Pierre Vilar. AAVV
Читать онлайн книгу.
molts altres— només en va ser l’expressió simptomàtica. A la recerca universitària, l’hegemonia de la història econòmica, certificada pel nombre de tesis, s’esvaeix al tombant dels anys 1970. La història social d’Ernest Labrousse compromesa en l’anàlisi encara classista de les estructures socials, a la recerca d’una codificació socioprofessional, es veu aviat doblegada (col·loqui de Saint-Cloud, 1964-1965) a cops dels defensors de la societat d’ordres, com Roland Mousnier i els «revisionistes» anglosaxons. A fi de comptes, el 1977 en un article aparegut al diari Le Monde, François Furet i Emmanuel Leroy-Ladurie van proclamar l’enterrament del marxisme.
El procés pren l’aire d’una desbandada i quan la nova història de les mentalitats, bulímica, envaeix el camp de la recerca, són molt pocs els investigadors de la nova generació —Maurice Agulhon, Michel Vovelle— que es mantenen fidels als seus mestres, quan sense deixar d’explorar els nous planters, afirmen que la història de la mentalitat és «la punta fina de la història social». Aïllament de Pierre Vilar? No ens avancem pas. Durant els anys setanta resta no només atent sinó obert, i el 1972 el trobem, sempre combatiu, dirigint un seminari sobre «Empresa i guany».
Vilar defensa amb preocupació pedagògica evident la seva fidelitat al marxisme, en la seva exposició al Centre catholique des intellectuels français (Vilar 1964a) en recordar algunes definicions: classes, lluites de classe, mode de producció... i el seu caràcter sempre operatiu. El 1969 (si bé el text és de 1967), és del mateix estil que escriu en la Revue de l’enseignement supérieur sobre «L’histoire après Marx»: és l’economia el qui condiciona en darrer terme els comportaments i les representacions dels homes, però no és pas l’únic paràmetre en joc (Vilar 1969a). Admet, en un article de 1964, les deficiències de la historiografia dels països socialistes, justificades encara per les realitzacions del present, que excusen negligències, llegeixi’s inexactituds, en la comprensió del passat. Però pel que fa a ell, no cedeix en res a l’essencial, demostra amb vivacitat als juristes reunits en el Congrés Internacional de Granada el 1973 (Vilar 1976a) que el jove Marx, el 1842, s’havia afirmat com a jurista... i com a futur marxista en defensar els pagesos renans acusats de robatori de llenya. Però també és interpel·lat per posicions que alguns situarien a la seva esquerra. Al moviment comunista, conscient de la necessitat de produir noves anàlisis per a respondre a nous reptes, Louis Althusser imposa la seva relectura, eventualment crítica, de l’ensenyament de Marx i d’allò que n’havien extret els historiadors. Pierre Vilar reacciona en un important article publicat el 1973 als Annales ESC, amb el títol «Histoire marxiste, histoire en construction. Essai de dialogue avec Althusser» (que reprendrà, com hem vist, en un recull posterior de 1982). Anunciava, així, una confessió? La introducció és abrupta: «tothom pot dir-se historiador, tothom pot afegir-hi marxista. Però res no hi ha més difícil i rar que ser historiador si no s’és historiador marxista...» (Vilar 1973b). La història és una estranya ciència «en via de constitució». Les observacions sibil·lines, d’un marxista a un altre marxista, perquè Vilar saluda la «potent contribució d’Althusser a l’edificació d’una ciència marxista», serveixen d’introducció a la crítica de l’acusació feta a Marx d’abstracció teòrica, deixant-se influir ell mateix per les noves teories neoidealistes —s’hi endevina l’ombra de Michel Foucault. Al cor del debat, una reflexió sobre el temps de la història, o caldria dir els temps —llarg, mitjà, curt— respecte als quals Althusser retrau als historiadors d’acontentar-se constatant la seva existència i les interferències, sense referir-se al mode de producció que mana en darrera instància. Com s’operen aquestes interferències? És legítim distingir entre diverses temporalitats autònomes, de parlar de varietat més que no pas de variacions, d’entrellaçament de temps més que d’interferències? Pierre Vilar remet a la demostració exemplar d’Ernest Labrousse a la seva tesi, quan demostra l’encaix del temps «mitjà» de l’intercicle de depressió 1774-1788, després del temps curt de la crisi de 1789, en el temps llarg del segle XVIII. Tot plegat s’inscriu al cicle original del mode de producció feudal. El que remet, com Althusser, al mode de producció. Es tractava només d’una disputa sobre paraules? Pierre Vilar ho suggereix: «No m’agraden pas els arguments d’Althusser. S’assemblen massa a imatges» Però tant com per denunciar les imatges, se sent autoritzat per donar un cop iconoclasta a la definició de Marx del mode de producció com a «Il·luminació general, èter particular que determina el pes específic de totes les formes d’existència que depenen d’ell»; no és pas, diu, el millor Marx (Vilar 1973b).
Recolzant-se sobre el concepte de mode de producció, l’historiador sabrà, en l’estudi d’un grup humà, distingir les aparences (temperaments, llengües, cultura) de les realitats —l’impuls de les forces i els modes de producció.
És dins del joc incessant que va de la teoria als estudis de cas que l’historiador ha d’operar, com també ho ha de fer el marxista de «peu». Per primera vegada Pierre Vilar deixa traslluir un dubte. El marxisme ha conegut èxits massius: Lenin, la revolució, la construcció de l’estat i la victòria, Mao, el capgirament del món tradicional, però ha pecat d’esquematisme, de simplisme de receptes que servien per a tot, revisions que corren el risc de conduir a l’empirisme... És una gran i pesada responsabilitat també per a l’historiador que analitza, i que es compromet: Pierre Vilar ho havia recordat l’any anterior a l’entrevista concedida a Antoine Casanova i François Hincker sobre els «problemes teòrics de la història econòmica» (Vilar 1972b) en evocar un diàleg de sords, a Leningrad amb els historiadors soviètics. Tota aplicació concreta remet a un estudi de cas. Ara bé el que ha produït els diferents casos és «la història (que) educa l’esperit en el joc fonamental entre teoria i pràctica».
Donador de lliçons, el vell lluitador es troba també en situació de rebre’n: quan Jacques Le Goff, el 1978 va publicar l’audaç recull-manifest de La nouvelle histoire (Le Goff, 1978, 1988), va confiar a un jove turc de la generació que pujava, Guy Bois, la tasca de presentar el «Marxisme et histoire nouvelle». Encara que Vilar hagi estat saludat per la «seva obra inmensa», el to de l’autor no és gens complaent quan es pregunta: però... «dóna el ple valor operatiu al concepte de mode de producció?» Guy Bois li retreu que «no hagi privilegiat en la seva recerca l’elaboració d’una teoria del sistema feudal» i considera que no ha sabut desfer-se d’una manera de fer historicista perquè allò que li interessava era una societat concreta i no l’elaboració d’un model abstracte. En certa manera, el mode de producció no seria per a ell «un veritable objecte de recerca sinó un marc general pressuposat» (Bois 1978, 1988:272).
Aquesta sospita, era legítima? Em sembla, després d’allò que hem citat adés, que Pierre Vilar ha estat prou explícit. Sense voler, però, girar l’esquena als protagonistes, podríem dir que Guy Bois no s’equivocava pas quan pensava que Vilar s’havia interessat més per una realitat concreta que per un model abstracte.
Amb «impaciència teòrica», el jove historiador d’aleshores esperava veure’s respost per Pierre Vilar. Però de fet, en aquesta data, el mestre ja no en tenia gens d’impaciència.
El 1982 el volum titulat Une Histoire en construction. Approche marxiste et problématiques conjoncturelles, que aplega la quinzena d’articles dels quals n’hem tret tant de profit, apareixia com un testament, un balanç sense penediment d’un camí plenament assumit. El prefaci evoca d’una manera sòbria els debats i els combats que formen la trama del llibre, tot desdoblant-se en dues posicions: una crida a mantenir-se en estat d’alerta i un acte de reconeixement a dos mestres.
La posada en guàrdia no es dirigeix pas als adversaris tradicionals en la història instal·lada, sinó als joves aclaparats pels nous manuals: «avortem de la història nova» d’un magma on es barregen dades econòmiques elementals, sociologia mal dirigida i geografia a la salsa ecologista. Després s’entreveu, en la cimera de la nova història dels doctes erudits, la seva presa de partit per les coses esotèriques i sobretot l’esmicolament (aviat es parlarà d’«història en engrunes»), i posarà fi, amb satisfacció de més d’un, a qualsevol projecte d’història total. És perquè creu no només en la utilitat sinó en la necessitat d’aquest projecte, que Vilar conclou reiterant dues grans fidelitats: a Ernest Labrousse, la problemàtica conjuntural