La senda dels lladres. Manel Arcos i Martínez
Читать онлайн книгу.
sigut coherent i s’ha sigut fidel al text original. En aquest cas, no s’ha traduït al valencià cap citació siga quina siga la llengua d’origen.
3) A més dels esmentats criteris, s’han mantingut en la llengua original les citacions que tenen una forma textual que és pertinent o que aporten alguna informació rellevant per al contingut de l’obra, ja siga per la seua forma lingüística, pel seu valor històric, artístic, testimonial, documental, etc. Això, independentment del fet que s’han traduït al valencià les altres citacions que no tenen les dites característiques.
4) En tots els casos, s’ha mantingut la referència de la citació amb el títol en la llengua original.
Capítol 1
BANDOLERISME EN UNA SOCIETAT DE LLAURADORS I SENYORS
València, 8 de juny de 1807. Hi ha preocupació al si de la Sala del Crim1 de la Reial Audiència, per l’increment de la delinqüència a les governacions de Dénia, Xàtiva i Alcoi. Davant açò, aquest òrgan judicial tramet al corregidor de Dénia2 la resolució següent:
Enterada la Sala de los notorios robos, muertes e insultos que de poco tiempo a esta parte se observan en los pueblos de esa gobernación, y de los de San Felipe y Alcoy por la cuadrilla de malhechores y forajidos que les infestan en perjuicio de la sociedad pública, y tranquilidad de los honrados vasallos del Rey. Para atajar tales inconvenientes; por su providencia de este día se ha servido acordar, que V. S. inmediatamente disponga, que por las justicias de los pueblos en que se hubieren cometido los delitos, se libren y remitan testimonios separados en que se acredite el nombre y apellido de dichos forajidos, causas en que estén inmiscuídos y demás que consideren necesario para verificar la identidad, y los dirijan a la Sala por mano del Sr. Fiscal. Y sin perjuicio de continuar las respectivas causas procure V. S. practicar las más exquisitas diligencias para su prisión, valiéndose para ella de cuantos auxilios tenga por convenientes, tanto de tropa como de paisanos honrados, satisfaciéndose a éstos sus jornales con arreglo a las órdenes comunicadas sobre el asunto; con la inteligencia que la Sala contribuirá por su parte a hacer presente a S. M. o a quien corresponda los méritos de los sujetos que se distingan en este importante servicio. [...]3
Motius tenia la Sala del Crim per arribar al susdit extrem, justament quan la governació de Dénia havia complit un segle de vida.4 Mesos enrere, al desembre de 1806, la justícia trobava morts a Oliva dos veïns del poble en el termini d’una setmana. El primer cos apareixia el dia 19, mentre que el segon era localitzat el dia de Nadal al camí ral de Xàtiva (llavors, San Felipe) a Oliva, on l’havien mort violentament. Ja al setembre de 1805, havia sigut trobat en la mateixa localitat el cadàver d’un altre veí al seu domicili.5
Eren els últims anys del regnat de Carles IV, qui havia pujat al tron a la darreria del 1788.6 El fenomen del bandolerisme rebia un tractament especial. S’havia convertit en un afer prioritari des dels temps de l’anterior Borbó, Carles III. El 29 de juny de 1784 era aprovada la Reial Instrucció per a la persecució i l’extermini de quadrilles de lladres i contrabandistes, perquè «amb l’escarment d’aquesta gent» restaren lliures els «amats vassalls de tota violència, i de ser molestats als camins, i a les seues cases i hisendes».
Com des de Madrid es reconeixia que no s’havia aconseguit la total extinció del mal, el problema passava a ser competència exclusiva dels militars. Les capitanies generals7 tenien l’encàrrec preferent de garantir la quietud pública i, per a la tasca, disposaven de tropes d’infanteria, cavalleria, dragons i milícies de sou continu. Principalment, els capitans generals havien de netejar els camins de saltejadors, per tal que els viatjants no sofriren cap molèstia. El rei manava que per ara, i mentre no hi haguera contraordre, tingueren pena de vida els que feien foc o resistència amb arma blanca a la tropa.
Abans de la promulgació de la Reial Instrucció de 1784, nogensmenys, algunes bones peces de la contrada ja havien petjat el patíbul a València. Fou el cas del pedreguer Esteve Pons, executat al desembre de 1762; del teuladí Ramon Sarandanga, penjat i esquarterat a l’abril de 1777; i de l’ondareny Joaquim Morell, enforcat i esquarterat al juny de 1777.8 El càstig de l’esquarterament s’infligia, de ritual, als condemnats que havien estirat la corda més del compte.
La Reial Instrucció de 1784 va continuar vigent durant un seguit d’anys, tot i publicar-se d’altres posteriorment, com va ser el cas del Reial Decret de 30 de març de 1802, que establia que tots els assaltadors de camins detinguts per les partides de tropa havien de ser posats a la disposició dels respectius capitans i comandants generals, perquè es procedira militarment contra ells i se’ls jutjara en consell de guerra ordinari d’oficials. Els altres tribunals havien d’inhibir-se’n. En cas de dubte, es determinava que:
[...] todos los salteadores de caminos y sus cómplices que sean aprehendidos por la tropa dentro de las capitales de las provincias y demás poblaciones, quedarán sujetos al referido juicio militar, del mismo modo que los que lo fueren en los caminos y despoblados, por las relaciones que tienen entre sí esta clase de bandidos [...].9
La resta de bandits pertanyia a la jurisdicció ordinària, llevat dels casos en què es feia resistència a la tropa. Les justícies ordinàries havien d’auxiliar les disposicions dels capitans generals en la matèria. Malgrat això, els tribunals superiors no perdien protagonisme. De fet, la Sala del Crim havia tramitat causes que concloïen amb ajusticiaments a València. Una d’elles fou l’oberta contra Vicent Camarena, d’Almiserà, qui era enforcat al febrer de 1792. El pegolí Joan Hernández, empaperat per haver mort l’alcalde de Senija, era penjat al novembre de 1799 (en acabant, li tallaven el cap i una mà). Un altre procés fou l’engegat contra la colla de Vicent Mas, el Tramusseret de Benirredrà.10 Sis enjudiciats expiraven al cadafal al maig de 1801. Un d’ells, don Alonso López, dit Barrabàs de Camuñas, era engarrotat en classe de noble, mentre que els altres cinc eren enforcats (el Tramusseret, el cos del qual era, a més a més, esquarterat i escampat per diversos paratges de la Vall d’Albaida, el Comtat i l’Horta de Gandia; els gandians Antoni Morant, el Coix, i Joaquim Pérez, Collet, als quals també els tallaven la mà dreta; Josep Martínez, Palmeret, de Gandia; i el benirredrà Josep Sanç, el Mut). Més tard, al juliol de 1802, eren penjats dos paisans del mateix esbart (el gandià Josep Morant i el xativí Manuel Botella), ara sentenciats pel Cos de Voluntaris d’Aragó.11
El bandolerisme era un autèntic maldecap i no hi havia manera de trobar la recepta idònia per combatre’l. I quasi sempre, la Reial Audiència, una institució farcida de gent de fora,12 es treia l’espina mostrant descontent amb la tasca de jutges, escrivans i justícies locals. Era una mena d’espolsar-se el problema des de la llunyania; de traure-se’l del davant i de passar-li’l al corregidor corresponent, autoritat jeràrquicament inferior. Açò ocorria, val a dir, en un període d’inestabilitat de la Capitania General i la presidència del Reial Acord, on es produïren també situacions conflictives entre el capità general i els jutges que integraven l’Audiència i, fins i tot, entre la Sala del Crim i l’intendent i el mateix Reial Acord. El debilitament polític i institucional de l’Antic Règim ja era