La cultura a la Universitat de València. Del segle XIX a 1985. José Garcelán Muñoz
Читать онлайн книгу.
y Morte (2016: 91-92), que va parlar dels modes de transmissió de malalties contagioses, asseverava que
el curso de la Universidad Popular ha de dar frutos bien sazonados, ha de difundir la cultura por todas partes, ha de colocarnos en condiciones de mejor defensa para la lucha por la existencia y ha de hacer de vosotros hombres cultos, hombres instruidos, hombres que tengáis plenos conocimientos de lo que son vuestros derechos y que alcancéis a comprender también a lo que os obligan vuestros deberes.
En paraules del doctor Miguel Orellano (2016: 127-128),
en España existe la necesidad de la instrucción. Por fortuna, aún nos conservamos bastante sanos después del desastre, de aquel golpe que nos dejó como adormecidos, y al despertar del hermoso sueño en que vivimos equivocados muchos años y palpar la triste realidad, aún se siente con tal fuerza la falta de instrucción, que se crean organismos tan sanos y tan potentes como esta Universidad Popular.
Per acabar, citarem el doctor Cervera (2016: 181-183), qui anà més enllà i agraí no només la creació de la Universitat Popular, sinó també altres iniciatives que ja hem comentat:
Soy de los convencidos, de los que creen firmemente en la eficacia positiva de esta labor, y es una de mis convicciones más hondas la necesidad que hay en nuestro pueblo de campañas de esta índole, de divulgar la ciencia, de sacarla a plena luz de los centros oficiales y orear la enseñanza a todos los vientos y en todas las formas. Por esto mi aplauso más decidido a esta nueva institución, como también a la extensión universitaria [...], a todo lo que significa acción y movimiento pedagógico. Y abrigo con calor estos sentimientos porque creo también con la misma firmeza y calor que eso que por ahí se llama el decaimiento del espíritu nacional, es pura y simplemente decaimiento intelectual de nuestro pueblo. Anda maltrecha y decaída la voluntad pública, porque, falta de orientación en orden a la cultura, no sabe a dónde va. [...] Aplaudo con toda mi alma esta institución y espero de ella positivos resultados para la cultura pública.
Ell mateix, mesos més tard, destacava el ressò internacional que la institució estava tenint en altres països (Cervera, 2016: 366):
Un amigo mío de París, hablándome de la Universidad Popular de Valencia, cuya vida y desarrollo sigue con verdadero interés, me decía en su última carta, que hay allá una institución de fines muy análogos a esta, consagrada también a la educación científica del pueblo; que aquella institución llevaba una vida floreciente y próspera, pero que hoy está decayendo más que de prisa, con grave peligro de morir definitivamente, porque desde hace algún tiempo se iniciaron allí debates políticos y religiosos, entrando con ellos el germen de la disolución.
La Universitat Popular, de fet, va continuar les seues activitats durant diversos anys, amb daltabaixos i en relació amb la mateixa Universitat de València. Així, per exemple, al desembre de 1910 es va obrir el curs de la Universitat Popular amb un discurs de Severino Aznar que fou pronunciat al Paranimf de la nostra institució. La conferència portava com a títol, ben il·lustratiu, «Necesidad de la concentración de los obreros católicos en las asociaciones profesionales».9
En definitiva, cal reconèixer que aquest projecte es fonamentava en la voluntat d’estendre la cultura a totes les classes socials, especialment pensant en els treballadors, que difícilment podien arribar a les aules de la Universitat de València. Tractà de generar capacitat crítica entre una ciutadania informada i conscient, activa políticament, sobre la base del laïcisme i la llibertat com a valors claus de l’ensenyament i la ciència, i de divulgar el coneixement científic entre aquells que no hi podien accedir.
5. LA UNIVERSITAT EN LES DÈCADES DE 1910 I 1920
Una volta acabat el primer parèntesi autonòmic, la breu vigència del qual ja hem comentat, la Universitat va tornar a estar regulada en allò essencial pel reglament de Moyano. El rector tornava a ser un delegat del govern, i des del curs 1916-17, el càrrec l’ocupava Rafael Pastor González, de Medicina, que fou reelegit en 1921. En el discurs d’obertura d’aquest curs (1920-21) el professor Gil y Morte asseverà (Mancebo, 1994: 53-54):
la Universidad española no es al presente una institución nacional porque no ha sabido evolucionar al compás del progreso de los tiempos, y no ha logrado, por tanto, compenetrarse con el pueblo; es todavía la institución cerrada a toda acción que del exterior proceda y que no influye apenas sobre lo que esté situado fuera de su recinto.
Deleito y Piñuela, de qui ja hem parlat adés, ens ha deixat la seua visió de la Universitat de València en el quinquenni 1919-1924. Deleito assenyala algunes de les millores que s’hi van aconseguir en l’autonomia: en Filosofia i Lletres es va incloure la Pedagogia i la Història de la Pedagogia com a assignatures el curs 1920-21, i des de 1923 l’ampliació del Llatí com a assignatura diària a petició del Claustre i gràcies a la bona gestió de Rafael Altamira en el Senat. També destacava que, a finals de l’any 1921 s’instal·là a la facultat un laboratori d’arqueologia sota la iniciativa i direcció de Luis Gonzalvo. La de Ciències tenia el Museu d’Història Natural i la Biblioteca Provincial, que ocupaven quasi tot el pis superior de l’edifici. El museu formava un hall de tres pisos, amb més de sis mil peces zoològiques i material per a l’estudi anatòmic, i en les vitrines també tenia una important col·lecció de minerals. També hi havia un esquelet d’una balena, i una secció ornitològica única en Espanya (Mancebo, 1994: 55-57).
Finalment parlà de la Facultat de Dret, que cuidava especialment la seua biblioteca i impulsava la cura i millora de la resta, tot i que «con escasa consignación para renovar sus fondos y sin un céntimo para personal que las organizase [...] no han podido hasta ahora tener carácter público, ni subvenir en la forma debida a las necesidades de la enseñanza». Respecte a aquesta facultat, reconeix que havia dedicat l’assignació anual rebuda i bona part dels recursos extraordinaris «a la renovación, catalogación, instalación decorosa y servicio público de su Biblioteca» (Gallardo, 2005: 260 i ss.). Amb una subvenció especial de 20.000 pessetes que atorgà el Ministeri i la tasca d’alguns professors, es va inaugurar amb llum, calefacció, personal, índex d’obres i comoditats poc freqüents, al març de 1924. Els seus fons ascendien a uns deu mil volums, gràcies a les contribucions dels llegats de professors il·lustres, com Antonio Rodríguez de Cepeda o Eduardo Pérez Pujol. Era gairebé l’única que podia anomenar-se biblioteca universitària. A més, tenia una mena de filial, la Biblioteca Escolar Circulante de Derecho Político, creada per iniciativa de Gómez el 1918, que es mantenia gràcies a l’entusiasme d’alguns alumnes, que abonaven quotes anuals i facilitaven els préstecs a domicili (Mancebo, 1994: 58).
Cal destacar, tanmateix, que en els anys vint el pressupost d’instrucció pública no permetia la dotació d’unes facultats de Lletres i Ciències completes (és a dir, amb totes les seues branques) en totes les universitats. En el cas de València, per exemple, la Facultat de Filosofia i Lletres només comptava amb la secció d’Història. Maria Fernanda Mancebo (1994: 230) raona que
el país valenciano era zona eminentemente agraria en los años veinte y treinta, y aunque en la capital existiera un núcleo cultural o intelectual avanzado, ni los estudios históricos y en general humanísticos podían atraer muchos estudiantes, ni las salidas profesionales (escasos institutos, menos archivos, casi ninguna biblioteca o algún museo) podían motivar de manera más pragmática.
Un cas distint era el de la Facultat de Ciències, que només comptava amb una secció de Química. El seu escàs desenvolupament es devia a la miopia i a la falta de tarannà empresarial de la burgesia valenciana, ja que les indústries de transformació alimentària derivada dels productes agrícoles, tan tardanes, no van generar en el seu moment la demanda d’un ensenyament necessari i adequat a l’època. En aquest sentit, tant Zumalacárregui, en el seu discurs del 1918-19, com també Castell Oria en 1921-22 i Gascó Oliag, ja en 1929-30, insistien en les possibilitats de la Facultat de Ciències, en especial de la Química, en una regió com València on, des de l’agricultura fins a una indústria incipient, necessitaria teòrics i professionals. En paraules d’Enrique Castell:
No basta poseer un terreno fértil como el de nuestra región; sino que es preciso que su explotación