Els llibres de Consells de la vila de Castelló V. AAVV
Читать онлайн книгу.
LLIBRE DE CONSELLS DE 1416-1417
Finalment, el darrer dels llibres editats en el present volum es compon de 72 folis numerats, els 49 primers dels quals es destinen a les deliberacions del consell municipal, del 51 al 70 als albarans dels pagaments realitzats pel clavari i tant el 50 com el 71 i el 72 a cartes diverses enviades pel consell a altres governants, com ara els d’Almassora, per afers comuns al sistema hidràulic de l’horta castellonenca, o el lleuder d’Atzeneta del Maestrat i els jurats de Terol, per tal de garantir el trànsit i la pastura dels ramats dels veïns de la vila de manera lliure. Concretament, l’exercici dels jurats i consellers s’estén des del 6 de juny de 1416, a penes un parell de mesos després de la mort de Ferran I —encara se’n documenten pagaments a un sastre per gramalles i caperons per al dol de les autoritats— fins al 19 de maig de 1417, quan estaven a punt de començar les primeres Corts valencianes convocades pel seu hereu, Alfons el Magnànim.
En relació amb això, de fet, encara hi ha afers tractats pel consell municipal que es corresponen amb el regnat del rei Ferran, com ara el retiment de comptes i rendes que s’estava fent davant del batle general del regne de València, Joan Mercader, per tal de confeccionar l’inventari general del patrimoni reial que havia demanat el monarca,9 o els problemes davant l’intent del rei d’augmentar el pagament de la cena de presència a 2.300 sous, més enllà dels 1.000 sous fixats pel privilegi foral que la vila de Castelló tenia al respecte. D’altra banda, el canvi de monarca va comportar l’execució de noves contribucions: una subvenció graciosa per l’arribada al tron del nou rei Alfons, que després de ser negociada es va establir en 3.300 sous; una nova cena de presència de 1.000 sous demanada pel nou governador general, l’infant Joan, germà d’Alfons; i un donatiu voluntari de 550 sous fet a la nova reina Maria de Castella, per tal de guanyar-se el seu favor, quan va passar per la propera població de Vila-real. En aquest sentit, com era habitual, la maquinària financera i fiscal del municipi va continuar en marxa per tal d’afrontar aquells i altres pagaments, amb la distribució d’una peita o talla de 2 sous per lliura inicialment, a la qual se li van afegir 3 diners més tard, recaptada per Joan de Bues per preu de 500 sous, i el cobrament de les imposicions majors excepte la del peix, arrendades per 39.200 sous pel notari Pere de Begues, i la del peix, que va quedar en mans del moliner Domingo Dolç per 2.700 sous.10
Així mateix, per tal d’agrair la intercessió que el mateix batle general del regne feia per Castelló en relació amb el pagament de les esmentades contribucions a la Corona —«tinga girada la cara e façe bones obres a aquesta vila»—, els jurats i el consell municipal van decidir regalar-li dos parells de capons i quatre parells de gallines. Alhora, al llarg de l’any es van succeir diverses peticions de revisió per part de determinats veïns del seu tipus impositiu particular, mentre el consell feia per tractar de reduir el deute municipal mitjançant la liquidació de censals i l’adquisició d’altres de nous a un interés més baix. D’una altra banda, els ingressos municipals també van servir per a abordar el manteniment d’algunes de les infraestructures de les quals el consell es feia càrrec, com ara l’assut i el sistema de séquies, sobre el qual en el present exercici es va ordenar la confecció d’un nou llibre en què es registraren «tots aquells que tenen terres en lo regadiu de la céquia Major», per tal que contribuïren en el tribut del sequiatge amb el qual es pagaven les tasques corresponents de neteja i reparació. Igualment, no només es documenten treballs de manteniment dels pous d’aigua, el camí reial, un dels peirons del terme municipal, el palau de la vila, la presó municipal i les torres i muralles, sinó també de l’església major de Santa Maria, a cura i protecció del mateix consell.
Per exemple, el notari Andreu Paüls va explicar als consellers que havia treballat durant sis anys organitzant les deenes que de matí i vesprada anaven a la pedrera a extraure material i també treballaven en l’obra de l’església, davall la supervisió dels manobres triats pel mateix consell. En aquest sentit, la institució municipal va afavorir l’establiment en la vila amb la seua família del mestre d’obres de l’església, Miquel Garcia, alhora que es va preocupar de fer que els monjos de la cartoixa de Valldecrist pagaren els 500 sous que havien promés per a la mateixa construcció i d’aconseguir l’argent necessari per tal de confeccionar una caixeta o cofre on desar «lo cors de Jhesuchrist», amb la deixa testamentària realitzada per una feligresa. Així mateix, també en aquell exercici va ser quan es va decidir que s’instal·laria un rellotge en el campanar de l’església, que, amb una campana nova feta de dos que hi havia trencades, tocaria «les ores del dia e de la nit», segons se’n faria càrrec un dels oficials municipals: el pesador de les farines.
Justament aquell oficial, Domingo Arnau en l’època, era el punt d’encontre per als traginers dels molins que van ser denunciats de manera genèrica al consell per fer «grans fraus», en quedar-se part dels blats i les farines que li duien, tot i que les autoritats municipals no hi van acabar prenent cap decisió concreta més enllà d’ordenar el corresponent càstig civil o criminal en cas que el fet fora provat. Com era habitual, però, el consell sí que va comanar la compra de forments i ordi quan s’apropaven les messes, per tal de garantir l’avituallament de la població, com també va acordar amb diversos venedors de peix fresc el bon aprovisionament de la pescateria de la vila. En relació amb tot això, com també havia succeït en anys anteriors seguint els establiments municipals, es va pagar a un sastre per haver caçat fins a mil pardals, ajudat d’una mostela, per tal de reduir els seus danys sobre els cultius, alhora que es va donar plena llicència per a caçar cérvols, que sembla que sovintejaven en aquells anys en les marjals i el terme de Castelló.
Altrament, els consellers i els jurats també van protegir altres interessos de la població, com ara subvencionant la presència d’un cirurgià, Galceran de Jorba, que feia «moltes e bones cures», o d’un mestre d’escola «per legir gramàticha», com en el cas de mestre Arnau de Peralta, que va morir aquell mateix any. Igualment, també van prendre decisions en favor dels artesans locals que feien odres, botes de vi i carabasses, per tal que pogueren accedir a la pega a un preu assequible, o van deliberar sobre la permanència de la companyia de joglars de Jaume Robió, que, tot i ser sol·licitats en altres llocs, «amarien més avenir-se ab la vila de Castelló». I també, com era comú, les autoritats municipals es van fer càrrec d’organitzar i finançar la festa del Corpus Christi, alhora que, per a evitar altercats, van establir que els ciris de les confraries de Sant Miquel i Sant Jaume, com les més antigues de la vila, havien d’estar en un lloc preeminent en els oficis eclesiàstics i les processons, mentre que els de les altres posteriors confraries i almoines havien d’anar a continuació, barrejades.
Finalment, també els afers més estrictament relacionats amb qüestions polítiques i jurisdiccionals van ocupar, per descomptat, un paper important en l’activitat del consell municipal durant aquell exercici. Per exemple, reclamant que el lloctinent de governador del riu d’Uixó ençà tinguera el seu domicili en la mateixa vila de Castelló, com també es va demanar el mateix per a l’oficial del bisbat de Tortosa, instal·lat a Almassora —població del bisbe—, atés que hauria de residir en «la pus insigna vila del oficialat». Igualment, al llarg de l’any les autoritats castellonenques també van defensar els seus veïns davant les marques fetes pel lleuder de Sant Mateu i el consell d’Onda, alhora que van lluitar pel retorn d’uns presos de la vila acusats de crim de collera que havien estat duts a València pel governador del regne, per a la qual cosa van mobilitzar els seus representants davant el vicecanceller, el batle general, el poderós racional de la capital Guillem Saera, etc. Així mateix, el consell va donar ple suport a la defensa jurisdiccional de la vila de Llíria, encapçalada per la mateixa ciutat de València, per tal d’evitar la seua desmembració del patrimoni reial després que el monarca la traspassara al noble castellà Diego Fernández de Sandoval, una donació que va quedar efectivament revocada en les Corts valencianes iniciades el mateix 1417, per a les quals queda ací registrada la tria de síndics per part de la vila de Castelló.11
En darrer terme, la influència del papa Luna, definitivament apartat al castell de Peníscola després de la retirada de l’obediència de tots els monarques ibèrics proclamada a Perpinyà a començaments de 1416, queda novament reflectida en la documentació municipal. D’un costat, perquè el vicari de l’església de Santa Maria, Pere Conques, va recordar