de l’Antic Règim» i de la «revolució liberal» als segles XVIII i XIX. Comprenen així mateix diferents tipus de síntesis amb interpretacions fonamentades, suggeridores i innovadores sobre l’evolució de la historiografia, la trajectòria catalana o d’Europa des d’èpoques remotes, la d’Espanya o la de Catalunya durant la major part del segle XIX, la del món des de 1945 o des de 1914 i la de la historiografia més recent. La major part d’aquestes monografies o síntesis no poden encasellar Josep Fontana dins de l’àrea de la història econòmica, de la història social, de la història política o de la història cultural, perquè tots aquests fenòmens o aspectes d’un únic procés històric han merescut la seua atenció. A més, són nombroses les seues reflexions sobre l’ofici d’historiador i l’ensenyament de la història, així com les seues intervencions en l’esfera pública per qüestions com la de la pobresa i la desigualtat provocada pel capitalisme i la globalització, les cares obscures i ocultes de les nostres democràcies i dels seus governants, els usos polítics de la història i de la memòria i molts altres temes d’actualitat. Per això, abans de res, calia orientar aquest volum cap a un o diversos temes i dur-ne a terme després la selecció.
El criteri seguit, l’exposem a continuació. Ens sembla que té molt d’interès oferir al lector les idees de Josep Fontana sobre la història, entesa com a pràctica social, i els seus usos públics als nostres dies. Per això hem buscat i elegit uns textos que van ser publicats originalment en revistes o en llibres col·lectius de caràcter molt distint, es troben per tant dispersos i en no poques ocasions costa d’accedir-hi o fins i tot de saber tan sols que existeixen. Tots junts es reprodueixen ara en aquest llibre i li donen un valor pel mer fet d’editar-se d’aquesta manera. La primera part se centra en allò que Josep Fontana ens diu sobre els historiadors que més han influït en la seua manera de concebre i practicar l’ofici d’historiador: els tres grans mestres que va tenir, Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar, i altres, com Ramón Carande, Eric Hobsbawm i E. P. Thompson. Aquests textos són alhora un reconeixement del mestratge d’aquests autors i un testimoni de la trajectòria formativa –historiogràfica, intel·lectual i de compromís– del nostre homenatjat. La segona part del llibre recull diversos treballs de Josep Fontana sobre distints tipus d’historiografia que han anat apareixent des del segle XIX fins als nostres dies, ja ben entrada la segona dècada del XXI. Fontana és un lector voraç, atent als nous corrents historiogràfics, les noves propostes metodològiques i les noves formes d’escriure la història, gràcies a una vasta curiositat intel·lectual que l’ha portat a interessar-se’n i donar-ne notícia gairebé des del moment mateix en què aquestes han començat a emergir i desenvolupar-se, però amb la suficient distància crítica per a separar el gra –allò que realment fa avançar el coneixement històric–de la palla de les modes passatgeres i circumstancials. La tercera ens porta a aquells conceptes, processos històrics i identitats col·lectives que han estat molt presents en les anàlisis i les reflexions de Josep Fontana al llarg de la seua trajectòria d’historiador. La quarta i última part d’aquest llibre està dedicada a l’ensenyament i els altres usos públics de la història, com concep Fontana la història a transmetre en l’escola i fora d’ella per a formar ciutadans conscients del que va succeir en el passat i així mateix compromesos en la lluita per un món millor, i de quines distintes maneres això s’obstaculitza o s’intenta impedir avui en dia. La gran lliçó de Josep Fontana ha estat la de recordarnos, amb la seua obra i el seu exemple, que la de l’historiador és sempre una mirada crítica, tant sobre el passat com sobre el present.
ANTONI FURIÓ
PEDRO RUIZ TORRES
Universitat de València
DISCURSOS
PRONUNCIATS EN L’ACTE
D’INVESTIDURA
(5 de febrer de 2016)
Excm. i Magfc. Sr. Rector de la Universitat de València,
excel·lentíssimes autoritats,
benvolguts col·legues,
senyores i senyors:
La història que per damunt de qualsevol altra cosa apreciava Antonio Gramsci, com va escriure des de la presó en una carta sense data dirigida al seu fill Delio, potser l’any 1936, mentre complia la condemna que el règim de Mussolini li havia imposat per la seua oposició al feixisme, és la història que es refereix al major nombre possible d’homes i dones, a tots els éssers humans del món, «quan s’uneixen entre ells en societat i treballen i lluiten i es milloren a si mateixos». La història que vertaderament val la pena, ens diu Marc Bloch en un manuscrit que no pogué acabar, perquè en 1943 es va incorporar a una de les xarxes franceses de la resistència a l’ocupació nazi i va ser detingut i afusellat el juny de 1944 (el manuscrit es va publicar més tard amb el títol Apologie pour l’histoire ou métier d’historien), la història que segons Marc Bloch legitima socialment l’esforç intel·lectual, és aquella que no es limita a proporcionar gaudis estètics o a acumular erudició. Ha de compartir amb qualsevol altra obra científica l’objectiu de proporcionar una intel·ligibilitat cada vegada més gran dels fenòmens que estudia i alhora ajudar-nos a viure millor.
He volgut començar la meua intervenció d’aquesta manera, amb les idees d’Antonio Gramsci i de Marc Bloch sobre la història durant els anys de la resistència i de la lluita contra el feixisme, perquè mostren ben bé el tipus d’història que interessa a Josep Fontana, com ell mateix ha referit no poques vegades. En l’Espanya de la postguerra no era fàcil ni freqüent que els joves pogueren acostar-se a aquest tipus d’història. Els anys del triomf i de la consolidació de la dictadura de Franco havien portat un enorme distanciament del corrent renovador en història i en ciències socials, en contrast amb les dècades anteriors a l’esclat