Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats. AAVV
Читать онлайн книгу.
de 1875, i especialment en el que es refereix a l’ensenyament. Les principals batalles dels estudiants a les acaballes del XIX anaven clarament en contra de retallar la llibertat de càtedra i en la resistència als atacs reaccionaris i els intents eclesiàstics d’intervindre en les universitats. (...) Tanmateix, assolida i reconeguda la llibertat de càtedra i la presència pública d’avanços abans considerats doctrines pernicioses, com ara el darwinisme, el moment de lluitar contra el conservadorisme i el retall de llibertats sembla haver passat.
No renunciaren els estudiants a la reivindicació una volta reconegudes aquestes llibertats, ans continuaren reclamant, tot i que canviaren les seues demandes. Ara se centraven en qüestions més materials. Les queixes per l’estat de la universitat, i especialment per la situació de les ensenyances mèdiques, prengueren el relleu en la conflictivitat escolar, fent ús de les mateixes llibertats que els seus predecessors en les aules havien ajudat a guanyar, donaren notables episodis de conflictivitat, i sobretot molt més freqüents. La mateixa percepció que calia reivindicar les millores universitàries era la que donà lloc a la celebració de les assemblees escolars que participaren de l’ús de la manifestació».
A banda de les manifestacions, les vagues i els motins, també crearen associacions i revistes més o menys estables. Les publicacions de l’estudiantat universitari seguien una estructura que incloïa secció científica, literària, de notícies, de corporacions relacionades amb l’àmbit de coneixement, i una secció d’anuncis privats que ajudaven a finançar aquests projectes. Els governs conservadors de Cánovas comportaven la desaparició de la premsa escolar, que reapareixia, més o menys tímida, amb els de Sagasta. Com quan sorgiren La Semana Escolar (1892) i Heraldo Escolar (1895). La primera naixia pocs dies abans de l’accés de Sagasta al govern, i fou la primera de les publicacions estudiantils que reconeixia la realitat plurilingüe d’Espanya, almenys com a declaració d’intencions, ja que allí admetien «escrits en qualsevol de les llengües que a Espanya es parlen, sense anomenar-les».10 Més endavant, entre 1910 i 1916 fou l’època de més iniciatives en publicacions universitàries valencianes, ambient que s’esllanguiria amb les dificultats d’accés al paper provocades per la guerra mundial. El 1921 apareix El Estudiante, que pretenia eixamplar al màxim el col·lectiu del seu públic estudiantil amb l’aspiració a la neutralitat ideològica. També sorgí llavors Libertas, que era l’òrgan d’expressió de les associacions d’estudiants catòlics i rebé el suport de la Federació d’Estudiants Catòlics. El Estudiante no perdurà i Libertas sí, cosa que indica el final de l’ideal de la comunitat escolar per damunt de les postures ideològiques o polítiques.11
Per tant, aquells estudiants valencians no responien a la imatge de passivitat que habitualment carreguen, sinó que foren protagonistes de conflictes que prenien els carrers de la ciutat per a fer-se visibles públicament, «sempre que les circumstàncies polítiques i la rigidesa governativa ho permeteren». Recordem que l’any 1880, les peticions col·lectives dels estudiants estaven prohibides com a actes d’insubordinació, amb càstig d’expulsió perpètua. Si en la primera part del període que va des del 1875 fins al 1936 els principals episodis, de defensa de la llibertat d’expressió i de càtedra, i contra la reacció i el clericalisme, responien a tendències liberals i modernes, aquesta identificació deixa de ser clara cap a la part final.
Abans de cercar el quest valencianista convé fer alguna pinzellada de l’ambient universitari de llavors. La notable tenacitat de la mentalitat provinciana prenia els colors més encesos amb les manifestacions públiques d’un nacionalisme jacobí espanyolista, d’un uniformisme castellà abassegador, impermeable a la realitat social que envoltava la Universitat de València. A més adornaven aquell patriotisme amb un militarisme fervorós. I ara un tast exemplar:
Tampoc trobaren lloc els sentiments regionalistes en la Unión Escolar. Com en la resta de les seues manifestacions, en aquesta societat els estudiants es mostraren com a fervents patriotes espanyols, i així ho expressaren el novembre de 1905, després de l’assalt de l’exèrcit a les redaccions dels periòdics catalanistes de Barcelona Cu-cut! i La Veu de Catalunya, que havia desembocat en enfrontaments entre estudiants catalanistes i espanyolistes. Amb aquests darrers es va alinear la Unión Escolar valenciana, el president de la qual, Rafael Vilar Fiol, convocà una reunió en la que blasmà la conducta dels catalanistes. Tot seguit, els escolars organitzaren una manifestació, encapçalada per la bandera nacional. Donant vivas a Espanya i a l’exèrcit, es dirigiren al Casino Militar i a la Capitania General per a mostrar el seu suport a la classe militar.12
Per a completar aquell panorama gloriós cal fer esment de l’opressió contra les dones: sistemàtica, quotidiana, descarada. Amb la segregació efectiva dels individus femenins, amb la denigració constant de les persones dones, amb la seua exclusió del joc social dominant, formal, seriós. Elles restaven condemnades, reduïdes a la infantilització, víctimes de la condescendència dels seus tutors (potser carcellers seria més ajustat). Vegemne un exemple. En els anys huitantes del segle XIX hi hagué una Academia de la Juventud Católica. Disposava de socis honorífics, protectors, i els acadèmics, que n’eren els principals. Aquests havien de tindre una edat entre 15 i 50 anys, a més de «ser catòlic, apostòlic i romà, en creença i costums, admetent i rebutjant incondicionalment tot allò que admeta i rebutge la Santa Seu». Entre els avantatges que oferia la societat hi havia la concessió del Pontífex de 100 dies d’indulgència per cada assistència a una sessió seua. I les dones?
Les dones no podien ser més que sòcies protectores de l’Academia, i únicament podien assistir a les sessions acadèmiques extraordinàries mitjançant invitació expressa. Podien presentar només treballs de caràcter literari en la societat, però sempre amb el permís previ de la junta i a través d’un soci masculí, qui seria l’encarregat de llegir l’aportació davant dels altres socis.13
Encara un altre exemple, i en la part en què aquesta dona intel·ligent i forta aconseguí esdevenir excepció, molt més digna de la nostra celebració i homenatge. Manuela Solís i Claràs (València 1862-1910) fou la primera dona que obtingué la llicenciatura en Medicina per la Universitat de València. Filla de Prudencio Solís, professor i director de l’Escola Normal, i Manuela de Claràs López de Haro. El suport del pare a les seues inquietuds intel·lectuals va facilitar la tramitació del permís especial que calia a les dones per tal d’estudiar el batxillerat. En acabant passà a la Universitat aprofitant un buit legal: no es prohibia expressament que les dones cursaren estudis superiors. Els resultava tan inconcebible que se’ls va passar especificar legalment la persecució. Després de Barcelona, València fou la segona universitat del Regne d’Espanya que acceptà estudiantes. Encara que no li permeteren assistir a les classes fins al penúltim curs. Es llicencià l’any 1889, tots els seus estudis obtingueren la qualificació d’excel·lent. Especialitzar-se i exercir fou el següent desafiament, que la revista Siglo Médico valorava així: «La dona ni pot ni ha d’exercir les diverses professions de l’home (...), no cedim mai davant els seus afalagadors cants de sirena (...), aviat vindrien a quedar-se amb tota la casa». A banda de tres voltes mare fou una eminent ginecòloga, que investigà i exercí a València, Madrid i París, i publica el 1907 el llibre Higiene del embarazo y de la primera infancia, prologat elogiosament per Ramón y Cajal.
1.B. PRIMERES PULSIONS DEL VALENCIANISME UNIVERSITARI
A banda de la dualitat entre la dreta i l’esquerra de l’arc ideològic, amb el frec a frec principal entre les tendències liberals i els grups catòlics que passaren a l’ofensiva a partir de l’encíclica Rerum Novarum (1891), un altre sentiment, el valencianista, també atragué alguns estudiants. De primeres responia a impulsos quasi privats, sense ressò a les aules i amb objectius modestos que evitaven qüestionar les estructures polítiques vigents. Més endavant i a poc a poc, les iniciatives valencianistes afermaran el seu discurs i guanyaran desimboltura. Durant l’últim quart del segle XIX el valencianisme estigué identificat amb Lo Rat-Penat. Aquesta societat aplegava l’obra de la Renaixença valenciana, encapçalada per Teodor Llorente, que quedava com a referent del moviment després d’haver derrotat el corrent