Asmodeu. Albert Toldrà i Vilardell
Читать онлайн книгу.
i el que fan; la insadollabilitat sexual dels monjos és un tòpic de la literatura medieval. I això no en un sentit d’atac anticlerical, sinó més aviat en l’alegre constatació que tots, fins i tot els que ho neguen de paraula, se sotmeten als dictats de la natura.
Una recomanació: no fem escarafalls davant la bàrbara repressió sexual medieval; en la vida diària, la seua societat era més tolerant que no la nostra; com afirma Foucault, la llibertat sexual no fou incompatible amb la religió, però sí que ho sembla amb el treball capitalista; les actuals societats occidentals són respecte al sexe, diu, victorianes, és a dir, hi ha una sexualitat retinguda, confis-cada, amagada, hipòcrita.
El cristianisme no és l’única ideologia de les societats medievals; lluita contínuament amb un altre sistema, ara laic: el nobiliari, on predominen els valors del clan. Importa molt més la pervivència i el poder del llinatge que no pas la pròpia salvació espiritual. Des de la fi del segle XI, els fills dels senyors feudals –i les filles– aprenen a escriure, es refinen, i arriben al que els burgesos només gosaren fer breument durant la Revolució Francesa: s’emancipen de la cultura i la moral eclesiàstica. Els nobles, els senyors, creen una nova ideologia, una nova sensibilitat que es plasma en nous codis de conducta: el cavalleresc per al comportament i l’honor; l’amor cortès per a la societat i l’amor.
El codi cavalleresc no és en absolut cristià, no es regeix per la moral del bé i del mal. És, diu Duby, una didàctica de contenció de la violència, de la brutalitat feudal, sobretot pel que fa a la massa de cavallers fadrins, sense possibilitat de casar-se. És promocionat pels reis, per diversos motius: aferma els valors feudals contra l’ascens de la burgesia; afavoreix la coherència de la necessària casta dels guerrers: tots igualment comparteixen un codi de conducta, una mentalitat, des del rei fins a l’últim cavaller. I ajuda a mantenir ensinistrada la incontrolable joventut.
El que denominem amor cortès és una exaltació, alhora espiritual i carnal, de les relacions entre homes i dones, una innovació social i literària (no existia res de semblant a la cultura romana) que té lloc al Llenguadoc al segle XII. Huizinga el defineix com un bell joc sotmès a unes regles nobles, una lluita contra la barbàrie. Els seus trets: submissió «feudal» de l’enamorat a la dona, anomenada midons, contracció occitana del llatí meus dominus; comunió espiritual –i carnal, si és possible– dels amants.
L’amor profà –s’ha anomenat «religió de la dama»– i l’amor sagrat –caritas– tenen més d’un paral·lelisme, entre ells el signe de l’absència, la dolorosa separació –física o social– de l’ésser desitjat, Déu o la dona, «l’amor de lluny»; la gràcia divina és el do eròtic o sexual de la dama al seu pretenent; el pecat és la gelosia; el purgatori, l’espera; la devoció, la meditació exaltada de l’amant sobre els encants de la seua estimada; la relíquia, la penyora que la dama lliura al cavaller, un element eròtic important: mocador, cenyidor o fins i tot camisa, que conserva l’olor del seu perfum o del seu cos.
Andreu el Capellà, a la cort de Maria de Champagne, filla de Leonor d’Aquitània, teoritza sobre l’amor cortès; distingeix tres fases en l’enamorament: visio, cogitatio immoderata i passio; l’amor procedeix de la vista, ex visione. Conrea un aristotelisme radical i heterodox: la causa generadora de l’amor és la «forma» o figura de l’objecte estimat, percebuda com un fantasma per la vista, només després intel·ligida. Hi segueixen les quatre etapes de la via amorosa: el temps de les esperances, l’oferta del bes, els plaers de les carícies, el do total. Un altre autor esmenta la vista, la conversa, el tocament, l’intercanvi de petons i l’acte veneri, lo fach. La primera fita del favor de la dama, una volta concedit el seu amor, és mostrar-se nua davant l’amant: la vista té una importància decisiva, l’amor entra pels ulls; després vindrà el joi major, la joia del coit.
Així, el poeta Gilabert de Próixita, cap a la fi del segle XIV o principi del següent, culpa del mal d’amor que pateix el seus ulls, «que, als prims qu’ieu vi vostra gentil bellesa, / fon mon cor pres d’un amorós voler, / d’on s’és amor en mé tan fort encesa». I Jordi de Sant Jordi, al principi del segle XV, canta com porta la imatge de l’estimada al seu rostre –«Jus lo front port vostra bella semblança»–; s’hi ha gravat a còpia de mirar-se-la: «que remirant la molt bella figura / de vostra faç m’és romasa l’emprempta». La impressió és indeleble, fins i tot en cas de mort: «cells qui lo cors portaran al sepulcre / sobre ma faç veuran lo vostre signe».2
Quant al sexe, l’amor cortès desafia els valors del matrimoni, que no deixa lloc a l’amor; exalta el segrest, l’adulteri, la fornicació, sense sentiments de culpa i pecat. Relacions lliures, sense imposicions familiars ni religioses, amb el mutu plaer físic com a finalitat. En una concepció hedonista, el sentit de la vida és l’amor, un amor carnal no cristianitzable.
S’ha descrit, en comptes del triangle convencional de la novel·la burgesa, el quadrat trobadoresc: el senyor disfruta de la dona i de les criades; la senyora, del marit i de l’enamorat; aquest, de la dama i de la criada, etc. A diferència de la doble moral burgesa, que assumeix la norma cristiana però només formalment, a l’edat mitjana el codi cortès és tota una ideologia paral·lela, en competència amb la religió, i igualment llunyana de les concepcions naturalistes que trobarem a l’erotisme popular dels fabliaux.
S’ha de denunciar rotundament la falsedat escandalosa d’un dels tòpics més arrelats en la divulgació històrica: el «platonisme» de l’amor cortès. És ridículament fals. Els enamorats trobadors occitans i les seues dames, si no es fiquen junts al llit és perquè no poden: control social, marits gelosos... s’hi juguen la vida. Es tindrien per estúpids si deixaren de fer-ho. I quan tenen ocasió ho demostren, discretament, és clar; de fet, hi ha tot un gènere poètic trobadoresc, l’alba, en què el poeta, al llit de l’estimada, lamenta que arriben el dia i la separació dels amants: demana al sol que s’ature, etc.
Fins al segle XVIII les coses encara es diuen pel seu nom, les pràctiques no s’amaguen gaire, hi ha una visibilitat i una tolerància amb la il·licitud sexual que desapareixeran amb el puritanisme modern. La literatura medieval no té en absolut el sentit de la decència burgesa: s’hi palesen obertament, sense embuts, els fets i conceptes més grollers, desagradables o amagats per a la nostra sensibilitat actual. Alhora, tampoc existeix un equivalent a la nostra pornografi a, que és precisament un resultat de l’actual separació entre el que diem i el que fem.
Més o menys descendent de l’amor cortès, trobem a la literatura cavalleresca medieval una concepció del sexe força lliure i desinhibida. Una mostra, al Jacob Xalabín, quan els protagonistes consumen el seu amor, amb interpel·lació al lector-oïdor: Jacob
Girà·s envés aquella angelical figura que ell tant amava de amor coral, e ab les sues mans e brasos molt dolssament ell pres aquell delitable cors cubert de la alcandora [vel] prima, e la besà molt graciosament, la I a l’altre. E aquí vérets II coratges conjunts en una voluntat de fer aquella cosa que adés no fa açí a pronunciar, però cascú e cascuna meta en sa penssa, si en semblan cas se veya, ja què faria.3
I al Tirant, del 1490, quan arriba el moment, tots dos, el cavaller i Carmesina, es declaren el seu amor, i sense «perdre temps en paraules, pres-la en braços e posà-la sobre lo llit, e aquí conegueren los últims termes dels senyals d’amor».4 O la desimboltura de la bella Agnès, que mana al cavaller «ab les vostres mans prengau lo fermall», el qual tenia lligat a la roba de manera que «descordant-la, per força ab les mans li havia de tocar als pits» (LX).
A l’Amadís de Gaula, quasi contemporani, llegim escenes eròtiques d’una frescor semblant; quan Galaor rescata la princessa Aldeva, la criada els anima: «Ambos sois hijos de reyes y muy hermosos; si os mucho amáis, no os lo tendrá ninguno a mal». En efecte, «Galaor holgó con la doncella aquella noche a su placer y sin que más aquí os sea recontado». En una