Sempre hem viscut al castell. Shirley Jackson
Читать онлайн книгу.
de la lluna quan vaig veure els nanos Harris al porxo, cridant i barallant-se amb mitja dotzena més de nois. No els havia vist fins a tombar la cantonada de l’ajuntament i encara podia fer mitja volta i anar per un altre camí, pujar el carrer major fins al rierol, creuar el rierol i seguir fins a casa, però era tard, i duia els queviures, i el rierol era massa fastigós per passar-lo amb les sabates marrons de la mare, i vaig pensar, visc a la lluna, i vaig accelerar el pas. Em van veure de seguida i vaig imaginar-me’ls tots podrint-se i retorçant-se de dolor i udolant; volia que es pleguessin i ploressin davant meu.
–Merricat –van dir–, Merricat, Merricat –i tots alhora van fer una filera al costat del reixat.
Els en devien haver ensenyat els seus pares, en Jim Donell, en Dunham i el brut d’en Harris, posant-los exercicis específics, ensenyant-los amb amor i atenció, assegurant-se que fessin servir el to de veu exacte; ¿com podia ser, si no, que aquella canalla en sabés tant?
Merricat, va dir la Connie, ¿una tassa de te voldràs?
Oh, no, va dir la Merricat, que m’enverinaràs.
Merricat, va dir la Connie, ¿vols anar a dormir?
Enterrada al cementiri per sempre, sí!
Jo feia veure que no parlava el seu idioma; a la lluna parlàvem una llengua fina i líquida i cantàvem a la llum dels estels, contemplant des de dalt el món mort i eixorc; gairebé era a la meitat del camí.
–Merricat, Merricat!
–¿On és la Connie? ¿A casa fent el sopar?
–¿Una tassa de te voldràs?
Era estrany ser dins meu, caminar a bon ritme i ben dreta cap a la tanca, trepitjant fort però sense afanyar-me perquè ho haguessin notat, ser a dins i saber que m’estaven mirant; estava amagada ben endins però els sentia i els veia de cua d’ull. Tant de bo fossin tots morts i estesos a terra.
–Enterrada al cementiri per sempre, sí!
–Merricat!
Un cop vaig haver passat, la mare dels Harris va sortir al porxo, potser per saber per què cridaven tots tant. S’hi va quedar un moment mirant i escoltant i vaig aturar-me i la vaig mirar, vaig mirar els seus ulls grisos i buits i sabia que no li havia de dir res i sabia que ho faria.
–¿No els podria fer callar? –li vaig preguntar aquell dia, pensant que potser hi havia alguna cosa en aquella dona a qui em pogués dirigir, si és que mai havia corregut alegrement per l’herba, o havia mirat alguna flor o havia conegut les delícies de l’amor–. ¿Que els podria fer callar?
–Nanos –va dir, amb alegria continguda però sense alterar el to de veu o la mirada–, no molesteu la senyoreta.
–Sí, mare –va respondre un dels nens tot seriós.
–No us acosteu a la tanca. No molesteu la senyoreta.
I vaig tirar endavant, mentre udolaven i cridaven i la dona seguia al porxo i reia.
Merricat, va dir la Connie, ¿una tassa de te voldràs?
Oh, no, va dir la Merricat, que m’enverinaràs.
Les seves llengües els cremaran, vaig pensar, com si haguessin menjat foc. Les seves goles cremaran quan els surtin les paraules i les seves panxes patiran un turment més ardent que mil incendis.
–Adéu-siau, Merricat –em van dir quan arribava al final de la tanca–, no tornis aviat.
–Adéu-siau, Merricat, dóna records a la Connie.
–Adéu-siau, Merricat –però jo ja havia arribat a la roca negra i a la porta del nostre camí.
2
Vaig haver de deixar les bosses per obrir el cadenat de la porta; era un cadenat senzill i qualsevol criatura l’hauria pogut rebentar, però a la porta hi havia un cartell que deia PRIVAT NO PASSEU i ningú no podia anar més enllà. El nostre pare havia posat els cartells, les portes i els cadenats quan va tancar el camí; abans, tothom el feia servir com a drecera per anar del poble a la cruïlla de la carretera on s’aturava l’autobús; t’estalviaves ben bé mig quilòmetre si anaves pel nostre camí i passaves per davant de casa nostra. A la mare no li agradava veure la gent que passava per davant de la nostra porta, i quan el pare la va dur a viure a la casa dels Blackwood, una de les primeres coses que va haver de fer va ser tancar el camí i convertir tota la propietat en un tancat, de la carretera al rierol. Hi havia una altra porta a l’altra punta del camí, encara que gairebé mai no anava cap allà, i la porta també tenia un cadenat i un cartell on hi deia PRIVAT NO PASSEU. «La carretera és per a tothom», explicava la nostra mare, «i la porta de casa meva és privada».
Tots els que ens venien a veure, amb una invitació com cal, ho feien pel camí que pujava directe dels posts de la carretera fins a la porta de casa nostra. Quan era petita solia estirar-me a la meva habitació de la part del darrere de la casa i m’imaginava que la carretera i el camí s’encreuaven davant de casa nostra i que per la carretera anaven i venien la bona gent, els nets i polits i vestits amb seda i puntes, que venien legítimament a veure’ns, i que pel camí, amunt i avall, passaven furtius i apartant-se servilment la gent del poble. Aquí no poden entrar, em solia repetir una vegada i una altra, estirada a la meva habitació a les fosques amb les ombres dels arbres dibuixades al sostre, no podran entrar-hi mai; el camí està tancat per sempre. De vegades m’amagava rere la tanca entre els arbustos i mirava com la gent caminava per la carretera per anar del poble a la cruïlla. Pel que sé, mai ningú del poble ha intentat anar pel camí des que el pare va tancar-hi les portes.
Així que vaig haver passat les bosses a l’altre cantó, vaig tancar amb compte altre cop la porta i vaig assegurar-me que el cadenat quedés ben fermat. Quan vaig haver comprovat que estava tancat del tot em vaig sentir segura. El camí era fosc, perquè després que el pare abandonés la idea de treure profit de la terra havia deixat que creixessin els arbres, els arbustos i les floretes, que sortien per on volien, i tret d’un gran prat i els jardins, les nostres terres eren plenes de boscos i ningú no en sabia els viaranys secrets, només jo. Un cop al camí, jo estava més tranquil·la perquè ja era a casa, i en coneixia els topants. La Constance sabia el nom de totes les plantes i a mi ja m’estava bé saber on creixien i les infal·libles possibilitats de recer que oferien. Les úniques petjades del camí eren les meves, d’anar i venir del poble. Més enllà del revolt, podia trobar algun rastre de la Constance, perquè de ve-gades arribava fins allà per esperar-me, però la majoria de les petjades de la Constance eren al jardí i a la casa. Avui havia arribat fins al fons del jardí i la vaig veure al tombar, al sol, amb la casa al darrere, i vaig córrer a trobar-la.
–Merricat –va dir, somrient-me–, mira que lluny que he arribat avui.
–Massa lluny –vaig dir–. La propera vegada encara em seguiràs fins al poble.
–Potser sí –va dir.
Magrat que sabia que em prenia el pèl, em vaig quedar glaçada però vaig riure.
–No t’agradaria gaire –li vaig dir–. Va, gandula, agafa alguna bossa. ¿On és el meu gat?
–Ha sortit a caçar papallones perquè feies tard. ¿T’has recordat de comprar els ous? M’he oblidat de dir-t’ho.
–És clar que sí. Dinarem a la gespa.
Quan era petita pensava que la Constance era la princesa d’una rondalla. Solia intentar dibuixar-la amb una llarga cabellera rossa, els ulls tan blaus com em permetia el llapis i una taca rosa lluent a cada galta; els dibuixos sempre em sorprenien perquè realment era així; fins i tot en els pitjors moments era rosa i blanca i daurada, i mai no semblava que hi hagués res que pogués fer-la empal·lidir. Era la persona més preuada del meu món, sempre ho havia estat. La vaig seguir per l’herba suau, vam passar les seves flors, vam arribar a casa, i en Jonas, el meu gat, va sortir d’entre les flors i em va seguir.
La Constance va esperar passada la gran porta del davant que pugés les escales rere seu, vaig deixar