Figura d'assaig. Joan Fuster
Читать онлайн книгу.
per eximir-se de responsabilitats i tancar-se en la suposada torre d’ivori de «l’art per l’art». N’hi ha que sí, que busquen aqueixa evasió; però d’aquests no parlem. L’home de lletres actual no és, ni se sent, ni es vol estrany a les qüestions vitals del seu món: sobre elles té la seva visió, en elles participa i influeix sobre elles en la mesura que li és permès. I, en realitat, no concep la seva literatura desconnectada de les conclusions a què, en aquest aspecte, ha arribat. Literatura i —passeu-me la insuficiència de lèxic— opinió són una sola i indiscernible entitat, en els seus càlculs. La llibertat, de què tan gelós està, li és radicalment necessària: sense llibertat no hi ha per a ell possibilitat de responsabilitzar-se davant els problemes, ni hi ha possibilitat de literatura. En el seu criteri, la cultura s’ha de basar forçosament en les condicions que ha deixat establertes, no tant de fet com en teoria, la societat liberal.
Potser això no és més que un prejudici, o un judici viciat per la mateixa índole petitburgesa de la mentalitat que predomina entre els escriptors d’Occident. El testimoniatge de la història vindria a assegurar-nos que hi ha hagut èpoques, no curtes, en les quals la cultura, una cultura tan respectable com la nostra, ha estat possible en condicions ben distintes: en condicions exactament antípodes de les liberals. Naturalment, la prevenció de l’intel·lectual va, avui, dirigida a les pretensions dogmatitzants i absolutistes del comunisme. Thierry Maulnier —escriptor de dreta, i per tant, gens suspecte…— no descartava que pogués donar-se un Bossuet comunista. I hem d’admetre que, en el pla de les suposicions, no sols un Bossuet sinó fins i tot un Dant hi és possible. El Dant, en efecte, seria un dels noms genials susceptibles de ser al·legats a favor d’una cultura no liberal, perquè l’Edat Mitjana, ferma en una ortodòxia i en una jerarquia, el va permetre. La llibertat —la llibertat liberal—, doncs, no és necessària per al geni, ni per a l’escriptor que ni a geni no arriba. Però cal tenir present, amb tot: en primer lloc, que sí que és necessària per a determinat tipus de geni o d’escriptor, i en segon terme, que és precisament aquest tipus de geni i d’escriptor el que, per ser el seu, l’intel·lectual d’avui vol preservar enfront del comunisme i enfront de l’anticomunisme. El record d’Erasme retorna a la nostra consideració. Aquesta cultura que hem anomenat liberal té en ell el seu origen. L’humanista de Rotterdam enceta un període en la vida moral de l’Occident, que es caracteritza per la ruptura amb el concepte, perdurat durant l’Edat Mitjana, d’una cultura eclesiàstica o paraeclesiàstica, subordinada i adjacent. Amb totes les seves astúcies, a desgrat de totes les seves concessions, Erasme escriu ja fora de l’Església romana, i es manté igualment fora del luteranisme. D’aleshores endavant, l’home de lletres europeu aspirarà a conservar l’autonomia, a augmentar-la, erigint-se així davant els poders, les injustícies i les intimidacions. L’aspiració ha resultat a la llarga potser una mica petulant. Però, des de l’angle psicològic, això és un factor que té la seva importància. Mentre en l’intel·lectual modern segueixi arrelada aquesta convicció, no abandonarà la seva reserva. Per a bé o per a mal. Covard, i trampejant, tractarà de resistir-s’hi. Com va fer Erasme, el pobre, malalt, dèbil, previngut, reticent, enginyós, equívoc Erasme de Rotterdam…
[ESCRÚPOL BIBLIOGRÀFIC: L’anterior anotació figurava en el manuscrit d’Indagacions possibles. Per algun motiu que ara oblidaré, però, no va aparèixer en el volum al·ludit. Més tard, vaig provar d’incloure-la en Diccionari per a ociosos, i allà va sortir a la curiositat dels lectors. Avui la reintegro al seu lloc inicial, que és el que li correspon.
1968]
LECTURA, LLIBERTAT, PLAGI
(DICCIONARI PER A OCIOSOS)
LECTURA
Jo no hi entenc, però em sembla que hi ha d’haver un cert tipus de neurosi caracteritzada, precisament, per la por actual. I dic que deu tractar-se d’una neurosi —d’un complex o cosa per l’estil— perquè, en realitat, el fet no pot admetre cap altra explicació: almenys, jo no li’n trobaria. Problema distint és el d’esbrinar si aqueix temor a afonar-se en el remolí quotidià de les sorpreses i les tragèdies és o no és justificat des d’algun punt de mira. Potser ens trobem davant una malaltia típica del nostre temps, o, en tot cas, davant una malaltia pròpia de temps, com el nostre, en els quals fan crisi les seguretats essencials d’una societat. Sigui com sigui, importa destacar que hi ha, evident, una tendència a l’evasió, a la fuga, que busca evitar la cara inamistosa de la realitat immediata.
Així s’esdevé, per exemple, amb les lectures. S’esdevé igualment en d’altres ordres de coses, en tots; però m’interessa considerar, ara, només, les lectures. Abunda la gent, i entre aquella que solem anomenar «culta», que defuig el contacte amb els llibres recents. Qualsevol autor, qualsevol obra, que no vinguin avalats per una pàtina, si més no, de lustres, són rebutjats amb escarafalls virtuosos. I si alguna excepció fan en aquest costum, ja se sap que és a favor de l’innocu, de la filigrana, de l’històric: d’allò que, en suma, i en si, ja és inactual. ¿Qui no ha conegut infinits exemplars d’aqueixa mena de senyor, infal·lible en tota tertúlia, que, desdenyós, «es refugia en els clàssics»? En un altre pla, encara que amb el mateix abast, hi ha els qui no llegeixen el diari: els torba el tràfec de l’actualitat, que exigeix reflexió solidària; baden en canvi, i estan en totes les seves glòries, amb un relat referent a Wamba o a les sogres de Napoleó.
I és curiós que, com s’esdevé sempre, si els deixen parlar no els pengen. El lector anacrònic esgrimeix, per justificar-se, raons d’indiscutible envergadura. Es referiran, sens dubte, a les dimensions, fabuloses, del patrimoni cultural de què som, és clar, hereus, el qual sol·licita la nostra atenció amb el peremptori ars longa, vita brevis entès d’una manera molt estranya. Ens diran, encara, que la comprensió exacta de l’actual només pot aconseguir-se a través de la comprensió prèvia del passat. Afegiran, per fi, que un clàssic és, naturalment, un valor segur, amb la garantia concorde dels segles, mentre que sobre els escrits d’última hora plana el risc perpetu de l’equivocació. ¿Quants literats, cèlebres per uns anys, no s’han esvaït en l’oblit més irremeiable? Altrament, la història d’avui solament s’il·lumina des de la perspectiva de l’ahir…
Sí. Tot això és veritat. Però no tota la veritat. I encara m’atreviria a precisar que és més veritat el contrari. Perquè, en el fons, l’home que llegeix —i que viu— ara, no és un ser abstracte, deslligat del temps —del seu temps—, susceptible de cedir, impunement, a vagues temptacions de convertir-se en una estàtua. Si la cultura, acceptada com un patrimoni, i si el clàssic, consagrat com a valor innegable, continua tenint sentit, és, en definitiva, per la seva permanència en l’ordre de les vigències actuals. Al cap i a la fi, tots distingim clarament el que és «arqueologia» i el que no ho és. Una obra literària de fa cinc, deu, vint o més segles, pot conservar, més o menys íntegres, els seus al·licients, i això la redimeix de qualsevol titlla d’ancianitat. El clàssic no és clàssic per ser antic, sinó perquè segueix sent «modern», «actual». Quan el lector d’avui se li acosta en demanda de «refugi», mal senyal: mal senyal per al presumpte clàssic, perquè potser no ho és autènticament; o mal senyal per al lector, que només sabrà entretenir-se en la seva escorça, en el seu reducte anecdòtic o trivial.
Llegir no és fugir. Encara que hi hagi molts que no cerquin en la lectura sinó el succedani honorable d’un estupefaent, llegir és tot el contrari d’embriagar-se o d’ensopir-se. Es llegeix per comprendre’s un mateix, per comprendre el passat, el qual, en última instància, és també passat «nostre», passat d’«avui». Acudim a l’obra literària a la recerca de noves o millors dades, d’opinions, de coratge, respecte al món que ens envolta, respecte al món de què som part. I el que no sigui això, serà perdre el temps; és a dir, perdre el nostre temps.
Però convindrà reprimir, per un moment, aquesta inclinació al consell o a l’anatema. Intentem, també ací, comprendre, primer que res. I l’observació més superficial ens assabenta que no tots demanem les mateixes coses