Directors de la col·lecció

       Antoni Furió i Enric Guinot

       © Mercedes Gallent Marco, 2020

       © D’aquesta edició: Universitat de València, 2020

      Disseny de la col·lecció: J.P.

       Il·lustració de la coberta:

      Moraduix (Origanum majorana), imatge del Tacuinum Sanitatis, d’Ibn Butlan de Bagdad (s. XI)

      Còpia del segle XV la Biblioteca Casanatense (Roma), ms. 4182.

       Coordinació editorial: Maite Simón

       Correcció: Pau Viciano

       Maquetació: Inmaculada Mesa

       ISBN: 978-84-9134-651-7

       Edició digital

       Estudi introductori

      Entre les fonts manuscrites de la Biblioteca Universitària de València es troba el receptari objecte d’aquest treball, que cal inscriure entre els textos de terapèutica farmacològica o medicamentosa que es van elaborar als segles finals de l’edat mitjana. Gutiérrez del Caño, en la seua obra Catálogo de los manuscritos existentes en la Biblioteca Universitaria de Valencia, registrà el manuscrit, anotant que procedia de la biblioteca de D. Vicente Hernández Máñez, que va ser bibliotecari de la Universitat entre els anys 1852-1865, tal com consta en l’exlibris que apareix en diversos fulls: «Legado por D. Vicente Hernández Máñez a la Biblioteca de la Universidad Literaria de Valencia». Actualment està registrat sota el nom de Receptari mèdic i amb la signatura M 652.¹

      Si bé aquest receptari ha estat citat i fins i tot copiat per diversos autors, com s’exposa a continuació, vull ressaltar que foren els professors del Departament d’Història Medieval d’aquesta Universitat Fernando Arroyo i Amparo Cabanes els qui el donaren a conèixer, en la comunicació que presentaren al III Congreso Nacional de Historia de la Medicina, celebrat a València l’any 1969, amb el títol «Notas sobre un recetario valenciano del siglo XV», descrivint el seu contingut més detalladament. He d’agrair-los encaridament que anys després, quan els vaig manifestar el meu interès per realitzar la transcripció i estudi del manuscrit, em van permetre fer-ho desinteressadament i sense cap tipus d’entrebanc.²

      Vull agrair també, finalment, la col·laboració d’Anna Bernardo Gallent en l’elaboració dels Glossaris de productes i de malalties, així com als meus companys del Departament d’Història Medieval i Ciències i Tècniques Historiogràfiques, els professors Enric Guinot Rodríguez, que ha revisat la transcripció del manuscrit i pel seu interès en fer possible aquesta publicació, Maria José Carbonell Boira i Francisco Gimeno Blay pels suggeriments aportats i, de forma molt especial, a la meua amiga, a més de companya, Maria Milagros Cárcel Ortí, qui m’ha prestat desinteressadament el seu consell, orientació i inestimable ajuda quantes vegades li l’he demanada.

      LA LITERATURA TERAPÈUTICA EN L’EDAT MITJANA

      Abans d’entrar en la descripció específica del receptari: autor, origen, datació, llengua, el seu coneixement, còpies del mateix, contingut, etc. crec, que a fi de contextualitzar-lo, cal comentar, breument i genèricament, el valor, significat i difusió que aquest tipus d’obres tingueren durant l’edat mitjana. En els primers segles d’aquest període, Cardoner i Planas³ indica que aproximadament fins als segles XII-XIII, la terapèutica es va desenvolupar en el marc de la medicina eclesiàstica, on superstició i religiositat es conjuguen. Les fonts científiques remeten a grans compilacions de caràcter enciclopèdic com les d’Isidor o Beda el Venerable, a lapidaris o a herbaris. El moviment traductor que comença a donar-se a partir d’aquests segles va donar lloc al fet que penetren en Occident importants obres de metges àrabs traduïdes al llatí, com les de Rasis (El llibre d’Almansor) o Avicena (El Cànon), introduint així mateix altres drogues utilitzades en la seua farmacopea i que fins llavors eren desconegudes en la farmàcia europea, com per exemple la quassia, la mirra, l’ambre gris, el sàndal, etc.

      Un gènere que destaca fonamentalment en els segles XIV i XV, ressalta Lluís Cifuentes,⁴ és l’anomenada literatura médico-farmacològica. Aquest autor, quan es refereix a aquest tipus de textos de terapèutica farmacològica o medicamentosa, els divideix en els anomenats antidotaria o antiodotaris i els experimentata o receptaris, als quals cal afegir els herbaris. Sobre els primers, antidotaria o antidotaris, assenyala que «es tractava de compilacions de caràcter enciclopèdic, en les què es recollien els coneixements pràctics sobre medicaments simples i compostos elaborats per metges formats en un estudi general». D’aquests textos, un dels més coneguts és la traducció catalana (segle XIV) de l’obra del metge toledà del segle XI Abu-l-Mutarrif Abd al-Rahman ibn Wafid, titulada Kitab al-adwiya al-mufrada (Llibre de les medicines particulars), publicada per Lluís Faraudo de Saint Germain en 1943.⁵

      Els segons, denominats experimentata o receptaris, eren obres que compilaven medicaments i remeis d’origen molt divers, ja fos procedents del medi universitari i culte o del popular. Fins i tot s’hi anotaven remeis de caràcter màgic creencial.⁶ Les seues fonts de coneixement són difícils d’identificar i els seus autors, que majoritàriament eren anònims, podien estar vinculats a la professió mèdica (metges o apotecaris), però també es podia tractar de d’individus aliens a la medicina que es movien per interessos estrictament particulars i els recopilaven per al seu ús no professional sinó personal. Com a exemple pot citar-se el Thesaurum Pauperum, de Pedro de Espanya (Pedro Hispanus, després papa Joan XXI), metge portuguès del segle XIII. Aquest tractat, que va ser traduït al català, Tresor de pobres, estava dirigit segons indica Lluís Cifuentes «als laics en medicina, burgesos fonamentalment», interessats en qüestions relatives a la salut.⁷

      En general aquests textos solen emprar sobretot la llengua vulgar, el català en el nostre cas, si bé alguns poden estar en llatí i traduir-se a la llengua vulgar.⁸ Potser entenguem millor com era d’important la introducció de la llengua romanç, si recordem el que estipulen els furs d’Alfons IV (1329), en concret la rúbrica dissetena,⁹ referent a l’exercici i control professional dels metges i cirurgians:

      Metges axí físichs com cirurgians les receptes que dictaran hajen a dictar en romanç, declarant los noms de les herbes e de les altres coses medicinals en lur nom comú e vulgar. E axí mateix, hajen a declarar los noms del pes o mesura de les dites coses en manera que·s puxa clarament entendre per la gent popular…

      En aquest període circularen, doncs, una sèrie de textos de caràcter terapèutic que recopilaven remeis procedents, en ocasions, de fonts diverses. En ordre cronològic, un dels receptaris catalans més coneguts escrits al segle XIV és el Receptari de Manresa. El receptari el va començar en 1348 Bernat Des Pujol, apotecari de Manresa, i després altres autors continuaren l’obra. Està escrit en llatí, si bé, assenyala Lluís Cifuentes que «Tot i estar escrit en llatí, el pròleg, els destinataris de les receptes i el metges que les prescriviren hi són anotats en català», i apareixen, així mateix, veus àrabs llatinitzades. Va ser descobert i descrit per Lleonci Soler i Marc, arxiver d’aquesta ciutat al final del segle XVIII; posteriorment el va estudiar el Dr. Luis Comenge. Un altre receptari que pertany al mateix període és el d’Igualada, escrit en català; el seu autor és l’apotecari de dita vila, Pere Castell.¹⁰

      Per al segle XV es coneixen diversos receptaris. Com a exemples comptem amb el que Cardoner i Planas denomina «Receptari anònim dit de Puigcerdà, nom que rep per trobar-se en aquesta ciutat». Es va donar a conèixer i es va descriure al començament del segle XX. Està escrit en llatí i és de petites dimensions, potser que per a «portar a la butxaca com a manual de consulta», com anota Cifuentes; en l’actualitat és de difícil localització.¹¹ Cal citar, així mateix,