Narcisos i Dionisos

       1.

      Segons alguns analistes, les pautes culturals dels darrers anys situaren en un primer pla les transformacions en l’esfera personal del subjecte, en la línia de proclamar el sorgiment d’un nou i radical individualisme. Després dels anys seixanta i primers setanta, amb fervors socials com ara els moviments estudiantils, els grups de vida alternatius, les revoltes en quasi tots els àmbits de la vida –de la psiquiatria a la religió, de les minories racials o sexuals a l’emancipació dels països colonitzats– va començar a percebre’s, a final de la dècada dels setanta, la presència d’uns nous valors. De conjugar els verbs en primera persona del plural, «nosaltres», es va passar a fer-se en primera del singular, «jo». El mite de Narcís –de vegades batejat de Neonarcís–, ço és, la figura mítica que s’emmiralla en ell mateix i mor després de contemplar-se en la superfície de les aigües, va servir per designar-ho.

      Més que la pretensió de ser diferent o lliurar-se a l’autoesguard complaent, el Narcís que descriuen estudiosos com Richard Sennett o Gilles Lipovetsky és un ésser que tendeix a mesurar el món com si fos un espill del jo –les paraules són del primer. Una «segona revolució individualista» –el terme és de Gilles Lipovetsky– fa cap durant aquesta etapa instal·lant tota una promesa de felicitat i de benestar. Açò suposarà la irrupció d’un individu atent a ell mateix, que ha substituït la consciència de classe social per l’autoconsciència i s’ausculta ell mateix de forma permanent i obsedida. Un article de Toni Puig, «Feu l’amor, dèiem», fa una mena de repàs dels valors generacionals que precediren l’arribada d’aquest Narcís:

      Els setanta [ . . . ] varen ser uns anys de relació. Perquè l’altre era important. L’altre era la possibilitat de relació i de revolució. Els anys setanta, amb l’amor com a imperatiu, varen ser els anys de la comunicació.

      Dels valors solidaris, de la comuna com a substitució de la família o de la parella circular, de la ciutat com una comunitat oberta, de la militància política o sindical, es va passar a una etapa d’atenció superlativa al jo. De resultes d’aquest canvi es va parlar d’un subjecte que té més de «l’horitzó d’un mateix», com deia Paul Éluard, que de l’«horitzó de tots».

      Un dels primer analistes a constatar el canvi fou el sociòleg Richard Sennett, a Narcisisme i cultura moderna [Narcissism and Modern Culture, 1977], un llibre que es va traduir al castellà tres anys després. Per a l’autor americà la transformació fonamental, des del punt de vista psicològic, és producte, sobretot, d’una insatisfacció de les experiències amb els altres. La patologia predominant que han d’atendre els psicòlegs no és ja com a començament de segle XX la histèria, o les fòbies; ara és el «desordre de caràcter», una certa incapacitat de sentir o de relacionar-se amb els altres, conseqüència d’imaginar aqueix món exterior com un peculiar espill del jo. Per a l’autor d’El declivi de l’home públic (1977), tenim un procés en tres fases. La primera és precisament: el món esdevé l’espill narcisista del jo; la segona, el jo es converteix en un fenomen immanent i proteic i, en tercer lloc, en interactuar amb l’altre, el jo posa a prova la convicció de la seua pròpia existència, que sovint el decep.

      En l’última part del llibre, Sennett fa una anàlisi d’algunes idees de La democràcia a Amèrica d’Alexis de Tocqueville, on subratlla certs tocs d’atenció de l’aristòcrata francés sobre l’individualisme, com a perill que amenaça la democràcia:

      Un amor apassionat i exagerat d’un mateix, que porta l’home a no relacionar-se amb res fora de si mateix i a preferir-se a cap altra cosa. L’individualisme és un sentiment reflexiu i calmat que disposa cada ciutadà a aïllar-se de la massa dels seus semblants i a retirar-se a part amb la seva família i els seus amics; de tal manera que, després d’haver-se creat així una petita societat per al seu ús, fàcilment abandona la gran societat a si mateixa. [Alexis de Tocqueville, trad. Jaume Ortolà]

      Aquesta i altres idees de Tocqueville, així com les reflexions de Sennett, formen un dels punts de meditació de Gilles Lipovetsky al llibre publicat el 1983, on aplegà diversos articles publicats els anys anteriors, L’era del buit. Assaig sobre l’individualisme contemporani [L’ère du vide]. En la visió del sociòleg francés es destaca com la mutació social ve acompanyada de l’opulència de la societat de consum, que ha afavorit l’individualisme amb uns valors permissius i una oferta de gaudi. Aquest individualisme narcisista fa que el subjecte naufrague en un mar de confort, en un benestar material que escampa promeses de felicitat a dojo.

      Antigament, a la societat hi havia la religió, que oferia consol a la gent. Avui, on trobem aquest consol? Al consum. Quan estem deprimits anem a la perruqueria, o al cinema, o ens comprem un DVD.

      Si Max Weber parlava del «desencantament del món» com la conseqüència de l’abandonament de la religió, arran de la Il·lustració i els moviments revolucionaris, per a Lipovetsky la societat de consum ha substituït l’espiritualitat i la religió. De posar-li un nom al fenomen, hauria de ser antitètic al de Weber, atés el magnetisme materialista que l’acompanya. Si l’individu sense cap altre objectiu que la vida que té al davant, sense formar part de cap projecte transformador, viu abocat a una certa buidor, el consumisme en serà un pal·liatiu. Comprar esdevé l’acció que opera en nosaltres provocant la sensació de posseir una vida millor. Poca consciència hi ha que l’operació és, segons Freud, un acte de substitució, i no de sublimació i, com a tal, una acció que no satisfà l’individu. L’escenari consumista porta a una acumulació gradual d’objectes innecessaris, de la mateixa manera que en el terreny econòmic ha anat prenent força l’economia financera sobre la productiva. L’acumulació de béns, com a especulació, ha superat la satisfacció de les necessitats, de la mateixa manera que la deriva financera s’ha situat més enllà de la productivitat.

      Si el tret més característic del subjecte perfilat per Lipovetsky és el seu narcisisme, cal destacar que més que rabejar-se en un estat d’autocomplaença, el que cerca l’individu és desplegar la seua personalitat, buscar-se, tractar de realitzar-se. Certament es tracta d’un individu descregut dels grans sistemes d’idees en els quals «la raó» o «la veritat» perden el caràcter de valor absolut.

      Sigmund Freud va definir el terme «narcisime», a La interpretació dels somnis, com «l’egoisme il·limitat dels nens» per designar «un estadi del desenvolupament de la líbido que aquesta travessa en el camí que va de l’autoerotisme a l’objecte d’amor», i insistí en el fet que es tracta d’una etapa en què les fixacions poden arrelar fàcilment i les neurosis i la paranoia es poden consolidar.

      El pintor Salvador Dalí és l’autor del quadre La metamorfosi de Narcís (1937). El quadre presenta una imatge enigmàtica, plena d’interrogants que celebra l’autosatisfacció. Dalí va ensenyar el