Figura d'assaig. Joan Fuster
Читать онлайн книгу.
1952-1955, no vaig incloure, per raons diverses, molts papers escrits durant aquells anys. I entre el 1956, incorporat a Indagacions possibles, i el 1963, que aspirava a ser Agenda pública i es resignà a ser «només» Causar-se d’esperar, hi havia un paquet d’inèdits bastant gruixut. Ara ens trobem, els editors i jo, davant l’oportunitat de restituir un mínim de coherència i d’amplitud a la idea del «diari». És el que ací mirarem de fer. El present volum contindrà els diaris corresponents a l’etapa 1952-1960. Com el lector podrà comprovar, dos terços del tom, o més, són «novetat». És cert que hi hem prescindit de les «Tres notes marginals» que complementaven Figures de temps, les quals tindran el seu lloc en un volum ulterior. Però Indagacions possibles hi venen intercalades sense retalls, he ampliat considerablement els anys de Figures de temps, i els 1957-1960 apareixen ara per primera vegada a la llum pública. L’augment, doncs, té la seva entitat.
Dic «per primera vegada». Tot és relatiu, en aquest món. En el procés incessant d’«aprofitament de materials» a què l’escriptor professional es veu obligat, jo he hagut d’extraure moltes planes del «diari» per a vendre-les als altres diaris, als «vertaders» diaris. Refets en forma d’articles, han seguit la fugacitat intrínseca del vehicle que les acceptava. Potser, més endavant, procurarem salvar-ne una selecció, per si de cas encara s’aguanten davant l’amistosa curiositat dels lectors. Però unes quantes, deu o dotze, m’han semblat inseparables del «context» implícit del «diari», i les hi he reintegrades. Com que la seva publicació inicial fou en periòdics d’abast municipal, em penso que puc atribuir-los tranquil·lament la connotació d’«inèdits». I si no, tant me fot. La bona voluntat —meva— és òbvia. D’altra banda, tampoc no vull que cap dòmine de la crítica, sigui en tertúlia sigui en lletra de motlle, m’acusi de restrenyiment mental. Una trentena de notes per any és, si bé es mira, una quantitat irrisòria, i ací, com a màxim, no ultrapasso la xifra. Tanmateix, això només és el «romanent», el «residu». La resta ha tingut una aventura a part. En rescatar el que resultava rescatable probablement atenuo el possible mal efecte.
Una de les coses que tal vegada sorprenguin en la lectura d’aquest recull serà l’absència de comentaris a fets de l’actualitat «política». Entre el 1952 i el 1960 hem assistit a esdeveniments importants: Sierra Maestra i les seves conseqüències, Dien Bien-Phu, la defunció de Stalin, els principis de la guerra d’Algèria, la revolta d’Hongria, i tants d’altres, sense comptar-hi els domèstics. A les meves llibretes, el reflex i la glossa d’aquestes efemèrides omplen molt d’espai. I molt d’espai, també, la referenciació d’anècdotes i d’incidents igualment «polítics» d’abast reduït, locals. De moment, però, ho he postergat, tot això. Ni sé si mai m’atreviré a publicar-ho, fins i tot en la suposició de poder-ho fer in extenso. Són pàgines irritades, sovint d’una ingenuïtat clamorosa, mediocres, sense gaire interès. He preferit restringir-me a la part de temàtica essencialment «intel·lectual», que, de tota manera, és la que hi predomina. Corro el perill, així, de semblar un senyor que escriu tancat en la seva torre de marfil, i que, a tot estirar, guaita el món des d’una finestra. Què hi farem! L’avantatge serà, almenys, d’una notòria evidència: elimino bestieses, ira i puerilitat…
Per últim, diré que, en ordenar els originals, ara, no he sabut reprimir-me les ganes de «revisar», en alguns casos, les idees que hi exposo. Aquesta «revisió» no podia ser del text primitiu, el qual, per principi, havia de publicar-se com fou escrit, i com fou escrit el publico, si n’exceptuem petites esmenes d’estil o de puntuació. M’he limitat a afegir-hi annexos, prolongacions més o menys divagatòries, unes vegades per rectificar i d’altres per ratificar… Avui, en molts punts, em sento bastant lluny del que aleshores pensava o confiava, i encara que no sempre ho he fet constar, no he pogut estar-me de fer-ho de tant en tant. Les addicions van entre claudàtors i datades, a fi de suprimir equívocs. No m’agrada d’enganyar la clientela. Potser la preocupació és inútil, i tot plegat constitueix una pèrdua de temps bastant consternadora. Faig esforços per creure que no. ¿Resulta «encara» llegible, la paperassa ací acumulada? ¿No farà riure, o somriure, a hores d’ara, tal cita de Koestler o de Malraux, tal altra al·lusió a Unamuno, aquest o aquell problema, primàriament plantejat? Temo que sí. Però «això» era la trama de les meves obsessions, de les meves candoroses il·lusions «intel·lectuals», de fa deu, quinze, disset anys. No les renego, no cal dir-ho. Però tampoc no les exhumo amb orgull. Simplement, són el que són. Paciència!
Sueca, 6 de gener de 1969
ADVERTIMENT A FIGURES DE TEMPS
Durant alguns anys, i amb el sol propòsit de fixar sobre el paper les reflexions que lectures, humors o fets em suggerien, he intentat portar un diari, un quadern d’apunts assidus i confidencials. Pensava que, així, en tranquil·la llibertat, absent la pressa d’una publicació immediata, podria acumular temes i idees, procurar per la seva creixença, articular-los potser en un pla discret i al capdavall aprofitable. No em sabria queixar de l’experiència, tot i que no l’he ajudada amb les constàncies pertinents. Unes quantes coses, en efecte, n’he pogut extreure, ordenades, de mitjana cohesió, i ja circulen amb maneres i amb voluntat de llibre. D’altres, però, hi romanien a l’expectativa d’una aventura semblant, en el cas que el lleure o la matèria em permetessin de reelaborar-les una mica.
Tanmateix, ara, en mirar-me el manuscrit, no estic massa segur que en valgués la pena. Notes disperses, urgides, breus, sovint lligades a una anècdota o al rastre d’una impressió personal, probablement no guanyarien gens, ni en interès ni en envergades, si les sotmetia a un desenvolupament metòdic. ¿Què en trauria, ben mirat, d’allargassar-les, de parafrasejar unes línies en una pàgina, de convertir tres pàgines en un llibre? Per això m’he decidit a conservar-ne la forma originària: el seu caràcter d’esbós ràpid, d’esquema no sempre acabat, d’arabesc intel·lectual de vegades, sense confirmació i sense encarcaraments. És possible que, en molts punts, si no en tots, el resultat no sigui satisfactori. Confio, en canvi, que no serà del tot ensopit i que tindrà l’avantatge de prescindir d’insistències oneroses.
Figures de temps, els textos que he triat per a aquest volum, aspiraven a ser ressonància teorètica de les seduccions, ja oblidades, d’una hora qualsevol. Per comprendre-les, i per comprendre’m, vaig embarcar-me en la temptativa d’escriure’ls. No tenen més importància que això, però tampoc no en tenen menys. I si l’essència de l’assaig és —valgui el sinònim— la provatura, aquestes són provatures in statu nascendi, gairebé gèrmens de provatura. Per a mi, quedaven obertes a una revisió posterior, rectificadora o corroborant, a la qual, vull repetir-ho, renuncio, de moment. M’agradaria que el lector les acceptés, també, obertes, com una incitació, susceptibles de prolongar-se, pel seu compte, en les seves meditacions. Això fora, en definitiva, un bon senyal, el millor senyal.
Sueca, octubre de 1956
ADVERTIMENT A INDAGACIONS POSSIBLES
Les notes reunides en aquest llibre són extretes d’un llarg diari, no massa íntim en realitat, que porto d’ençà d’uns quants anys mig per conveniència mig per entreteniment. Es tracta d’apunts inconnexos, variats i levíssims, als quals no vull atribuir més pretensió que la d’haver-me servit, a mi, d’exercici meditador. En publicar-los ara, els ofereixo amb aquesta mateixa voluntat. Tant o més que el desig d’exposar uns punts de vista personals, probablement imprecisos, m’agradaria que s’hi veiés l’esquema d’unes indagacions possibles: perspectives, suggerències i subratllats que encaminessin el qui em llegeixi a preocupar-se d’allò que a mi m’ha preocupat i —és clar— com a mi m’ha preocupat. D’aquesta mena d’escrits, jo i els meus amics en diem «assaigs», i em penso que no fem mal a ningú si en això hi ha alguna extralimitació de lèxic. Precisament, el que més m’atrau de l’assaig és la cautelosa modèstia implícita en el seu nom: assajar significa provar, intentar, sense més compromís que el bon propòsit i el bon sentit.