Bienestar, formación, territorio. AAVV
Читать онлайн книгу.
hi participen, ni això es fa, en el seu cas, en funció del capital aportat, sinó amb paràmetres distints que transcendeixen els interessos particulars, de manera que la seua activitat redunda, de forma més o menys intensa, segons els casos, en l’interès general.
Així, com posa en relleu l’estudi El impacto socioeconómico de la economia social (2013), l’impacte positiu d’aquest sector ho és tant en termes de contribució a la cohesió social (ocupació de col·lectius amb dificultats d’accés a un lloc de treball –aturats majors i de llarga duració, discapacitats, persones en situació o risc d’exclusió amb baix nivell de qualificació–, qualitat en l’ocupació, igualtat d’oportunitats i oferta de serveis socials i educatius) com a la cohesió territorial (creació d’activitat econòmica i ocupació, diversificació productiva, estructura productiva més ajustada a les potencialitats i necessitats en serveis socials i educatius de la població rural i manteniment de població en zones rurals). És a dir, les empreses de l’economia social realitzen una activitat econòmica arrelada al territori i que contribueix al desenvolupament local de forma participativa i amb una dimensió axiològica o fomentadora de valors, genera autoocupació i ocupació estable i de qualitat, contribueix a la inserció sociolaboral de persones discapacitades o en situació o risc d’exclusió social i satisfà objectius d’interès general, en definitiva, des de l’àmbit privat, a més de produir beneficis que transcendeixen els interessos privats dels seus membres/usuaris i que la converteixen en un “pol d’utilitat pública” amb un impacte directe en el seu entorn territorial més immediat, és a dir, en l’àmbit local.
Tot plegat converteix la promoció, l’estímul i el desenvolupament de les entitats que integren l’economia social i de les seues organitzacions representatives, com estableix l’article 8.1 de la LES, en una tasca d’interès general mereixedora de suport públic.
3. Treballar per i amb l’economia social des dels municipis: possibilitats i límits
L’article 8 de la LES encomana la tasca de foment de l’economia social al Govern i a les comunitats autònomes en el marc de les seues respectives competències. Tot i que aquestes administracions ja havien estat realitzant amb anterioritat a l’entrada en vigor d’aqueixa llei polítiques de major o menor abast dirigides a promoure-la, la LES ha donat visibilitat a l’economia social de forma globalment considerada i ha fixat uns objectius de promoció dirigits a tot el sector (FAJARDO, 2012).
Per altra banda, tot i que la LES no fa esment directe a les entitats locals com a agent de l’acció promocional de l’economia social, cal tenir en compte que estableix prèviament que els seus objectius de foment han de ser perseguits pels “poders públics” en general. La pregunta que surt és, per tant, la següent: què poden fer les entitats locals –particularment els municipis–, per fomentar l’economia social?
Amb aquest interrogant com a punt de partida, el principal objectiu de la nostra activitat investigadora era oferir un marc general d’eines per a la intensificació de la col·laboració publicoprivada entre els municipis i les entitats de l’economia social a través de l’anàlisi de la vinculació entre les competències materials i instrumentals dels municipis i els objectius de foment de l’economia social que estableix la LES, tot considerant la seua confluència en àmbits d’interès general municipal, per a la qual cosa explorem, en particular, possibles formes d’implicació de les empreses socials en la gestió de serveis públics locals.
Amb caràcter general, es poden identificar les següents fórmules possibles de foment i de col·laboració amb l‘economia social des de l’àmbit públic local:
• Reconeixement d’incentius fiscals i subvencions a entitats de l’economia social en consideració a les seues finalitats i activitats d’interès general.
• Promoció i participació dels municipis en cooperatives no lucratives d’iniciativa social o d’integració social.
• Gestió indirecta de serveis públics locals per mitjà de societats d’economia mixta de l’economia social, particularment sota la forma de societat cooperativa.
• Potenciació de les empreses i entitats de l’economia social amb la introducció en la contractació pública de les anomenades “clàusules socials”.
En les següents pàgines ens ocuparem amb un cert detall d’aquestes vies d’actuació amb excepció de l’última, en què se centra una altra de les col·laboracions incloses en aquesta publicació. Però, abans d’això, posarem de manifest, breument, quines són les limitacions genèriques que poden trobar els municipis que decidisquen mamprendre una política decidida de foment i de col·laboració amb l’economia social, sense perjudici de les que es deriven més concretament de la legislació vigent per a cadascuna.
Cal tenir en compte, en primer lloc, que la política d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera a ultrança a què hem assistit en els darrers anys ha afectat especialment les hisendes locals, a les quals s’ha imposat el dèficit zero de forma incondicional. Però, a més d’això, els objectius de consolidació fiscal s’han fet servir també per a justificar una reducció de les competències dels municipis materialitzada per la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’administració local, norma que ha estat corregida en algun dels seus excessos, no obstant això, per la sentència del Tribunal Constitucional 41/2016, de 3 de març de 2016 (vid. referent a això MONTESINOS OLTRA, 2016). En qualsevol cas, atesa la supeditació de l’exercici de les competències instrumentals de cada administració a les seues competències materials, açò representa un evident factor limitatiu de l’acció administrativa de les entitats locals envers l’economia social.
Cal tenir en compte, a més, que l’exercici de les competències municipals a fi d’articular polítiques de foment i col·laboració amb les empreses i entitats de l’economia social haurà de respectar les exigències derivades dels principis d’igualtat de tracte i lliure concurrència dels agents econòmics en el mercat. Les lleis es mostren singularment cauteloses en relació amb les polítiques públiques que poden comportar avantatges competitius per a determinats actors de mercat i, per tant, distorsions en la competència. Ara bé, tot i que les empreses i entitats de l’economia social són operadores de mercat, no pot ignorar-se que algunes manquen d’ànim de lucre i persegueixen finalitats d’interès general, i que, com després s’assenyalarà, tenen reconegut en alguns casos el caràcter d’entitats prestadores de serveis d’interès econòmic general (art. 5.4 LES), cosa que permet matisar el rigor d’aqueixos principis rectors del dret de la competència d’acord amb la legislació vigent.
Finalment, però no menys important, no es pot ignorar que les competències i limitacions legals no ho són tot, sinó que en molts casos serà la mateixa realitat de cada municipi i dels seus polítics i gestors la que demarcarà, en primer lloc, les possibilitats d’actuació envers l’economia social. És evident, en aqueix sentit, que la dimensió i l’entorn socioeconòmic de cada municipi, amb major o menor presència d’entitats de l’economia social, són factors condicionants de primer ordre. Polítiques que poden tenir sentit en municipis grans o mitjans amb un fort arrelament de l’economia social potser no seran viables en municipis més menuts sense capacitat per a plantejar polítiques que poden arribar a ser complexes en el disseny i execució o on aquestes no serien efectives per no existir un entorn propici per a la germinació d’iniciatives d’economia social. També és cert, no obstant això, que en aquests casos es pot començar per donar a conèixer l’economia social en primer lloc i, en qualsevol cas, per buscar una major escala d’acció amb fórmules de cooperació entre municipis o actuacions promogudes des d’entitats locals d’àmbit superior, com les mancomunitats.
4. És possible una política tributària orientada al foment de l’economia social des de l’àmbit municipal?
La potestat tributària dels municipis, inclosa la possibilitat d’adoptar mesures d’incentiu fiscal, és força limitada per raons que tenen a veure amb el fet que, a diferència de les comunitats autònomes, les entitats locals no tenen constitucionalment