Pare de rates. Joan Barceló i Cullerés
Читать онлайн книгу.
que ella anomena confessió de vida. I mig plorant —no s’hi adiu, en una nit de Reis, oi?— et diu que per a ella no tot han estat flors i violes. De primer, la guerra..., aquest fantasma desmenjat que sempre et fan sortir per tot, sobretot el teu pare. Ja des de petita li van amidar la vara a les espatlles, a la teva mare. Era de família pobra, les famílies pobres no tenen sinó orgull, fillet. Et conta d’esquitllentes que va anar a monges gràcies al senyor Jaume, lo més ric del poble i que tenia un cor com un cabàs i tan religiós que va donar un hort molt gran a les Carmelites perquè es defensessin bé la vida. Oh, no et pensis!, que abans de la guerra, tornem-hi, tots les passàvem magres. El senyor Jaume va fer la donació a canvi d’assegurar que la seva ànima —Déu l’hagi perdonat, sant home!— es lliurés del purgatori (suposava que a l’infern, de totes passades, ja no hi aniria a raure) i que les monges mantinguessin l’educació religiosa de quatre nenes del poble. La teva mare n’era una. Li feien fer ganxet i boixet. Tenien doble negoci, les monges: cobraven del senyor Jaume i es bevien les nostres suors... Va venir la guerra que tot ho aplana i van incendiar el convent. La seva ràbia se li estronca i ara et parla amanint les seves paraules amb sanglots: les monges van haver de fugir o d’amagar-se a les golfes de la gent de bona fe del poble. Tot per culpa dels rojos... Et repeteix allò que has sentit moltes vegades i que identifiques encara amb els patufets que llegeixes: «Si no fos pels nostres...!». Se’t representa que els «nostres» són un grapat de gent de bona fe, pacífics i també guerrers de causes nobles... L’hort del senyor Jaume! En acabar la guerra se’l va quedar el bisbe, amb el convent, com a béns eclesiàstics que eren. Et preguntes tota l’estona a què ve això de l’hort i de les monges, però en segueixes el fil bocabadat per les expressions de la teva mare. L’hort i el convent els comprà el fill de l’apotecari perquè es veu que tenia obscurs tractes amb una neboda del bisbe. Als hereus del senyor Jaume els cau la cara de vergonya... A la guerra van matar el senyor Jaume, va morir cridant fort, molt fort: «¡Viva Cristo Rey!». Això és valor, et confirma la mare mentre et passa una mà pel front i t’eixuga la suor. I plora, no para de plorar. Desordenadament t’explica que després de les monges i de passar pel front morint-se de gana va venir en aquest poble amb el seu germanet, com la gentota de mal cor sempre cria ullots de guineu i llengua de serp. El timbre que es dispara li fa eixugar cuitacorrents les llàgrimes que li xopen la cara. Deu ser mossèn. La plaça i els carrers s’han adormit: te n’adones ara que sents només les passes de la teva mare i de l’hoste que s’adrecen al teu llit; només esgarips indefinits et fereixen l’orella. Esgüells que t’imagines de rata irosa. No, prou de rates! Claves les ungles al matalàs: prou de rates! Entra la ferum del mossèn, embolicat de negre, i la teva mare, dol al cor. El senyor rector et somriu i tu de seguida li beses la mà, una mà gran i estovada que fa pudor, com tot ell. Et diu que t’ha enyorat a l’hora de passar la plateta: tu la duus sempre plena de monedes i fins t’hi fan ploure algun bitllet. I és que tens un estil inconfusible en demanar als feligresos que t’omplin la safata metàl·lica d’almoines. Que et posaràs bo, que no et cal patir, et diu mentre et grata el pèl llis i negre, pèl ple de febre; també et recomana que te l’hauràs de tallar: li faries molt mal efecte al superior del seminari amb els cabells sobre l’orella. Sí, t’acaba de dir que t’hi han admès. Hi entraràs a l’octubre, però un mes abans faràs uns cursets de preparació. La teva mare plora: se sent plena i satisfeta perquè veu netes totes les faltes passades i més encara quan mossèn li diu que t’han concedit beca i pots estudiar de franc. La teva mare, agenollada als peus del llit, te s’arrapa als braços, i tu, no saps per què, guaites enlaire enlaire, sense escoltar els consells del senyor rector ni les paraules ploroses de qui et va parir.
Baixes les escales il·lusionat per les aventures que t’han de passar al curset i al seminari, et veus heroi i home fet. Te n’has convençut, de la fermesa del teu acte, sobretot quan les amigues de la teva mare s’han desfet en lloances del teu gest: el primer capellà del poble! No cabies a la pell, aquesta tarda. Per això ara, després de sopar, has quedat amb la teva trepa per donar voltes pel poble. T’han convidat: volen acomiadar-te sorollosament. Per primer cop confies en els teus amics d’infantesa i creus que no et jugaran cap mala passada. Te’ls trobes enriolats i animosos. De primer penses que en deuen portar alguna de cap, però de seguida el futur esperit missional et fa riure amb ells. Giravolteu el poble, caceu granotes, jugueu al futbolín, els companys et donen la sorpresa, l’obsequi de comiat: una entrada al teatre que faran aquest vespre a la sala del cine del poble. Ja has dit a casa que no hi aniries fins ben tard i, d’altra banda, tampoc no tens res contra el teatre. Però quan veus el cartell anunciador se’t regira l’estómac: la companyia de Fina Rafetti presenta el seu espectacle de varietats. Tot de noies mig vestides, provocatives, semblants a aquells dibuixos d’ànimes en pena del catecisme, devorades per les flames. No dius res i entres. Un de la colla esclafeix a riure. Us asseieu al primer pis, sou els únics que l’ompliu i des d’allí contempleu l’espectacle del públic, molt més divertit que el que s’iniciarà quan s’alci el teló. Des dels vells més ressecs fins a les criatures de llet no s’han estat de veure la funció: pots veure-hi mares amb el cotxet del nen, noietes de la teva alçada que s’inicien en l’art de la provocació, l’alcalde, el metge, el mestre i fins tot el quarter de la Guàrdia Civil, i el teu pare, que no para de riure... Si et veia! Demanes als teus amics que mirin d’amagar-te i de no moure gaire fressa. Et són còmplices. La companyia de cuixes importades representa en sessió única les sorts i dissorts d’un sexe reprimit, intuït sota gruixudes lones de roba espessa fins que... s’obre el teló! Comença la representació amb un acudit dolent, molt dolent, tan dolent que et cau l’ànima als peus, en el qual l’estrella de la revista explica com l’alcalde l’ha rebuda i li ha ofert tres pomes de la collita. La resta de l’espectacle es compon de cançons de poca substància, seguit de facècies que tracten d’invertits, d’impotents, de meuques... Tot un nou món que se t’obre amb aires de festa i que t’espanta i t’atreu. Més i més cançonetes indecents. Però aguantes fins al final i, quan els actors canten a cor l’última tonada, t’esmunys amb la trepa cap a fora. Un d’ells t’ha demanat perdó. No li contestes, només rius per sota el nas i els dius que tot això ja ho tens superat, que no ho vols tastar perquè tu tens una veu més fonda que et crida. I se’n van convençuts, fermament segurs, que tu ets molt més important que ells perquè aniràs a ciutat a estudiar, perquè no et deixes endur per allò que més endavant sabràs que s’anomena passions. Quan tornes a casa, la mare t’espera i et besa el front abans d’anar-se’n a dormir. Et despulles a poc a poc: dormiràs sense roba perquè no suportes la calor d’aquest xafogós agost. Quan aconsegueixes d’adormir-te tens les mans a l’entrecuix, apegaloses, i un neguit inexplicable t’amara el cos de suor freda. Saps que no ho havies de fer.
NOTES 1
Els pantalons de vellut de l’oncle Pere feien una olor que m’entrava a dins de les entranyes i m’acompanyava fins als llençols. Feien olor de rostoll i d’olivera, de perfum cridaner i de cremes llamineres de les seves amigues. Feien olor de món, i a casa jo només sentia l’olor rància del porc al tupí: una olor que ho enllardissava tot i que volia dir que el geni del pare també era ranci. Era rància la infantesa i les glopades de vida i les rialles esclatants de l’oncle em bastaven per a imaginar-me que hi havia alguna cosa a viure fora de les parets de casa meva, una vida més palpable que els meus somnis de patufet.
Renyien molt, el pare i l’oncle, o, més ben dit, era el pare qui renyia amb l’oncle perquè aquest no es movia de la cadira de vímet i parlava rialler, amb l’ampolla de vi negre i el got a la mà. Però el pare, dret i nerviós, s’esganyitava, acusava i omplia la casa de crits que em feien tancar a la meva habitació i tapar-me les orelles. Eren crits de rata aixafada per les rodes d’una moto.
I una nit els xiscles a la cuina van ser més aguts que mai i vaig sentir una trencadissa de vidres i el pare que li deia no em facis ballar el cervell o t’esquinço el pit. Des de llavors l’oncle Pere no va tornar a casa. Més tard vaig saber que s’havia venut les seves finques i que escrivia a la meva mare pels volts de Nadal.
Al cap de poc jo me n’anava al seminari. Al tren em feia l’efecte que els crits de la cuina, la trencadissa i la fugida de l’oncle volien dir alguna cosa.
ENTRADA