Els argonautes. Maggie Nelson
Читать онлайн книгу.
Judith Butler
Afirmar que tu ets la real mentre suggereixes que els altres representen un paper, s’hi apropen o són una imitació pot fer-te sentir bé. Però totes les reivindicacions de realitat, sobretot si van lligades a la identitat, tenen un punt de psicosi. Si un home que pensa que és un rei és boig, un rei que pensa que és un rei no ho és gaire menys.
Jacques Lacan
Potser és per això que la noció de «sentir-se real» del psicòleg D. W. Winnicott m’emociona tant. Una pot aspirar a sentir-se real, o pot ajudar els altres a sentir-s’hi, i una mateixa pot sentir-se real, una sensació que Winnicott descriu com la sensació més primària i serena de la vitalitat: «la vitalitat dels teixits del cos i el funcionament de les funcions del cos, incloent-hi l’activitat del cor i la respiració», cosa que fa possibles els gestos espontanis. Per a Winnicott, sentir-se real no és reactiu a estímuls externs, ni una identitat. És una sensació, una sensació que s’expandeix. Entre altres coses, fa que vulguem viure.
Hi ha gent que troba plaer a ajustar-se a una identitat, com a You make me feel like a natural woman, una frase que va fer famosa Aretha Franklin i, més tard, Judith Butler, que va fixar-se en la inestabilitat que provoca el símil. Però també pot provocar horror identificar-se, per no dir que pot ser impossible. No es pot viure vint-i-quatre hores al dia impregnada de la consciència del teu sexe. Afortunadament, la consciència de gènere és inconstant.
Denise Riley
Un amic diu que veu el gènere com un color. El gènere comparteix certa indeterminació ontològica amb el color: no és del tot correcte dir que un objecte és un color, ni que l’objecte té un color. El context també el canvia: tots els gats són grisos, etc. Ni és voluntari, el color, gens. Però cap d’aquestes formulacions vol dir que l’objecte en qüestió no tingui color.
Les males lectures [de Gender trouble] fan més o menys així: puc llevar-me al matí, mirar l’armari i decidir quin gènere vull ser avui. Puc agafar una peça de roba i canviar de gènere: estilitzar-lo, i llavors al vespre el puc tornar a canviar i ser un cosa radicalment diferent, és a dir que resulta que hi ha una mena de productivitat del gènere, i la concepció d’adoptar un gènere com una mena de consumisme... Quan el que jo volia dir era que la formació del subjecte, l’autèntica formació de les persones, pressuposa el gènere d’una manera determinada, i que aquell gènere no es pot triar i aquella «performativitat» no és una tria radical i no és voluntarisme... La performativitat té a veure amb la repetició, molt sovint amb la repetició de les normes de gènere opressives i doloroses per fer-les significar una altra cosa. Això no és llibertat, sinó una qüestió de com fer funcionar la trampa on estem atrapats sense remei.
Judith Butler
Hauries d’encarregar una tassa de resposta, cavil·lava la meva amiga mentre es bevia el cafè. ¿Què tal una tassa on hi surti el part de l’Iggy, amb ell tot ple de sang? (Li havia dit abans que m’havia sabut greu que la meva mare no hagués volgut mirar les fotos del meu part. Harry em va recordar que gairebé ningú no vol veure les fotos del part de ningú, sobretot les més gràfiques. I vaig haver d’admetre que els meus sentiments del passat sobre fotos de parts d’altra gent confirmaven aquella afirmació. Però, en la confusió del meu postpart, sentia que haver parit l’Iggy era un èxit tan gros, i ¿no està sempre superorgullosa dels meus èxits, la meva mare? Va plastificar la pàgina del New York Times on sortia jo dins de la llista de guanyadors de la Beca Guggenheim, per Déu! Incapaç de llençar la pàgina de plàstic Guggenheim (ingratitud), però sense saber què fer-ne, l’he posada des d’aleshores sota la trona de l’Iggy, per recollir el menjar que cau. Ja que la beca va servir per pagar-ne la concepció, cada vegada que en netejo grumolls de farina o branquetes de bròquil, sento una vaga sensació de justícia.)
Durant les nostres primeres incursions en el món exterior com a parella, em posava vermella tot sovint, m’embriagava de pensar en la sort que tenia, era incapaç de contenir la sensació d’explosió que em proporcionava el fet d’haver obtingut finalment el que sempre havia volgut, tot el que hi havia per obtenir. Atractiu, brillant, enginyós, articulat, ple de força, tu. Ens passàvem hores i hores al sofà vermell, morts de riure, La policia de la felicitat vindrà a detenir-nos si continuem així. Ens arrestaran per massa bona sort.
¿I si allà on soc és el que necessito? Abans de tu, sempre havia pensat en aquest mantra com una manera de fer les paus amb una situació pesada o fins i tot catastròfica. No em vaig imaginar mai que es pogués aplicar a l’alegria, també.
Deborah Hay
A The Cancer Journals, Audre Lorde maleeix l’imperatiu d’optimisme i felicitat que va descobrir en el discurs mèdic que envolta el càncer de pit. «¿Estava lluitant contra l’efecte de les radiacions, contra el racisme, els assassinats de dones, la invasió química dels nostres aliments, la pol·lució del medi ambient, l’abús i la destrucció psíquica dels nostres joves, només per evitar abordar la meva responsabilitat principal i més important: la de ser feliç?», escriu Lorde. «Anem a buscar la “felicitat” més que no pas menjar de debò i aire net i un futur més sa en un planeta habitable! Com si la felicitat i prou ens pogués protegir dels resultats de l’obsessió pel benefici».
La felicitat no és cap protecció, i segur que no és cap responsabilitat. La llibertat de ser feliç restringeix la llibertat humana si no ets lliure per ser infeliç. Però pots convertir qualsevol de les dues llibertats en un costum, i només tu saps quina has triat.
Sarah Ahmed
La història del casament de la Mary i en George Oppen és una de les històries que conec sobre parelles heteros en què el matrimoni és més romàntic pel fet d’haver estat un escàndol. La cosa va anar així: una nit de 1926, la Mary va sortir amb en George, a qui coneixia només una mica d’una classe de poesia de la Universitat. Tal com ho recorda la Mary: «Va venir a buscar-me conduint el cotxe del seu company d’habitació, un T Ford, i vam anar al camp, vam seure i vam xerrar, vam fer l’amor i vam parlar fins a la matinada.... Vam parlar com no havíem parlat mai abans, ens vam buidar». Quan van tornar als respectius dormitoris l’endemà al matí, la Mary va descobrir que l’havien expulsada, i en George, que l’havien suspès. Van marxar junts fent autoestop carretera enllà.
Abans de conèixer en George, la Mary havia decidit que no es casaria mai, perquè considerava el matrimoni una «trampa desastrosa». Però també sabia que viatjar junts sense estar casats els posava, a ella i a en George, en risc respecte a la llei, per culpa de la Llei Mann (una de les moltes lleis de la història dels Estats Units redactades clarament per perseguir coses dolentes com l’esclavatge sexual, però que en realitat han servit per perseguir qualsevol que estigués en una relació que l’estat considerés «immoral»).
És a dir que, el 1927, la Mary es va casar. Vet aquí com explica aquell dia:
Encara que tenia la forta convicció que la meva relació amb en George no era una qüestió de l’estat, l’amenaça d’anar a la presó ens espantava, és a dir que vam anar a casar-nos a Dallas. Un noia que havíem conegut em va donar el seu vestit de vellut morat, i el seu xicot ens va donar una copa de ginebra. En George duia els pantalons bombatxos de golf del seu company d’habitació, però no ens vam beure la ginebra. Vam comprar un anell de deu cèntims i vam anar a l’edifici de maó vermell on hi havia els jutjats i que encara hi ha a Dallas. Vam donar el meu nom, Mary Colby, i el que feia servir en George, «David Verdi», perquè s’estava escapant del seu pare.
És a dir que Mary Colby es casa amb David Verdi, però no exactament amb George Oppen. Estafen l’estat, i de passada la família rica del George (que, a aquelles altures, havia contractat un detectiu privat per trobar-los). Aquesta estafa es converteix en un feix de llum que se’ls filtra dins de casa durant els següents cinquanta-set anys. Cinquanta-set anys desconcertant el paradigma, amb fervor.
Fa temps que