Pròleg

       DEEPAK CHOPRA,

      fundador del Centre Chopra per al Benestar i autor de més de vuitanta llibres traduïts a més de quaranta-tres idiomes, entre els quals vint-idos supervendes del New York Times.

      Ningú mereix més la nostra gratitud que el difunt Marshall Rosenberg, que va viure la seva vida tal com fa el títol d’un dels seus llibres: Speak Peace in a World of Conflict (‘Parlar l’idioma de la pau en un món de conflicte’). Ell era profundament conscient de la màxima (o advertiment) continguda en el subtítol d’aquell llibre: el proper que digui canviarà la seva vida. La realitat personal sempre conté una història, i la història que vivim, que comença a la infància, està basada en el llenguatge. Això es va convertir en la base de l’enfocament del Marshall sobre la resolució de conflictes: aconseguir que les persones es diguin les unes a les altres paraules que excloguin judicis, culpa i violència.

      Els rostres desfigurats dels manifestants als carrers, que componen estampes alarmants en els telenotícies, són molt més que meres imatges. Cada rostre, cada crit, cada gest té una història al darrere. Cada individu s’aferra amb força a la seva història, perquè és una manera d’ancorar la seva identitat, de manera que quan el Marshall promovia la comunicació pacífica estava alhora promovent una nova identitat. Ell va fer plenament realitat aquest fet, tal com afirma sobre la Comunicació NoViolenta i el paper del mediador en aquesta tercera edició: “Estem intentant viure un nou sistema de valors al demanar que les coses canviïn”.

      En la seva visió d’un nou sistema de valors, els conflictes es resolen sense les habituals concessions frustrants. En comptes d’això, els adversaris s’apropen l’un a l’altre amb respecte, pregunten sobre les necessitats mútues i, en un ambient lliure de passions i prejudicis, estableixen una connexió. En un món de guerra i violència, on el pensament nosaltres-contra-ells és la norma i on els països poden trencar tots els vincles de l’existència civilitzada per cometre atrocitats intolerables, un nou sistema de valors sembla una cosa molt llunyana. En una conferència europea per a mediadors, un escèptic criticava l’enfocament del Marshall dient que era psicoteràpia. En poques paraules... no ens demana, només, que oblidem el passat i fem les paus? Una perspectiva remota, no només en les zones en guerra, sinó també en els casos de divorci.

      Els sistemes de valors formen part de tota visió personal del món. No només són ineludibles sinó que, a més, les persones s’enorgulleixen d’elles mateixes. Hi ha una llarga tradició a tot el món que consisteix, alhora, a premiar i témer els guerrers. Els seguidors de Jung sostenen que l’arquetip de Mart, el volàtil déu de la guerra, està integrat en l’inconscient, i per tant el conflicte i l’agressió són inevitables, una espècie d’addicció inherent a l’ésser humà.

      Però hi ha una visió alternativa de la naturalesa humana, expressada eloqüentment en aquest llibre, que és important que tinguem en consideració, perquè és la nostra única esperança real. En aquesta visió, nosaltres no som les nostres històries. Aquestes històries són ficcions autocreades que es mantenen intactes per mitjà de l’hàbit, la coacció de grup, els vells condicionaments i la falta d’autoconsciència. Inclús les millors històries s’alien amb la violència. Si vol fer servir la força per defensar la seva família, protegir-se dels atacs, lluitar contra els actes immorals, evitar el delicte i involucrar-se en una suposada “guerra bona”, s’ha deixat portar pels cants de sirena de la violència. Si decideix abandonar, hi ha una probabilitat molt alta que la societat es giri en contra seva i li exigeixi un preu. En poques paraules, trobar una sortida no és fàcil.

      A l’Índia hi ha un antic model per a la noviolència conegut com ahimsa, que és essencial en la vida no-violenta. Ahimsa es tradueix habitualment per noviolència, encara que el seu significat abasta des de les protestes pacífiques de Mahatma Gandhi a la reverència per la vida d’Albert Schweitzer. “No fer mal” seria el primer axioma d’ahimsa. El que més em va impressionar de Marshall Rosenberg —que va morir als vuitanta anys, només sis setmanes abans que jo escrivís això— és que va integrar els dos nivells d’ahimsa, el de l’acció i el de la consciència.

      Les accions estan ben descrites a les pàgines d’aquest llibre com un dels principis de la Comunicació NoViolenta, de manera que no en parlaré. Estar en ahimsa és molt més poderós, i en Marshall tenia aquesta qualitat: en qualsevol conflicte no es posava a favor de cap de les parts, ni tan sols donava una importància primordial a saber quines eren les seves històries. Marshall, convençut que totes les històries condueixen al conflicte, de manera oberta o encoberta, es va concentrar en les connexions com a pont psicològic. Això està en consonància amb un altre axioma d’ahimsa: el que compta no és el que un fa, sinó la qualitat de la seva atenció. Legalment, un divorci acaba quan les dues parts acorden com dividiran els béns comuns. Però això està molt lluny del resultat que s’aconsegueix en el pla emocional entre les dues