Sobre la delicadesa del gust i de la passió

      Algunes persones estan subjectes a una certa delicadesa de la passió que les fa extremament sensibles a tots els accidentes de la vida i els dóna una alegria intensa arran de cada esdeveniment pròsper, alhora que un dolor punyent quan es troben amb l’infortuni i l’adversitat. Els favors i el bon ofici atrauen fàcilment la seua amistat, mentre que els greuges més nimis provoquen el seu ressentiment. Qualsevol honor o senyal de distinció els eleva sobre mesura, però són també d’allò més sensibles al menyspreu. Les persones amb aquest caràcter, sens dubte, experimenten gaudis més vívids, i també afliccions més fortes, que els homes de temperament fred i apaivagat. Però trobe que, al capdavall, ningú no seria del darrer tipus de caràcter, si pogués dominar per complet les seues disposicions. Bona o mala, la fortuna és ben poc en la nostra mà. I si la persona que té aquesta sensibilitat de temperament es troba amb la desgràcia, llavors sent un pesar o un ressentiment que se li apodera enterament, que la priva de tota mena d’entusiasme envers els esdeveniments comuns de la vida, el gaudi adequat dels quals constitueix la part principal de la nostra felicitat. Els plaers més grans són molt menys freqüents que els grans dolors, de manera que un temperament sensible es trobarà menys amb els primers que amb els darrers; per no dir que els homes amb aquestes passions intenses tendeixen a veure’s arrossegats més enllà dels límits de la prudència i la discreció, i fan passos en fals en la vida que solen ser irreparables.

      Hi ha una delicadesa del gust que podem observar en alguns homes que s’assembla molt a aquesta delicadesa de la passió, i que produeix la mateixa sensibilitat respecte de la bellesa i la deformitat de tota mena que aquesta altra respecte de la prosperitat i l’adversitat, de les obligacions i els greuges. Quan li ensenyes un poema o un quadre a un home amb aquest tarannà, la delicadesa dels seus sentiments fa que tot el seu ésser es commoga. Percep les pinzellades magistrals amb un entusiasme i una satisfacció tan exquisits com el fàstic i el malestar que li fan sentir les negligències o les absurditats. Una conversació educada i assenyada l’entreté d’allò més, mentre que la rudesa o la insolència li suposen el càstig més gran. En definitiva, la delicadesa de gust té el mateix efecte que la delicadesa de la passió: eixampla l’esfera tant de la nostra felicitat com de la nostra malaurança, i ens fa sensibles a dolors i a plaers que escapen a la resta de la humanitat.

Crec, tanmateix, que tothom estarà d’acord amb mi que, més enllà d’aquesta semblança, la delicadesa del gust es desitja i es conrea tant com la delicadesa de la passió es lamenta i s’hi posa remei, quan és possible. Els bons i els mals accidents de la vida no depenen gaire del que nosaltres disposem, però està en el nostre poder triar els llibres que llegim, les diversions que consumim i les companyies que conreem. Els filòsofs han maldat per fer de la felicitat una cosa totalment independent de les coses externes a nosaltres. Però aquest grau de perfecció és impossible d’aconseguir, per bé que tot home savi procurarà situar la seua felicitat en aquells objectes que depenen principalment d’ell; cosa que com millor s’ateny és per mitjà d’aquesta delicadesa de sentiment.¹ Quan un home posseeix aquest talent, és més feliç per causa d’allò que agrada al seu gust que per allò que afalaga els seus apetits, i gaudeix més d’un poema o d’un raonament que dels luxes més cars que s’hi puga permetre.²

Siga quina siga la connexió que hi puga haver en origen³ entre aquestes dues espècies de delicadesa, estic persuadit a creure que no hi ha res tan apropiat per a guarir-nos d’aquesta delicadesa de la passió que el conreu del gust més alt i més refinat, que ens permeta jutjar els caràcters dels homes, les composicions del geni i els productes de les arts més nobles.⁴ Un entusiasme més o menys gran per aquestes belleses òbvies, que colpeixen els sentits, depèn completament d’una major o menor sensibilitat de temperament; per bé que, en relació amb les ciències i les arts liberals, un gust refinat és, en certa mesura, igual al bon sentit, o almenys en depèn tant que resulten inseparables. Per a jutjar correctament una composició dotada de geni, són tantes les concepcions que s’han de prendre en consideració, tantes les circumstàncies a comparar, i cal conèixer tan bé la naturalesa humana, que cap home que no posseesca el judici més sòlid no serà mai un crític acceptable d’aquestes obres. I vet ací una altra raó per a conrear l’entusiasme per les arts liberals. El nostre judici s’enfortirà amb l’exercici, ens formarem nocions més justes de la vida, no pararem atenció a moltes de les coses que plauen o afligeixen als altres perquè ens semblen massa frívoles, i perdrem gradualment aquesta sensibilitat i delicadesa de la passió, que és tan inconvenient.

      Però potser he anat massa lluny dient que un gust cultivat en les belles arts amorteix les passions i ens fa indiferents a objectes pels quals la resta del gènere humà té molta estima. Reflexionant-hi més, trobe que això millora la nostra sensibilitat respecte de totes les passions tendres i agradables, alhora que ens incapacita per a les emocions més grolleres i turbulentes.

Ingenuas didicisse fideliter artes, emollit mores, nec sinit esse feros. ⁵

      En defensa d’això, crec que hi ha dues raons molt naturals que podem subscriure. En primer lloc, res no millora tant el temperament com l’estudi de les belleses –de la poesia, de l’eloqüència, de la música o de la pintura–, ja que donen una elegància de sentiment que la resta de la humanitat desconeix. Susciten emocions dèbils i tendres, que aparten la ment del tràfec dels negocis i de l’interès propi, estimulen la reflexió, predisposen a la serenitat i causen una agradable malenconia que, comptat i debatut, és de totes les disposicions de la ment la que més escau a l’amor i a l’amistat.

En segon lloc, la delicadesa del gust afavoreix l’amor i l’amistat, en confinar la nostra elecció a unes poques persones i fer-nos indiferents a la companyia i la conversació de la majoria dels homes. Rarament trobaràs que els senzills homes del carrer, per molt entenimentats que siguen, sàpiguen distingir amb exactitud els caràcters, o assenyalar les inapreciables diferències i gradacions que fan un home preferible a un altre. Amb qualsevol persona que tinga un judici competent poden entretenir-se: li parlen dels seus plaers i dels seus assumptes amb la mateixa franquesa que ho farien a qualsevol altra persona, i, com que troben que molts podrien ocupar el seu lloc, no senten cap enyorament o mancança si hi és absent. Però fent servir l’al·lusió d’un cèlebre autor francès,⁶ el judici⁷ pot comparar-se amb un rellotge, car la màquina més correnta és suficient per a dir-nos l’hora, però només els més sofisticats poden marcar els minuts i els segons i discriminar les diferències més petites de temps. Qui assimila adequadament el coneixement que es pot extraure dels llibres i dels homes no fruirà molt si no és en companyies selectes. Serà massa sensible a la manca d’accés de la resta de la humanitat a les nocions que ell ha comprés. I, en estar les seues emocions confinades d’aquesta manera a un cercle tan estret, no és estrany que les duga més lluny que si fossen més generals i mediocres. Amb ell, l’alegria i la gresca d’un company de botella evoluciona en una amistat sòlida, i l’enardiment d’un apetit jovenívol esdevé una passió elegant.

1.Hume empra de vegades el terme «sentiment» en un sentit ampli, volent dir «passió» o «emoció» en general, i d’altres, com ací, com a sinònim de «gust», referint-se a l’emoció particular d’aprovació o desaprovació que segueix a la contemplació d’objectes, personatges o accions. El gust, o sentiment en aquest darrer sentit, subjau tant als judicis de bellesa com als de valor moral. En la primera Investigació,