La follia d'Almayer. Джозеф Конрад
Читать онлайн книгу.
passaven, i les rares cartes de la senyora Vinck, i més tard de la noia mateixa, eren l'única cosa que es podia mirar per fer suportable la vida entre la salvatgia triomfant del riu. Almayer vivia tot sol, ara, i fins i tot havia deixat de visitar els seus deutors —que, segurs de la protecció d'en Lakamba, no li pagaven. El fidel Alí, un nadiu de Sumatra, li coïa l'arròs i li preparava el cafè, perquè no gosava confiar en cap altra persona, i encara menys en la seva dona. Matava el temps vagant tristament pels camins plens d'herbots entorn de la casa, i visitant els magatzems en ruïnes on unes quantes pistoles de llautó cobertes de verdet i només unes poques caixes esberlades de teixits de Manchester, tots florits, li recordaven els bons temps dels inicis, quan tot allò era ple de vida i de mercaderies, i, amb la seva filleta al costat, contemplava el tràfec de la riba del riu. Ara les canoes de riu amunt passaven de llarg el petit moll podrit de Lingard & Co., remuntaven el braç del Pantai, i s'agrupaven entorn del nou desembarcador pertanyent a Abdal·là. No és que s'estimessin Abdal·là, però no gosaven comerciar amb l'home l'estrella del qual s'havia post. Si ho haguessin fet, sabien que no els caldria esperar compassió de l'àrab o del Rajà; que no podrien obtenir, en els temps d'escassesa, arròs a crèdit de cap dels dos; i llavors Almayer no podria ajudar-los, perquè a vegades a penes en tenia prou per a ell mateix. Almayer, en el seu aïllament i desesperació, sovint envejava el seu veí xinès, en Jim-Eng, a qui podia veure estès a terra sobre un munt d'estores fresques, un coixí de fusta sota el cap, una pipa d'opi entre el dits laxos. No va buscar consol, però, en l'opi —potser era massa car, o potser el seu orgull d'home blanc li estalviava aquesta degradació; però, més probablement, era el fet de pensar en la seva filleta, allà en els remots Establiments dels Estrets. Ara en tenia notícies més sovint, des que Abdal·là havia comprat un vapor que navegava entre Singapur i el poblat del Pantai aproximadament un cop cada tres mesos. Ara se sentia més a prop de la seva filla. Tenia ganes de veure-la, i planejava un viatge a Singapur, però cada any en posposava la sortida, esperant sempre algun gir favorable de la fortuna. No volia trobar-s'hi amb les mans buides i sense paraules d'esperança als llavis. No se la podia endur a aquella vida salvatge a la qual ell estava condemnat. També li feia una mica de por, ella. Què en pensaria, d'ell? En calculava els anys. Una dona feta. Una dona civilitzada, jove i esperançada; mentre que ell se sentia vell i sense esperança, i molt com aquells salvatges entorn seu. Es preguntava, doncs, quin seria el seu futur. Encara no podia respondre aquella pregunta, i no gosava enfrontar-s'hi. I tanmateix tenia moltes ganes de veure-la. Va dubtar durant anys.
Els seus dubtes es van acabar amb la inesperada aparició de la Nina a Sambir. Va arribar en el vapor, sota la tutela del capità. Almayer la va contemplar amb una sorpresa no exempta d'admiració. Durant aquells deu anys, la nena s'havia fet una dona; una dona alta i bonica, amb els cabells negres i la pell color d'oliva, amb uns ulls grossos i tristos, on l'expressió espantada característica de les dones malaies era modificada per un toc reflexiu heretat del seu llinatge europeu. Almayer va pensar, amb consternació, en la trobada de la seva esposa i la seva filla, en què pensaria aquesta noia seriosa, vestida a l'europea, de la seva mare que mastegava nou d'areca, asseguda a la gatzoneta en una cabana fosca, desordenada, mig nua, i malhumorada. També temia un esclat de mal geni per part d'aquell corcó de dona a la qual, fins aleshores, havia aconseguit mantenir tolerablement tranquil·la, tot salvant d'aquesta manera les restes del seu mobiliari malbaratat. I s'estava allà, sota el sol ardent, davant la porta tancada de la cabana, escoltant el murmuri de veus, preguntant-se què hi passava, allà dins, d'on les criades havien estat expulsades en començar l'entrevista, i que ara s'estaven agrupades vora l'estacada, amb els rostres mig tapats, en una xerradissa de curiositat expectant. Mentre maldava per atrapar una paraula extraviada a través de les parets de bambú, Almayer es va oblidar d'ell mateix, fins que el capità del vapor, que havia pujat amb la noia, tement una insolació, el va agafar pel braç i se'l va endur a l'ombra de la veranda, on encara hi havia el bagul de la Nina, que havia estat desembarcat pels homes del vaixell de vapor. Tan bon punt el capità Ford va tenir un got al davant i va haver encès un cigar, Almayer li va demanar explicacions per la inesperada arribada de la seva filla. En Ford va dir ben poc, més enllà de generalitzar, en termes imprecisos però violents, sobre la ximpleria de les dones en general, i de la senyora Vinck en particular.
—Sap, Kaspar —va dir, a manera de conclusió, a l'emocionat Almayer—, és terriblement incòmode tenir una noia mestissa a casa. Sempre hi ha una colla de beneits que ronden. Hi havia aquell jove del banc que solia anar al bungalou de les Vinck a tota hora. Aquella bona dona es pensava que hi anava per la seva Emma. Quan va descobrir què és exactament el que volia, hi va haver un daltabaix, l'hi puc assegurar. Va dir que no tindria la Nina, ni una hora més, a casa seva. El fet és que em vaig assabentar d'aquest afer i vaig portar la noia a la meva esposa. La meva esposa és molt bona dona, tenint en compte com són les dones avui, i li prometo que li hauríem guardat la noia, però ella no volia quedar-se. Què té, ara! No s'encengui, Kaspar. Segui tranquil. Què hi vol fer? Val més així. Deixi-la que s'estigui amb vostès. Ella no hi va ser mai feliç, allà. Les dues noies Vinck no són gaire millors que unes mones vestides. La menyspreaven. Vostè no pot fer que es torni blanca. No té cap sentit que em maleeixi. No pot. Després de tot, és una bona noia, però no li va voler explicar res a la meva esposa. Si ho vol saber, pregunti-li vostè mateix; però si jo fos vostè, la deixaria en pau. I està convidat a l'import del passatge, amic meu, si ara va curt de diners.
I el patró, llançant el cigar, se'n va anar, tal com ho va dir ell, a «espavilar els de bord».
Almayer va esperar debades saber, dels llavis de la seva filla, la causa del seu retorn. Ni aquell dia, ni cap altre, no va fer mai al·lusió a la seva vida a Singapur. Ell tampoc no va gosar preguntar, atemorit per la tranquil·la impassivitat del seu rostre, per aquells ulls solemnes que miraven, més enllà d'ell, cap als boscos, extensos i calms, que s'adormien en un majestuós repòs amb el murmuri de l'ample riu. Va acceptar la situació, feliç de l'afecte tendre i protector que la noia li demostrava —de forma prou intermitent, això sí, perquè tenia, com deia ella mateixa, els seus dies dolents quan visitava la mare i s'estava llargues hores a la cabana vora el riu, per sortir-ne tan inescrutable com sempre, però amb una mirada despectiva i amb una paraula breu a punt amb la qual respondre a qualsevol dels discursos d'ell. Almayer s'hi va acabar avesant, i en aquells dies callava, tot i que estava molt alarmat per la influència de la seva dona sobre la noia. D'altra banda, la Nina s'adaptava meravellosament bé a les circumstàncies d'una vida mig salvatge i miserable. Va acceptar, sense fer-ne qüestió ni mostrar disgust aparent, la deixadesa, la degradació, la pobresa de la casa, l'absència de mobles, i la preponderància de la dieta d'arròs a la taula familiar. Vivia amb Almayer a la casa petita (ara tristament deteriorada) que en Lingard havia construït originàriament per a la jove parella. Els malais parlaven amb entusiasme de la seva arribada. Al començament, hi va haver nodrides manifestacions de dones malaies amb les seves criatures que acudien amb entusiasme a la jove Mem Putih6 per buscar ubat7 per tota mena de mals del cos. En el fred del vespre, àrabs amb posat greu amb llargues camises blanques i jaquetes grogues sense mànigues recorrien lentament el camí polsós vora el riu fins a la porta d'Almayer, i, amb banals pretextos de negocis, feien solemnes visites a aquell Infidel, només per poder fer, de manera altament decorosa, una ullada a la jove noia. Fins i tot en Lakamba va sortir de la seva palissada amb una gran pompa de canoes de guerra i de para-sols vermells, i va desembarcar en el petit moll podrit de Lingard & Co. Venia, va dir, a comprar un parell de pistoles de llautó com a regal per a un seu amic, el cap dels daiaks8 de Sambir; i mentre Almayer, recelós però educat, estava enfeinat a desenterrar les velles pistoles al magatzem, el Rajà va seure en una butaca a la veranda, envoltat per la seva respectuosa comitiva, tot esperant debades l'aparició de la Nina. Ella tenia un dels seus dies dolents, i es va quedar a la cabana de la mare veient amb ella la cerimoniosa actuació que tenia lloc a la veranda. El Rajà va marxar, perplex però cortès, i aviat Almayer va començar a recollir els fruits d'unes relacions millorades amb el governador, en forma de cobrament d'alguns deutes, que li van ser pagats amb moltes disculpes i amb moltes reverències per uns deutors considerats fins aleshores irremeiablement insolvents. En aquestes millors circumstàncies, Almayer es va animar una mica. Potser no tot estava perdut. Aquells àrabs i aquells malais veien per fi que era un home d'una certa aptitud, pensava. I va començar, a la seva manera, a planificar grans coses, a somiar en