Identitat, (2a ed.). Zygmunt Bauman
Читать онлайн книгу.
la vida quotidiana i les relacions entre el jo i l’altre. Aquest llibre d’entrevistes sobre la identitat es podria considerar un petit afegitó a aquest retaule. Parafrasejant una de les seves respostes sobre la identitat, podem afirmar sense cap mena de dubte que la globalització, o més ben dit la «modernitat líquida», no és un trencaclosques que es pugui muntar sobre la base d’un model preestablert. Si de cas, caldria veure’l com un procés, igual com la seva comprensió i anàlisi; i és així com caldria veure també la identitat que fa valer els seus drets en la crisi del multiculturalisme, o en el fonamentalisme islàmic, o quan internet facilita l’expressió de les identitats confeccionades.
La qüestió de la identitat també està relacionada amb la fallida de l’estat de benestar i el consegüent creixement del sentiment d’inseguretat, amb la «corrosió de caràcter» que han generat en la societat la inseguretat i la flexibilitat al lloc de treball. Assistim a hores d’ara al buidament de les institucions democràtiques i a la privatització de l’esfera pública, que cada cop s’assembla més a un talk show en què tothom exposa les seves justificacions cridant sense incidir mai, gens ni mica, en la injustícia i la manca de llibertat que hi ha al món modern.
Tot i això, la «corrosió de caràcter» que apareix de manera tan destacada en les obres més recents de Bauman és senzillament la manifestació més cridanera de la profunda ansietat que amara el comportament, la presa de decisions i els projectes de vida dels homes i dones a la societat occidental. Com a intel·lectual que ha experimentat els horrors del segle XX –la guerra, la persecució dels jueus i l’exili del «seu» país per mantenir-se fidel a si mateix– Bauman sap perfectament quina és la diferència entre els fenòmens a llarg termini i les expressions contingents d’una «transformació prolongada» com és, clarament, la globalització. És imprescindible comprendre els trets prominents d’una «transició prolongada» per identificar tendències socials, però també és necessari contextualitzar les manifestacions de l’existència social dins d’aquest llarg període. Potser per això, sovint Bauman es burla amablement dels qui intenten traslladar a conceptes definitius la significació política de la identitat. En una societat que ha fet incertes i provisionals les identitats socials, culturals i sexuals, qualsevol intent d’«assentar» quelcom que ha esdevingut líquid a través d’una política d’identitat portaria inevitablement el pensament crític a un carreró sense sortida. Així doncs, la seva és una invitació a fer ús d’una mica de saviesa, que es veurà inevitablement interrompuda per convidats inesperats, és a dir, aquelles estratègies d’adaptació a la «modernitat líquida» que veiem en acció a les societats capitalistes avançades. El debat sobre la identitat, per consegüent, és una convenció socialment necessària que s’utilitza amb gran desimboltura per modelar i donar substància a biografies confeccionades en sèrie. Parlem d’identitat com a conseqüència de l’esfondrament d’aquelles institucions que, per utilitzar la coneguda expressió de Georg Simmel, van constituir durant molts anys les premisses sobre les quals es va construir la societat moderna.
A Community, Zygmunt Bauman hi havia analitzat l’ambivalència inherent als nous lligams socials generats a la societat capitalista avançada. Aquests nous lligams bé poden nodrir demandes de protecció i de retorn a un món familiar i restringit que crea límits i barreres que mantenen al marge l’outsider, sigui qui sigui. Però, al mateix temps, la comunitat representa una mena de refugi davant els efectes planetaris de la globalització, com podem comprovar ben clarament arran de la crisi que coneix a hores d’ara el melting pot als Estats Units. Ignorar aquest fet és tan perillós com contemporitzar-hi. Em sembla que el mateix passa amb la política de la identitat. És ben sabut que Bauman ha cridat l’atenció sobre el cosmopolitisme daurat i la mobilitat seductora de les elits globals, que tan fortament contrasten amb la misèria dels qui no poden escapar a la dimensió local. La política de la identitat, doncs, parla el llenguatge dels qui han estat marginats per la globalització. Tanmateix, molts dels qui impulsen els estudis postcolonials subratllen que caldria considerar el recurs a la identitat com a part d’un procés permanent de redefinició d’un mateix i d’invenció i reinvenció de la pròpia història. És aquí on trobem l’ambivalència de la identitat: nostàlgia del passat i alhora una total conformitat amb la «modernitat líquida». Tot comptat i debatut, és aquí on podem trobar la possibilitat de capgirar els efectes planetaris de la globalització i de fer-los servir en sentit positiu. No seria, certament, del tot errat veure-hi una mostra de «l’optimisme de la raó i el pessimisme de la voluntat». La dissolució dels lligams socials de la «modernitat sòlida» ens permet entreveure un escenari que menaria a l’alliberament social.
Fidel a les seves arrels en la gran tradició sociològica europea, Bauman és conscient dels riscos d’aquest tipus de discurs. Malgrat tot, és un risc que caldrà assumir, precisament perquè la qüestió de la identitat ha de centrar-se de bell nou en allò que realment és: una convenció socialment necessària. En un altre cas, no hi ha dubte que els estudis sobre la identitat dominaran el panorama mundial, un perill del qual ja hem tingut un munt de senyals d’alerta. En darrer terme, els diversos fonamentalismes religiosos no són una altra cosa que la transposició de la identitat a la política a càrrec de cínics aprenents de bruixot. L’engany que hi ha darrere d’aquesta transposició només es pot desvelar si es reconstrueix el pas de la dimensió individual, que la identitat sempre té, a la seva codificació en tant que convenció social. Aquesta, crec jo, és la qüestió central.
Independentment del camp d’investigació en què es posi a prova l’ambivalència de la identitat, és sempre essencial de percebre els dos pols oposats que imposa a l’existència social: l’opressió i l’alliberament. Aquest cercle misteriós s’ha de trencar. Bauman està convençut, amb raó, que la veritat només es pot exposar a l’àgora, i doncs eliminar el vel d’obscurantisme que evita que aquesta mateixa ambivalència es converteixi en el lloc on és possible experimentar el principi de responsabilitat d’un mateix. Pot semblar contradictori que aquest home calmós, que zelosament preserva la seva intimitat, hagi de suplicar constantment a tothom que parli en veu alta, però és una invitació que cal acceptar encara que el debat públic impliqui grans desacords. Aquesta mena de debat seria just el contrari de la xerrameca pública dels talk shows de la televisió, aquests programes, inacabables i sempre iguals, als quals tant ens hem habituat. L’àgora és l’espai privilegiat on cal debatre qüestions com ara la privatització desfermada de l’esfera pública. El paper central que Bauman li atorga fa d’ell un dels crítics més lúcids i escèptics del Zeitgeist dominant en aquesta època de «modernitat» líquida.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.