«Riuràs amb les meves paraules amargues…»

      Com es poden conciliar dos fets diametralment oposats en la història creativa de Gógol?

      L’home que més ens ha espantat i tiranitzat és el que més ens ha fet riure. No tenim autor més terrorífic, més quimèric que Gógol. I no hi ha escriptor que encara sigui capaç d’aconseguir que Rússia rigui tant.

      I, no obstant això, resulta que —tal vegada per aquesta mutabilitat, per la seva natural ambivalència— en cert moment i de manera inexplicable, el riure en Gógol suscita l’angoixa i l’horror; es diria que el seu riure passa a ser el seu contrari: el plor, que, no obstant això, en ocasions també posseeix la qualitat oposada de fer riure.

      On és el final i el principi? Què es dona abans, què és primer, l’alegria deslliurada, la comicitat natural de Gógol, o la no menys íntima companya de la seva ànima, la malenconia?

Abram Tertz¹

      …probablement hi ha poques observacions sobre els seus escrits que no hagin aparegut ja impreses en alguna banda. I, no obstant això, encara subsisteixen grans problemes d’interpretació que comencen, m’atreveixo a suggerir, en el nivell de la formulació: continuem buscant les preguntes apropiades per plantejar al refractari text de Gógol, així com marcs apropiats per col·locar-lo.

Donald Fanger²

      Líric i burlesc, còmic i amarg, tendre i grotesc, ambivalent, refractari, contradictori com la vida que va viure i el món que el va envoltar…

      Seguint les passes del mestre, Aleksandr Puixkin, Nikolai Gógol és fins ara un dels autors més famosos entre els lectors russos i no només russos. Admirat pel riure que provoquen les seves comèdies, les seves farses i els seus relats, per la dimensió còmica, satírica, fins i tot grotesca, de la seva obra, per la capacitat lírica de «suscitar bons sentiments» (com diria Puixkin) i, com podem veure des de les primeres línies d’aquestes magnífiques Vetlles en un veïnat de Dikanka, per la seva habilitat de mudar el riure per un sentiment contagiós de melangia i contrarietat. Artista de la sàtira, lloat i seguit per realistes i romàntics, per simbolistes i formalistes, Gógol, en la seva curta vida i fugissera obra, ha obert les portes a la nova prosa russa i al teatre modern rus.

      Però comencem pel començament. Nikolai Vassílievitx Gógol va néixer el 1809, l’1 d’abril, el dia del Riure (o dels Beneits). Aquesta festivitat d’arrels paganes és a l’Imperi rus i el nord d’Europa el dia de les bromes, dels enganys. Sembla que el destí hagués volgut que l’autor nasqués sota l’estrella dels còmics, dels bromistes, de la sàtira i la burla.

      Va néixer a Sorótxintsi, a l’aleshores anomenada Petita Rússia, actualment Ucraïna, terra reconquerida per l’imperi on conviuen, com a mínim, dues llengües: l’ucraïnès, la parla del poble, dels camperols i els serfs i alguns intel·lectuals, i el rus, llengua de les classes superiors, terratinents nobles o no, com els pares de Nikolai.

      El pare, Vassili Gógol (1777-1825), era un elegant propietari d’un bon tros de terra amb dues-centes ànimes, versificador sentimental i tendre, «narrador incomparable» i amant dels jardins. Prohibia rentar la roba als estanys del seu petit edèn «domèstic» per tal de no destorbar els rossinyols. Admirador de les arts, escrivia i dirigia amb els familiars i el personal de la casa obres de teatre en rus i ucraïnès.

      La mare, Maria Ivànovna Gógol (1791-1868), dona profundament religiosa i sensible, va sobreviure el marit, mort prematurament, i el seu fill Nikolai.

      Nikolai va viure els seus primers anys al camp (ambient embolcallat per la natura i regit per la tradició), lluny de la ciutat i dels cataclismes històrics i polítics que sacsejaren l’Imperi en aquells anys: la invasió napoleònica de 1812 i l’aixecament dels decabristes el 1825.

      Del seu pare va rebre l’atracció per l’art, especialment pel joc de màscares que representa l’art escènic; de la mare, les seves fermes conviccions religioses. Art i religió, que formaren els dos pols insuperablement enfrontats de la seva estètica i ètica. De les terres del sud, a més de l’amor a la natura, n’assolí una evidència: el caràcter ocasional i fortuït de l’ús de la llengua que parlem; en el cas de Gógol, de la convivència entre l’ucraïnès, enginyosa, riallera i sonora llengua que parla el poble, el rus, culte i literari, i les civilitzades llengües europees. D’aquí ve, potser, l’enriquiment que per a la llengua russa representa l’obra de Gógol. L’interès per la narració oral, per la sonoritat de la llengua (que es reflecteix en l’oralitat de l’obra