A la Montse, per les tardes a Vic A l’Eva, per acompanyar-me en el viure

       I a tu, que un dia em vas dir «Escriu, Assum, escriu»

      PRELUDI

      Aquesta nit he somniat que la casa se’m cremava.

      Em veig amb la Cel als braços. Miola amb un so agut i persistent. Aconsegueixo tancar la porta a l’últim moment, abans que les flames no traspassin el llindar. Corro escales avall. Giro el cap enlaire i veig com el fum s’emboira per sota la porta. M’he salvat, però ho he perdut tot. No sé on és la Clara. En el somni no ho penso, ho penso ara que el recordo.

      Recordo les sensacions. El que he sentit i el que he pensat dintre del somni. Després de la por, ha vingut el desconcert. I, tot seguit, encara una tercera sensació: d’alliberament. Em sento neta. Tot el que forma part de mi, tot el que he acumulat any rere any, ha estat consumit per les flames. Objectes fútils destinats a criar pols. Àlbums de fotografies. La tele. Els llibres. Les plantes. La roba. Carpetes plenes de papers. Els records. Els diaris i els poemes de l’Abril.

      S’ha esborrat tot. Soc una persona per estrenar.

      Per això, avui, segurament encara atreta per l’estela d’aquest somni, he començat a fer neteja. Agafo una caixa de cartró i hi poso tots aquells objectes que no em serveixen per a res. Obro armaris i, posseïda per l’energia que dona el primer dia de vacances, llenço i estripo. Dins l’armari vermell, molt al fons, hi ha arraconades les fotos d’Eivissa, els poemes de l’Abril i, encara més al fons, els diaris de l’Abril, les dotze llibretes de tapes taronges. Cinc de llegides i set d’intactes. I em dic, Laura, és el moment de fer neteja. De cremar.

      1

      La veig de perfil, de lluny, però reconec el seu nas corbat i el tros de cella gruixuda. Repenjada a la barana del pont, parla pel mòbil. Els fanals m’il·luminen una escena en vermell: l’estructura del pont i la cabellera de la Ruth. Li embolica el tors una bufanda de color sang. No sé si fugir o deixar que em vegi. Però no tinc temps de pensar-hi: la Ruth es gira. I mentre el seu cap processa jo ja he aixecat la mà. Obre la boca i els ulls i es queda quieta. El muscle esquerre li cau i la bossa de pell li llisca per l’espatlla. Endreça el mòbil, recull la bossa i espera.

      Ahir volia fer neteja. I, avui, m’apareix la Ruth.

      Les casualitats de la vida no te les inventes, simplement passen. La vida fa riure. Una càmera que anava molt ràpid de sobte s’ha aturat.

      Si aquesta escena del pont fos d’una pel·lícula, es veuria un pla general d’un capvespre de gener fosc i humit; el pont ila seva estructura metàl·lica. I dues figures al mig: una alta i l’altra petita. Començaria a ploure i els fanals espurnejarien les gotes de pluja fina. Aleshores el zoom s’aniria acostant cap a les dues dones que s’han quedat palplantades. La càmera enfocaria una figura alta i grossa, una dona vestida tota de negre, excepte la bufanda i les botes, vermelles, i una dona d’estatura baixa que porta un abric de color gris imitació de pell i uns texans amb les vores gastades.

      I, després, la càmera acostaria més el zoom i es fixaria en les seves cares. Morena i maquillada la de la dona grossa. Unes celles gruixudes i negres i una cabellera espessa i roja. Ulleres exagerades de pasta amb la muntura negra. Ulls foscos. Angulosa i vermella la de la dona petita. Cabell rapat i clapejat de pèls blancs. Ulls verds amb taques grises.

      Som la Ruth i jo.

      —Laura! No has canviat gens! —exclama.

      Sí que he canviat. I ella també. Des de quan es maquilla, la Ruth?

      Ens agafem les mans. Les té flonges i calentes. Són unes mans acollidores, però jo tinc ganes de fugir. I la veig. Veig, en el seu canell esquerre, la polsera verda de punt pla que ens vam fer a Eivissa. Esfilagarsada i gastada, però juraria que és la mateixa. Quants anys han passat? Deu anys que es va morir l’Abril i que no veia la Ruth. Vint-i-dos anys de la polsera. Números rodons. 1998, al caló des Moro. L’Abril, la Ruth i jo. Com sargantanes, estirem lamandra sobre la sorra. Veiem l’Abril que remena dins la bossa i treu una post petita i quadrada amb una pinça a la part superior, un regle i unes tisores. Ens ensenya tres cabdells de fil encerat de tres colors: verd, vermell i groc. Us ensenyaré a fer una polsera. Mireu: primer hem detallar un fil de seixanta centímetres i després un altre de dos-cents. El sol ens escalfa els clatells.

      Ara, les gotes que cauen del cel són cada vegada més espesses i més fredes. Ens mirem i ens fem dos petons, distants com el temps que fa que no ens veiem.

      —Ostres, Laura! No m’ho puc creure! Quant fa…

      —Deu anys.

      —Ja han passat deu anys?

      —Sí.

      —Vius aquí encara?

      —Sí. I tu?

      M’explica que viu al poble. La família. L’hotel.

      I aquí, enmig del pont i sota la pluja, sense voler-ho, li explico per què tinc tan mesurat el temps. Abans de preguntar-li com li va la vida. Abans que ella em pregunti com em va la meva. Abans que totes dues despatxem la incomoditat d’aquesta trobada amb preguntes clixé. M’adono que només li puc explicar aquest temps transcorregut a través del que ens uneix, l’Abril i la seva mort. Per això em precipito i li ho resumeixo en tres titulars: la carta a la bústia, els poemes i la imposició d’escriure.

      —Jo també vaig rebre una carta.

      Ja ho sé, penso. I no t’hauria d’haver parlat de la meva, de carta. Quan era petita un professor de música em va dir: sovint toques la primera nota abans d’hora, Laura. Fixa’t en això. Segurament a la vida et passarà el mateix.

      —Però, pel que veig, molt diferent de la teva —continua.

      Sí, sí, ja ho sé.

      —I què en vas fer, dels poemes? Els vas publicar?

      Com si això fos tan fàcil. Val més que no en parlem. Encara no. Em sorprenen els ulls de la Ruth. Són opacs. I aquesta capa de maquillatge? Les gotes de pluja se li encasten als vidres.

      —Anem a prendre alguna cosa? —Miro de canviar de tema.

      Tornem al pla general. Les dues dones, ara, caminen de bracet i ja gairebé han travessat el pont. Acceleren el pas i s’encongeixen. Perdigons freds i continus cauen del cel.

      Som la Ruth i jo. Penso en la decisió que vaig prendre ahir. Penso en els poemes de l’Abril i en la història que intento escriure. Penso en el meu personatge de ficció, la Lola. Vull posar-me dins la pell d’aquest personatge que se’m resisteix. Escriu, em va dir l’Abril. Vull mirar endavant. I què faig? Emportar-me aquesta dona real a prendre alguna cosa quan intueixo, no, quan sé, que la Ruth m’arrossegarà cap