Mudances. Gemma Sardà Llavina
Читать онлайн книгу.
l’està esperant al pedrís de la font de la Mandra, allà on s’atura el cotxe de línia. Saluda a tothom que en baixa i per eliminació:
—Tu deus ser la Lívia. Au, som-hi.
S’hi agafa de bracet i se l’endú cap a casa.
—Aquí hi estaràs molt bé. Hi ha poques botigues, però tenen de tot. Hi ha jovent de la teva edat, que hi pots fer colla.
La Lívia fa que sí amb el cap, però ella no és de fer colla.
—El mes que ve és la festa major. El poble s’omple de gom a gom. Ara quan arribem a casa et donaré uns ous i així ja tindràs sopar. De les meves gallines. I quatre mongetes de l’hort. —Arriben al coniller.— Això és casa teva. Per a l’hivern tens foc a terra. Ja demanarem la llenya. Ara hi he posat un senatxo amb flors seques per fer bonic. Tens feina?
La mestressa vol saber si ha de patir pel lloguer.
—Sí, soc traductora.
A la Lívia li ha caigut bé la vella, però ja en té prou de conversa.
—Ah, l’internet. Ho tens tot a punt. Jo també el faig anar perquè la meva neta gran viu als Estats Units i xerrem per l’skype... —La Lívia va dir als del pis que res de skype, que passava d’estar pendent dels horaris de l’Arnau a Nova Zelanda. Watsaps i avall.— ...M’envia fotos dels menuts, que jo soc besàvia... oi que no ho sembla? Jo penso com tu, que quan t’hi has acostumat, ja no pots viure sense. Va molt bé. I per buscar receptes...
L’Adela li ensenya com va tot i la Lívia es fixa en els llençols ben plegats en una punta del llit, tovalloles a l’armariet del lavabo, plats, gots, tot a punt a la cuina. I una espelma per estrenar enmig d’un prestatge buit.
—És d’olor. Duren molt. —Li posa el joc de claus a la mà i li clava un parell de petons amb rebregada de galta inclosa.— Res que necessitis, casa meva és aquí davant.
La Lívia ha triat el coniller pel preu, perquè té internet i perquè no hi ha discoteca a prop. La resta tant li és. Tant se li’n fot viure aquí com a la Xina o a la Selva Negra. Si no hi ha gaire soroll, millor. I aquest poble sembla tranquil.
No se n’ha adonat i se li ha fet fosc. Es treu els pantalons, amb l’índex ressegueix la branca de cirerer florida que li puja per la cama, s’estira de través al llit sense fer i s’adorm pensant que ha fugit. I què si fujo, qui n’ha de fer res? No el podia denunciar. No soc valenta. Que no em diguin res. Aquí no em diran res.
Demà serà un altre dia. De bon matí obrirà les caixes i ho posarà tot a lloc.
8
Amb tant de silenci, la Lívia ha dormit com un soc fins que la claror l’ha despertada. Es lleva, salta unes caixes per anar a pixar i rentar-se la cara. Vol un cafè amb llet urgent i endreçar les seves coses per no tenir-ho tot pel mig. Però, esclar, no té ni llet ni cafè. N’haurà d’anar a comprar o esmorzar al bar. Em dutxo i surto.
Ara ves i endevina en quina caixa hi ha el gel i el xampú! I comença a llegir els requadres amb les lletres majúscules que diuen roba, llibres, música, papers... Ei, ei, que no és la meva lletra. Si ni tan sols va identificar les caixes, ara que ho pensa. No es va dedicar a escriure roba, llibres, música... Ara ja no està buscant el xampú, ara agafa un ganivet del calaix dels coberts de la cuina i talla la cinta adhesiva d’una caixa. La primera que li ve bé. Són llibres ben arrenglerats, en treu uns quants, un per un. Monzó, Monzó, Mendoza... Goita, la pila de la ema. Auster, Shakespeare... ah, venen barrejats, estava a punt de desmaiar-me d’un atac d’ordre alfabètic. Pàmies, Kotzwinkle, aquest no el conec, Víctor Català, més Monzó, Calder, aquest és més gros, per les fotos... el fulleja.
Repeteix l’operació del ganivet contra la cinta marró i en surt una camisa de quadres, una de blava llisa, una pila de samarretes, texans... A fora hi diu roba d’estiu. És roba d’home ben plegada. Que tampoc no és seva, esclar.
La Lívia busca la motxilla i en treu el mòbil. El connecta per trucar a les mudances. Sempre el du apagat. Només el té per trucar als avis de tant en tant o per fer watsaps amb els del pis. L’àvia li deixa missatges de veu. Lívia, nena, quan vindràs?, que fa dies que no sabem què fas... Tecleja el número que hi ha escrit a les caixes i diu a la noia que s’hi posa que li han enviat uns paquets que no són seus, que hi ha un error. La deixa en espera amb una musiqueta.
Apuja l’espatlla per enganxar el mòbil a l’orella i que no li caigui, i obre una altra caixa. Louis Armstrong li va cantant a l’orella que el món és meravellós i entre els devedés apareix Treme, una sèrie que passa a Nova Orleans. Llegeix la sinopsi al darrere, és després del Katrina. Mmm, aquesta no l’he vista! Hi ha les quatre temporades! I n’obre una altra, la que diu papers. I a dins hi ha carpetes descolorides i llibretes velles. N’obre una per qualsevol lloc i va passant fulls. És una lletra malgirbada, sembla de criatura. Paraules que costen d’entendre i les ratlles es van torçant avall a final de línia.
«Vaig buidar la bossa de golf, hi vaig entaforar totes les peces del mòbil, em vaig posar la roba a sobre del pijama per fer via. La mare cridava que m’afanyés».
—Digui’m, senyoreta, que hi ha hagut cap error? —Ja no és Louis Armstrong, és un home amable de la casa de mudances.
—No res, perdoni, està tot bé. M’havia semblat... però està tot bé.
La Lívia es posa una de les camises i s’arremanga les mànigues. La de quadres verds i vermells. Hi posarem una mica de color, que sembla que aquest cop començar de zero va de debò. Es planta davant del mirall del quarto de bany. Es fa un nus amb els faldons de la camisa per sobre el melic. On hi havien viscut conills, ara hi viurà la Lívia amb les coses de la vida d’algú altre.
Surt a comprar llet, cafè i xampú.
9
En Marcel viu a l’última torre de les torres de la piscina. És un petit turó a l’altra banda de la carretera on s’apinyen una colla de cases amb jardí i amb vista a la serra o al pla. Ca la Diva és la que queda més aixecada i més allunyada de la piscina municipal. Sa mare, filla del poble, es va fer fer la torre quan va començar a tocar quartos i quan la casa del poble ja demanava un teulat nou, es bellugaven més rajoles que no pas les que s’estaven quietes, i calia posar-hi calefacció perquè el foc a terra sí que acompanya, sí, però d’escalfar, només si t’hi estàs ben bé al davant. S’hi va fer la torre per anar-hi a descansar quan la feina l’hi permetia i per passar-hi l’estiu amb en Marcel i convidar-hi amics. De marit, no n’hi ha hagut mai. I la piscina al jardí, per banyar-s’hi en pèl. Va ser la primera torre amb piscina.
En Marcel surt ben d’hora a caminar, com cada dia. Pel cor, pel colesterol i tot plegat. Camí de la font dels Horts, tot planer avui. Al cap d’una hora llarga torna a casa, deixa els bastons al porxo i es dutxa. Esmorza a la cuina. Torra pa d’ahir, fa cafè i pensa que, ara que s’hi queda a viure, potser no aniria malament una mà de pintura pertot.
A mig matí va a trobar en Pitu a casa seva. La dona li diu que no hi és.
—Ja li donaré el recado. I què diu, la Rosa? —Primer assalt sense mala fe.— Ja no deurà venir.
Passa pel forn a comprar el pa. Des del carrer li arriba la flaire que han fet coca.
—Què diu, la Rosa? S’ho ha repensat o què? —Segon assalt a mans de la fornera.
Segueix per la plaça, sota els arcs, i entra a cal Xispa a buscar unes bombetes.
—Què, noi, què diu, la Rosa? La veurem aviat o què?
Tira carrer Major enllà i l’atura la Remei, la més vella del poble però amb el cap ben clar.
—Marcel, maco, què diu, la Rosa? Ara et tocarà tornar