CAPÍTOL I

      ANTECEDENTS

      1. LA UNIVERSITAT CENTENÀRIA

      Uns dels edificis centrals per al foment de la cultura a les ciutats han estat les universitats. Ací, tant des de l’àmbit institucional com per iniciativa dels estudiants, s’han tractat de desenvolupar activitats que connectaren l’acadèmia amb la societat, i així poder debatre, ampliar i difondre el coneixement que s’hi impartia i s’hi aprenia. La Universitat de València, que depassa ja els 520 anys d’història, ha estat un dels nuclis principals de producció cultural i un espai d’atenció a les inquietuds d’estudiants i ciutadans. La cultura, cal crear-la en una doble direcció: tant perquè existisca, com també perquè puga ser consumida i apreciada. La Universitat de València, situada fins fa no molt al carrer de la Nau, ha contribuït a ambdues coses, fins i tot des d’abans de l’aparició de la societat de masses i de la cultura entesa en el significat actual.

      Una de les primeres notícies de les activitats culturals d’aquest centre ens la ofereix el doctor en Dret Civil i Canònic, Francisco de Vilanova y Pizcueta, en la seua Historia de la Universidad Literaria de Valencia, publicada el 1903 amb motiu dels quatre-cents anys de la institució. Aquest llibre ens parla de les sabatines: uns debats, dinamitzats per la mateixa llei universitària, que es desenvolupaven els dissabtes a les classes del centre entre l’estudiantat.

      Segons aquest acadèmic, en els Estatuts fundacionals de la Universitat de València, de 1499, «no sols es permetia als estudiants disputar á lur voluntad en ses cambres é en publich, sinó que se’ls manava que en les hores d’oci feren exercici de disputa, i s’ordenava al rector que tots els dissabtes obligara les facultats, alternativament, a mantenir aquestes discussions dintre de les aules». En aquests actes, que s’anomenaven Sabatinas o Reparaciones per distingir-les de les Conclusiones públicas y solemnes o Actos literarios, es manifestaven les diverses escoles que compartien entre si el domini teològic i filosòfic.

      De tanta importància es consideraven aquests debats que els jurats van decidir prolongar temporalment el càrrec de rector de Bernat Alcalà perquè havia «fet tenir cascun disapte, Sabatines ó Disputes». De fet, els Estatuts de 1561 establien que totes les facultats havien de celebrar amb freqüència sabatines, una mostra de l’afany de la institució per fomentar el coneixement de la cultura contemporània dels estudiants que es formaven entre els seus murs (Vilanova y Pizcueta, 1903: 45).

      També és ben antiga la cultura festiva. Al llarg dels segles XVII i XVIII es desenvolupaven commemoracions en dates assenyalades, vinculades fonamentalment a festivitats religioses. Tal com han explicat Mariano Peset i Javier Palao (1999: 49), els Estatuts de 1733 ja establien els dies sants o feriats, en els quals la Universitat convidava les autoritats de la ciutat. Entre totes aquestes festes destaca l’exaltació de la Immaculada Concepció, que era la patrona de la Universitat des de la seua fundació. Tots els anys es feia una processó amb una imatge seua que es conservava al monestir de la Trinitat, amb l’acompanyament del rector, dels professors i dels graduats.

      El 6 de desembre de 1661, el papa Alexandre VII va publicar una butlla en què reafirmava la doctrina i el culte de la Immaculada Concepció. Felip IV, l’any següent, va voler celebrar aquesta publicació durant el període de festes de carnestoltes (potser per cristianitzar la festa, segons la interpretació de Peset i Palao). Cal destacar, com assenyala Pilar Pedraza, que la festivitat del carnaval havia estat prohibida a València el 1627, i posteriorment fou suprimida per Felip V. En l’època de què parlem, no obstant això, se celebrava un carnaval universitari, però sempre amb permís de les autoritats governatives.

      Fet i fet, malgrat la prohibició general, es va autoritzar als estudiats una mascarada amb motiu del carnestoltes perquè «entretenidos en la diversidad de trajes, galas, remedos, invenciones graves y ridículas, se eviten otras licenciosas contingencias», tal com explica el cronista Valda, citat per Pedraza (1982: 70-71). Cal tenir en compte també que, en les Constitucions de l’Estudi General de 1655, quedaven prohibides als universitaris, en dies normals, les extravagàncies en les indumentàries. Es tractava, en definitiva, malgrat de l’escassa simpatia de l’església i de les autoritats per aquest tipus de festeigs (de sospitoses reminiscències paganes) de permetre que es portaren a terme per facilitar als estudiants un mitjà de diversió i desfogament que, per estar oficialitzat, fora fàcil de controlar. El permís per a celebrar aquest carnaval «restringit» de caràcter estudiantil –que, tot i la prohibició, desbordava l’àmbit universitari ja que interessava també a altres capes de la societat– era sol·licitat pels rectors al virrei (Pedraza, 1982: 69-71).

      Així doncs, l’1 de febrer de 1662, per celebrar la dita butlla papal, s’organitzà una gran processó a València, que començà cap a les dos del migdia des de les diverses escoles universitàries. Obria el nombrós seguici un grup de gent amb màscares a cavall, vestits de manera molt vistosa. Darrere, desfilaren onze carros amb motius molt diversos: bojos, gossos i gats, dones fortes, àngels...

      Per part de la Universitat, la Facultat de Medicina, donada la seua importància i prestigi, va construir dos carros; el de Jurisprudència, de la Facultat de Dret, anava precedit per més de seixanta estudiants a cavall, molt ben empolainats. L’últim dels carros, el de les Muses, estava patrocinat per la casa, i anava seguit per un grupuscle de músics. A continuació venien els graduats, mestres i catedràtics, i finalment el rector amb la resta de les autoritats acadèmiques (Peset i Palao, 1999: 52).