Records de la meva inexistència. Rebecca Solnit
Читать онлайн книгу.
a la paret de fusta sota una campana que s’assemblava a les dels extractors de les cuines; després, quan els mòbils van proliferar, també va desaparèixer.
No és fàcil transmetre la textura d’un estil de vida que pertany al passat: la solitud de qui volta per la ciutat i espera que arribi un autobús o un taxi o troba una cabina telefònica per trucar a un taxi o a una amiga amb un número que recorda o que pregunta a la telefonista o que busca a la guia amb les pàgines primes i arrugades, si és que n’hi ha una dins la funda negra, penjada d’una corda de metall; que busca el que vol en moltes botigues perquè aleshores hi havia poques cadenes de botigues i més varietat, i encara no havia aparegut Internet, que et permet trobar coses sense sortir del llit. Estàvem subjectes a les meravelles i frustracions de les coses imprevisibles i teníem més capacitat d’afrontar-les perquè el temps s’escolava al que després ens semblaria un ritme més tranquil, com un riu que travessa un prat abans de la cascada de l’acceleració on cauríem tots. Estàvem preparats per trobar-nos amb desconeguts, i de maneres que l’era digital més tard ens impediria. Era una època de contactes més imprevisibles i de solitud més profunda.
En aquells anys en què les coses no eren tan cares, l’excentricitat tenia molts espais al seu abast. Una colla de botigues petites feien, alhora, de museus dels objectes més variats. Hi havia una tintoreria prop de Castro que exposava una col·lecció de planxes antigues, artísticament col·locades, i botigues amb fotos antigues del barri tal com era anys enrere, i una botigueta del districte de Mission tenia una pilota de goma elàstica, de gairebé un metre de diàmetre, al terra de linòleum, prop dels prestatges de patates de xurreria. El Palau de Postals, a North Beach, venia exclusivament postals antigues, la majoria amb l’empremta de l’obliterador i, escrits amb la primmirada cal·ligrafia de l’època, missatges críptics o divertits que gent morta feia molt de temps enviava a altres persones també mortes molt de temps enrere. Conservo una pila d’aquestes postals, la majoria en blanc i negre, de camins de muntanya, capelles i coves; en comprava unes quantes cada vegada que hi anava a donar un cop d’ull, després d’algun concert punk.
Semblava una ciutat vella i arrugada, amb pols i tresors als seus doblecs, que després va ser reparada i netejada, i alguns dels seus habitants van ser expulsats, com si ells també fossin bruts. El magatzem d’un drapaire va esdevenir una pizzeria de luxe, la botiga utilitzada com a església va esdevenir una perruqueria, una llibreria radical va esdevenir una botiga d’ulleres, i molts locals van esdevenir bars de sushi. La ciutat es va tornar més insípida, amb més cadenes de botigues i més cotxes, sense fulls volants que s’apilessin l’un damunt l’altre als pals de telèfon, sense farmàcies familiars i sense botigues estranyes semblants a vells temples on el capellà celebrava els ritus tant si els fidels hi eren com si no.
Al drugstore Scully Owl, a dos carrers a l’oest del meu pis, hi havia el taulell d’una cafeteria, com els dels estats del sud on la gent s’asseia per protestar contra la segregació racial. De cop i volta la cafeteria es va volatilitzar, després va desaparèixer el drugstore i més tard, en el canvi de mil·lenni, van enderrocar amb buldòzers tot el lloc, incloent-hi l’adrogueria, la botiga de begudes alcohòliques, la carnisseria i el forn de pa, amb la finalitat de construir-hi el supermercat d’una gran cadena amb pisos de propietat a sobre. Moltes ciutats que havien estat centres de treball manual i de fabricació de béns tangibles van veure morir les indústries a partir de la postguerra, però la seva desaparició no es va notar perquè sobre les ruïnes van néixer noves metròpolis de la informació, de les finances i del turisme, com va passar d’una manera espectacular a San Francisco als anys vuitanta. Primer Silicon Valley fabricava xips de silici en locals nets plens de treballadors immigrants sense preocupar-se de les toxines que produïa, en acabat aquelles feines van anar a l’estranger, la indústria tech va assolir una expansió fulgurant i una regió que havia estat un racó idíl·lic i a vegades una excepció va esdevenir un poderós centre mundial.
Els canvis són la mesura del temps. Vaig descobrir que per veure els canvis cal ser més lent que ells. Vivint al mateix lloc durant un quart de segle se’m va fer visible. Gradualment. No pas al principi. La gent hi venia i se n’anava. Molts dels habitants transitoris es pensaven que passaven per un barri estable, però formaven part del que canviava, una riuada de gent que netejava la zona, amb el resultat que aquesta cada vegada era menys negra i més de classe mitjana. Els nouvinguts vivien a l’espai que els seus diners els proporcionaven, no pas a l’espai col·lectiu que era de tothom, i, a mesura que el barri esdevenia menys barri, en desapareixia la vitalitat.
3
L’edifici on vivia, una construcció dels anys vint revestida d’estuc i situada entre senyorials cases victorianes de fusta, tenia el seu encant. El meu pis em feia gràcia perquè hi havien col·locat una sèrie d’objectes com si fos minúscul mentre que a mi em semblava molt espaiós: una post de planxar que es plegava a la paret, un llit abatible que dominava l’habitació quan estava obert, i per això sempre que podia el desava dins el que havia estat pensat com un armari rober. Hi havia una finestra darrere la capçalera del llit, una porta ampla al seu costat i una altra al peu del llit. Era un espai bastant obert comparat amb un armari, però, així i tot, era una cofurna, on vaig dormir durant un quart de segle.
La pobresa és a vegades una gran conservadora del passat, i vaig viure en un lloc molt poc modificat al llarg dels anys. Els estrets taulons del terra de fusta de roure, de color groc daurat, eren els mateixos de quan es va construir l’edifici, igual que el radiador fumejant, la rampa a l’escala del darrere per on les escombraries baixaven fins a l’enorme cubell i l’antiquada i esquifida nevera, que no funcionava, encastada a la paret de la cuina, al costat de les aigüeres, a l’altra banda de la vitrina de la vaixella i el bufet, que s’alçaven fins al sostre.
Una cuina Wedgewood, vella però magnífica, dominava aquell espai. Estava esmaltada d’un blanc crema, amb un rivet negre; el tub dels fogons, també negre, feia un angle recte abans d’arribar a la paret. Les flames pilot van estar sempre apagades mentre vaig viure allà; per això arreplegava sempre capses de mistos als bars i als restaurants, aleshores en aquells llocs s’hi podia fumar. Poder cuinar i tenir nevera em semblava tot un luxe després d’haver viscut en un hotel apartament on era impossible guardar i preparar menjar.
Jo era pobra. Agafava de franc els mobles abandonats al carrer, em comprava la roba a les botigues de segona mà i els estris de la casa als encants. En aquella època es valoraven les coses antigues, i aquest plantejament estètic m’anava la mar de bé. Gairebé totes les meves coses tenien més anys que jo, i això m’encantava; cada objecte m’ancorava al passat. Desitjava saber apreciar el temps, la història, la mortalitat, la profunditat, la textura, coses, totes elles, absents de la meva infantesa i joventut. Havia viscut en un barri residencial nou de trinca al límit de la zona de la badia de San Francisco, i, a més, els meus pares, immigrants i urbanites, tenien un migrat sentiment dels orígens, poques històries per explicar i cap relíquia familiar. Més tard, la meva tasca com a escriptora a vegades ha consistit a restaurar els passats perduts i oblidats d’alguns llocs de l’oest del país.
Un dia que anava a una manifestació al districte de Castro, en uns encants vaig trobar un petit sofà victorià entapissat de vellut i adornat amb claus. El gai que me’l va vendre per deu dòlars va ser molt amable: un cop acabada la protesta, se’l va carregar a coll i va pujar l’escala fins a casa. El sofà deixava a terra manyocs de crins de cavall vell, com un animal de companyia incontinent. Com que jo col·leccionava recordatoris, tresors i objectes de petites dimensions, el meu cau semblava cada vegada més un museu d’història natural excèntric, amb branques recobertes de líquens insòlits, nius d’ocell i closques d’ou, banyes, pedres, ossos, roses emmusteïdes, una capsa de papallones de color groc sofre procedents d’una migració en massa a l’est de Nevada i el crani d’un cérvol amb banyes, regal del meu germà i que encara conservo al domicili actual.
Passava per una fase de pobresa però de mica en mica vaig anar millorant la meva situació econòmica. En el món de la pobresa també era una nova forastera, però m’hi vaig passar prou anys per saber una mica com funciona i conèixer-ne els efectes. La pobresa, en un altre sentit —la pobresa de l’esperit—, m’havia envoltat des del dia