Vetlles en un veïnat de Dikanka. Nikolai Gogol
Читать онлайн книгу.
convivència de les dues llengües interioritza la natural percepció (per a nosaltres, els catalanohispanoparlants) que les coses es poden dir de diferents maneres (en diferents llengües). I aquest relativisme lingüístic genera necessàriament una relació objectiva i distant vers les llengües, percepció que permet convertir la llengua en un instrument, i de l’instrument fer-ne joc.
A finals de 1828 el jove Gógol, ansiós de ser útil a la societat, sigui en la pràctica de l’ensenyament o gràcies a l’art de la seva ploma, arriba a Sant Petersburg, boirosa capital de l’Imperi i rigorosa «finestra a Europa», on l’aprenent d’escriptor, malgrat les cartes de presentació i l’entusiasme de la joventut, descobreix que «res no és allò que sembla, tot és un engany».
Després d’una fallida experiència en el camp de la poesia, Gógol publica una sèrie de relats inspirats en els motius folklòrics, el paisatge i els costums de la seva terra natal. En les Vetlles en un veïnat de Dikanka l’interès pel folklore es plasma en unes històries del passat joiós, plenes de màgia i d’humor, narracions d’un poble encara lliure i feliç, rialler i astut, pel qual l’autor sent l’admiració idealitzada dels romàntics… Però les Vetlles venen a continuació d’aquesta presentació, i potser no cal que ens aturem, ni que fem aturar el lector (si ha arribat a llegir aquestes línies) en allò que ell mateix segur que gaudirà sense més comentaris.
La vida a la Venècia del Nord en els temps foscos del tsar Nicolau I, el contacte amb la cultura urbana (russa i europea), més despòtica que il·lustrada, i fins i tot la relació amb el poeta Aleksandr Puixkin, marquen una evolució en el seu estil: canvia la visió que té de la literatura i de la funció de l’escriptor.
A les dificultats que pateix tot foraster anònim en un ambient regit per l’ordre, l’etiqueta i l’escalafó, s’hi suma l’aparença de les coses, sense oblidar la penetrant i bromosa realitat del clima.
La decepció profunda que pateix el futur escriptor davant la fantasmagòrica vida petersburguesa, el descobriment que les coses (la gent i les idees) no són el que semblen, constitueix la base alhora ètica i formal de la seva obra posterior.
Aquesta aproximació al fet literari, que ja es dibuixa en les primeres obres, es plasma en les obres posteriors.
El 1835, l’any que comença a escriure Les ànimes mortes, apareixen dos cicles de narracions que mostren l’evolució de l’autor: del romanticisme somiador i rialler de les Vetlles (en què, no obstant això, treu el nas la rialla esglaiada del sarcasme) vers el realisme satíric i corrosiu. Mírgorod inclou, per exemple, l’heroica i patriòtica novel·la Taràs Bulba; però Arabescos ja està format pels primers dels relats anomenats «petersburguesos»: L’avinguda Nevski, El retrat, Notes d’un boig.
L’any següent, quan s’estrena amb èxit L’inspector, a la revista de Puixkin El Contemporani es publica El nas. El capot, escrit el 1841, espera l’edició de les primeres Obres de Gógol, el 1842. Aquest mateix 1842 és quan apareix la primera part de Les ànimes mortes, l’única part de l’obra de la qual l’autor es va sentir suficientment satisfet.
El 1837, any en què mor Puixkin, obre un extens període en la vida i l’obra del ja famós escriptor. L’estrena de L’inspector l’any anterior és rebuda amb entusiasme pel públic (fins i tot el tsar dona mostres de paternal admiració vers el talent satíric de l’autor), però la representació, interpretada en clau de sàtira social, decep profundament Gógol, convençut que ningú no l’ha entesa. Gógol s’allunya de Rússia, viatja a l’estranger, on, si exceptuem curtes estades al seu país, roman fins al 1848, tot intentant concloure l’obra de la seva vida: Les ànimes mortes.
Deixem de banda la història dels infructuosos esforços per escriure el que ell considerava la seva Divina comèdia, les crides als amics i al poble rus demanant-los que resessin perquè Déu li tornés la inspiració perduda, les proclames dirigides als amics, escrits que fins avui són difícils de conciliar amb la càustica imatge de l’autor d’El capot… Citem només el viatge a Terra Santa a la recerca d’aquesta inspiració, els sacrificis i les penitències de l’ortodox cristià que volia conciliar bellesa i veritat en l’obra. Tot això queda al marge d’aquesta exposició.
Afegim tan sols que pocs dies després de cremar un cop més la segona part de Les ànimes mortes, un matí de finals de febrer de 1852 Nikolai Gógol va deixar de viure, o almenys així ho van creure els que el van enterrar.
Quant a les Vetlles en un veïnat de Dikanka, n’hem de destacar el caràcter carnavalesc i romàntic, joiós i fantàstic. Nikolai Gógol, al començament de la seva carrera literària i després d’abandonar els intents de seguir els romàntics alemanys amb el poema fallit (i cremat) Hans Küchelgarten, empra l’altre camí, el de l’exaltació de les qualitats del poble, de les arrels del seu poble.
Vetlles en un veïnat de Dikanka, sense pretendre descobrir més coses al lector d’aquesta presentació, se situa en un marc idíl·lic: l’època de l’emperadriu Caterina la Gran, és a dir, en un passat que l’autor imagina o vol creure que era idíl·lic. Independentment de la realitat, que sempre resulta més cruel i dolorosa, l’autor, novament seguint el model dels romàntics europeus, ens construeix un món sense opressió, on només la riquesa i la fredor del cor es dibuixen com un impediment per a l’escalfor del veritable amor i la felicitat.
Però també és cert que de la llum rosada d’un món ideal emergeixen les forces que «tot intentant fer el mal no poden més que fer el bé», com recull el seu deixeble Bulgàkov del mateix Faust que beu Gógol.
Abram Tertz, pseudònim de l’escriptor i estudiós de la cultura russa Andrei Siniavski, autor de l’obra A l’ombra de Gógol —escrita en un camp de treball per intentar seguir l’exemple del seu mestre, és a dir, escriure en llibertat—, parlant de les Vetlles escrivia (o no recordo si potser deia) que ell s’imaginava Gógol com un pobre diable assegut a la vora d’un estany on li havien dit que s’amagava el maligne. L’estany és en calma, veu i diu l’incaut, mentre remena la superfície de l’aigua amb una branca, quan de sobte…
L’humor de Gógol se’ns mostra en la seva joventut com una rialla alegre, on els personatges que representen el maligne, siguin bruixes o dimonis, sí que són éssers representants del mal, però criatures dèbils i fins i tot ridícules, al costat de la força vital del poble, de la Vida.
En les èpoques de canvis, de crisi, quan es percep una realitat que s’esmuny o que obre el camí a un nou futur, tan nou com impredictible, hi ha escriptors que es llancen a l’aventura de recordar-nos que qualsevol passat va ser millor i, el que és encara més fantàstic, que el futur serà encara més enlluernador, però n’hi ha d’altres que, amb humor, un riure jove i sorneguer, ens avisen…
De què?
Llegiu en aquesta magnífica i acurada traducció els relats d’un dels grans escriptors de les lletres russes, ucraïneses i universals.
I, per acabar, una anècdota personal. El cas és que fa anys viatjava per Moscou en un taxi. El conductor, encuriosit per la meva indumentària i maneres poc russes, em va preguntar: «I què hi fa vostè a Moscou, si no és indiscreció?».
Era l’època en què, com en la nostra llunyana i postfranquista Espanya, els espies, policies i altres homes inquiets abandonaven la seva vocació de redreçar les ànimes rebels per la de portar a la seva destinació els nostres cossos.
Aleshores li vaig contestar amb orgull al taxista que em dedicava a la literatura russa. I l’hàbil i veloç auriga, després d’una llarga pausa, mentre el seu Volga avançava a la velocitat de la llum per la ciutat, va replicar: «Doncs segur que hi ha una cosa que no sap: que al nostre Gógol el van enterrar viu…». Pausa i el vol agitat pels carrers atrotinats de la ciutat. «Quan el van desenterrar i van obrir la caixa, van descobrir que el vellut interior de la coberta estava tot esquinçat pels intents del pobre home