Caminar per la vida vella. Lluís Quintana Trias
Читать онлайн книгу.
la que proposa David Hume a An Enquiry Concerning Human Understanding (1748) [Investigació sobre l’enteniment humà (1982)], al capítol «Of the Association of Ideas», segons la qual és:
a principle of connexion between the different thoughts or ideas of the mind, […] in their appearance to the memory or imagination, they introduce each other with a certain degree of method and regularity.
[un principi de connexió entre els diferents pensaments o idees a l’ànima, […] en la seva aparició a la memòria o a la imaginació, s’introdueixen les unes a les altres amb un cert grau de mètode i regularitat.]
L’associació d’idees, doncs, és un fenomen (un principi psicològic, com se sol designar) estretament lligat amb el record: quan recordem un esdeveniment del passat, el fet de recordar arrossega altres esdeveniments i experiències que hi estan relacionats. Els filòsofs (i després els psicòlegs) han intentat moltes classificacions. Hume, per exemple (An Enquiry Concerning Human Understanding), en proposava una basada en la connexió, i establia associacions per semblança, per contigüitat en l’espai o en el temps, i per causa o efecte. Tot això, hi insisteixo, ha estat objecte de llargues discussions. La classificació ha estat esmenada moltes vegades i actualment no es considera, com s’havia arribat a pensar, que l’associació sigui l’element fonamental per a l’aprenentatge, sinó que és un més dels principis que funcionen en l’adquisició del coneixement. Pel que ens interessa aquí, la formulació de Hume és prou clara: determinades idees (que poden ser records) se’ns apareixen provocades per d’altres i l’aparició és causada per diversos fenòmens, com per exemple la semblança. Si ens interessa aquí és perquè l’associació d’idees pot explicar l’aparició inesperada de records, però no pel mateix mecanisme de la memòria involuntària; alguns exemples ens ho poden il·lustrar millor. Anem a un de força antic.
L’error de Turn (Virgili)
El llibre XII i darrer de l’Eneida es tanca amb un episodi a primera vista anecdòtic: la mort de Turn (Turnus és el nom llatí) a mans d’Enees. L’Eneida, recordemho, és obra de l’autor llatí Publi Virgili Maró i va quedar, segons sembla, inacabada a la seva mort (19 aC). Narra el viatge i l’arribada a Itàlia d’Enees, un troià que fuig de la ciutat en flames després de l’entrada dels grecs amb la famosa argúcia del cavall. Guiat per unes profecies, Enees es dirigeix a Itàlia per fundar la que després serà la ciutat de Roma. Quan Enees arriba a Itàlia, Virgili proposa l’esquema tradicional del príncep estranger que es casa amb la filla (Lavínia) del rei local (Llatí), després de combatre i derrotar un altre pretendent (Turn): aquest combat és l’episodi que precisament tanca l’Eneida. El combat final, explicat amb precisió i elegància per Agustín García Calvo, queda així:
se nos aparece derribado al fin por tierra el gran rival itálico de Eneas, Turno, el rútulo, a quien la llegada del héroe a Italia había arrebatado las esperanzas de la mano de Lavinia y de la sucesión del rey Latino. El guerrero caído habla según la costumbre épica, pidiendo gracia, de manera noble pero no arrogante. Largo rato vacila Enees con la espada en alto y sus ojos recorren el cuerpo del vencido (p. 72).
Però resulta que un dels aliats d’Enees, el rei Evandre, havia confiat a Enees el seu fill Pal·lant (Pallas és el nom llatí), perquè l’acompanyés en els seus primers combats. Enees n’estava molt del noi, però, com segueix explicant García Calvo, a Pal·lant, «casi en las primicias de sus armas, lo había matado Turno, llenando de tierno luto el libro X, y le había arrebatado el hermoso cinturón ornado de bolas de oro que llevaba» (p. 73). Aquest cinturó, central en la nostra història i que Virgili anomena balteus i cingulos, creua el pit i l’espatlla i serveix per penjar-hi l’espasa. Hauria de ser de cuir, però el de Pal·lant és metàl·lic i potser per això alguns traductors l’anomenen «pectoral». Doncs bé, davant de Turn caigut davant seu, Enees dubta de llevar-li la vida quan, de sobte, veu que Turn du el cinturó que havia dut aquell noi que ell tant s’estimava: «infelix umero cum apparuit alto / balteus et notis fulserunt cingulla bullis / Pallantis pueri» (En. XII. 941-943) [quan va aparèixer el cinturó desgraciat a l’espatlla i van brillar les conegudes boles del cinturó del noi Pal·lant].1 Aquesta visió trasbalsa Enees: «oculis postquam saeui monimenta doloris / exuuiasque hausit» (En. XII. 945-946) [després de devorar amb els ulls les despulles i els records d’un cruel dolor] i, en conseqüència, mata Turn. El mecanisme de l’associació ha funcionat. En veure el cinturó, Enees ha recordat haver-lo vist abans, i aquest record n’ha provocat un altre: el de qui el portava, el noi Pal·lant. I el record de Pal·lant n’ha suscitat un altre: el de la seva mort a mans de Turn, l’home que precisament jau sota la seva espasa. I el record de la mort n’hi ha portat un altre: el dolor que aquesta mort li havia provocat. Aquest darrer és l’únic record que l’autor fa explícit, però que no s’hauria pogut produir sense els records previs, les idees associades. Virgili està fent servir un recurs narratiu antiquíssim, com és el record d’un esdeveniment passat que explica una actuació present: la retòrica en deia analepsi fins que el cinema ha imposat la terminologia anglosaxona del flashback (l’oposat, és a dir, l’anunci d’alguna cosa que passarà i que només el narrador coneix, és la prolepsi o flash-forward).
Aquí hi ha uns quants detalls que cal tenir en compte. Virgili té un model, que és Homer: molts dels seus episodis s’emmirallen en els de l’Odissea i la Ilíada (de fet, s’acostuma a considerar que els sis primers llibres de l’Eneida segueixen el primer model, i els sis següents, el segon). D’aquesta manera, les morts de Pal·lant i Turn evoquen les de Pàtrocle i Héctor; el gest de Turn, espoliant el cadàver de Pal·lant, recorda el d’Héctor espoliant Pàtrocle, i ens avança també la mort d’aquests il·lusos vencedors. Perquè Héctor i Turn cometen un error: no treuen només les armes als vençuts, sinó que se les posen. El primer acte és previsible, el segon és indigne. Els guerrers de les literatures grega i llatina són sempre depredadors i busquen en tot moment treure un profit de l’enemic vençut (més endavant veurem la importància de l’espoli, les «exuuiae», en un altre passatge de Virgili), però hi ha uns límits, que Turn depassa clarament des del moment que trepitja el cadàver (v. 495) per arrancar-li el cinturó: comet un pecat de «hybris», de fúria irracional. Si s’hi hagués fixat millor potser no ho hauria fet, perquè Virgili fa una breu descripció d’aquest cinturó (v. 497-498, no res comparat amb la descripció de les armes d’Aquil·les que ocupa una tirallonga de versos de la Ilíada: és el famós procediment de l’«ekphrasis»). Doncs bé, resulta que el cinturó porta gravat un episodi terrible: unes dones que maten els seus marits la nit de noces. El lector sap, és clar, sense que se li hagi d’esmentar (o això pensa Virgili), que es tracta del mite de les Danaides: una història que fa posar els pèls de punta dins de la generalment inquietant mitologia grega i, per tant, presagi funest que hauria d’haver fet desistir Turn d’usar aquest cinturó.
Tornem, però, al moment que Enees fixa la mirada en Turn derrotat. Fixem-nos abans de tot en l’adjectiu «infelix» que l’autor posa a «balteus», el cinturó: «infelix» pot voler dir «desgraciat» però els traductors opten per «fatal» (Dolç) o «funeste» (Bellessort). Que «infelix» sigui adjectiu de «balteus» tot i estar separats per unes quantes paraules no deu ser evident a qui no ha estudiat llatí, però és bo recordar que en aquesta llengua (més ben dit, en la seva expressió escrita, especialment la literària) el vers supedita l’ordre sintàctic a l’ordre rítmic, segons una cadència fonètica que ara molts pocs poden sentir. Aquest predomini del ritme fa que el que ara ens semblen distorsions sintàctiques siguin usuals. De fet, en llatí no és cap distorsió, perquè la informació que porta cada paraula permet agrupar-les sense que hagin d’anar juntes. En les nostres llengües llatines també alguns (mals) poetes fan aquestes combinacions, però només és perquè no saben encaixar la frase dins del vers sense forçar la sintaxi. Però és que tampoc no és evident, ja no des de la sintaxi, sinó de la semàntica, qualificar de «funest» un «cinturó»: un cinturó pot ser gran o pesant, però no desgraciat ni funest. Cal llegir els versos següents per veure com