Nunc dimittis. AAVV
Читать онлайн книгу.
verbal a un nivell neutre, allunyada tant del col·loquialisme i les parles estrictament comarcals com del llenguatge tècnic, científic o literari. No es tracta d’una uniformitat empobridora, ans d’uns llocs amples de convergència que possibiliten la normalització a llarg terme de tots els nivells de llenguatge i la fusió progressiva de la norma i el nivell standard (Sanchis Guarner et al. [1977] 1983: 20).
Aquest model ha de «continuar amb una codificació policèntrica, en la qual puguen coexistir normes regionals amb petites variacions comarcals» (Sanchis Guarner [1977] 1983: 20), per a contribuir a una identificació de l’usuari, però sense comportar una fragmentació de la unitat. La proposta lingüística que fan, pensant en el territori valencià, és la següent:
1)En fonètica: rebuig de l’apitxat, conservant la fonètica valenciana coincident amb el nord-occidental i peculiaritats com la -r final, la distinció entre b/v, o el manteniment de -t darrere n o l.
2)En morfologia: la desinència en -e de la primera persona del present d’indicatiu (cante); els subjuntius clàssics acabats en -e/-a (cante/prenga); i els incoatius en -ix (patix) en lloc de -eix (pateix).
3)En lèxic: preferència per les solucions valencianes.
El document acaba insistint en el polimorfisme com a base de la identificació i integració dels diferents territoris de llengua catalana i com una manera de facilitar l’aprenentatge de la llengua escrita, ja que l’usuari s’alliberaria de la constricció que comporta una única solució. Per bé que, al final del document, es fa esment a la llengua escrita, en general la proposta sembla ser vàlida, en la morfologia i en el lèxic, tant per a l’oralitat com per a l’escriptura. En aquest punt, convé advertir que el document dóna cabuda, com a preferent, a la forma dels incoatius patix, que el model literari, en general, havia arraconat a favor de pateix.
2.2Cap a un model de llengua més flexible
L’informe universitari Un codificació policèntrica però convergent evidencia l’assumpció que calia buscar un model de llengua que es poguera adaptar a noves situacions comunicatives. El referent de la llengua ja no era solament l’àmbit literari, sinó que, en plena transició a la democràcia i amb l’objectiu posat en el reconeixement de les autonomies, adquireixen protagonisme tots els altres àmbits orals i escrits que havien d’afavorir una normalització de la llengua. Ferrando/Nicolás (2011: 505-520) fan una excel·lent síntesi de com va ajustant-se la normativització fabriana als diferents territoris de la llengua, però insisteixen sobretot en com, al voltant dels anys vuitanta, conceptes com oralitat i escriptura, col·loquial i formal, i dialectal i supradialectal es fan difícils d’articular en un context sociopolític en què la llengua entra de ple en els mitjans de comunicació de masses. Una manifestació d’això és la polèmica sorgida a Catalunya entre el català heavy i el català light, la qual Ferrando/Nicolás (2011: 517-520) han fet veure que responia a posicionaments parcials del model de llengua:
En qualsevol cas, la polèmica partia de pressupòsits clarament parcials en cada bàndol. Si és cert que una llengua estàndard ha de connectar amb els usuaris, no ho és menys que els ha de marcar unes pautes formals. Aquestes de vegades coincidiran amb les formes més planeres del llenguatge oral, però molt sovint s’hauran de servir de la tradició escrita, dins de la qual tenen un pes propi els usos literaris (Ferrando/Nicolás, 2011: 519).
En aquest nou context polític, al País Valencià les iniciatives per configurar un model de llengua estàndard adaptat a les noves perspectives de la llengua també comencen a aparéixer. En aquest punt, el nostre homenatjat no sols assoleix protagonisme per les seues aportacions escrites, sinó també per les seues iniciatives cíviques i acadèmiques. Recordem que Ferrando entra al Departament de Lingüística Valenciana el 1977. I un any després (1978), impulsat per Sanchis Guarner, es crea l’Institut de Filologia Valenciana (IFV). El decés de Sanchis Guarner l’any 1981 dóna pas al seu deixeble en l’assumpció de responsabilitats acadèmiques i cíviques. De fet, l’any 1983, es produeixen tres fets rellevants per a Ferrando: a) obté la càtedra d’universitat que havia deixat vacant el seu mestre; b) és elegit director del Departament de Lingüística Valenciana (que, sent ell director, canvia el nom pel de Filologia Catalana, 1986); i c) assumeix la direcció de l’Institut de Filologia Valenciana. Així mateix, l’any 1985 és elegit membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Tot plegat erigeix Ferrando en el relleu de Sanchis a l’hora de pilotar els nous aspectes que té pendents la llengua al País Valencià, com ara la normalització i l’estandardització. Una de les preocupacions de la normalització era la regularització toponímica en valencià. Sanchis Guarner ja s’havia encarregat de fixar les bases amb la inclusió al final de la seua Gramàtica valenciana (1950) dels noms dels pobles en valencià. Havia publicat també l’obra Els pobles valencians parlen els uns dels altres (1963), i havia elaborat, amb el suport de l’IEC, la Contribució al nomenclàtor geogràfic del País Valencià (1966). A més a més, emetia informes de toponímia des de l’Institut de Filologia Valenciana (IFV). Però, assumida la direcció de l’Institut per Ferrando, és ell qui s’encarrega d’elaborar els informes d’assessorament toponímic que solia demanar la Generalitat Valenciana. Amb tot, cal notar que la Generalitat no s’atreví mai a nomenar oficialment l’IFV com a organisme de consulta preceptiva en matèria de normativització toponímica (Ferrando 1986: 513-514).
En l’àmbit de l’estandardització, l’IFV li serveix també com a plataforma per a coordinar una trobada d’especialistes, majoritàriament valencians, davant de la iniciativa política de fer una televisió pública valenciana. Així, l’any 1987 se celebren les Jornades sobre la llengua oral dels mitjans de comunicació valencians (Ferrando 1990a), unes jornades que tenien el precedent de les emissions de televisió i de ràdio de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (1983), les quals havien provocat crítiques per la poca atenció als parlars diferents del català central. De fet, des del mateix Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València (13 d’octubre de 1985), s’havia fet arribar un document a la Secció Filològica de l’IEC perquè, a través de la seua autoritat, incitara els responsables de TV 3 a «garantar-hi l’ús d’un estàndard de base composicional susceptible de ser acceptat per tota la comunitat catalanòfona» (Ferrando 1990b: 51). Per una altra banda, l’IEC també estava treballant, per mitjà de la Comissió per al Català Estàndard, de la qual també formava part Ferrando, en una proposta fonètica i una altra de morfològica per a l’estàndard oral.1
En el marc d’aquestes Jornades, Ferrando (1990b: 51) fa una proposta fonètica sobre l’estàndard oral «adequat a l’àmbit valencià i alhora convergent amb la resta del domini lingüístic», inspirant-se en l’esmentat document que havia enviat el Departament de Filologia Catalana a la Secció Filològica de l’IEC i en els treballs que estava duent a terme dins de la Comissió per al Català Estàndard de l’IEC. El fet que la seua proposta aborde el valencià integrat en el conjunt de la llengua el du a descriure-la distingint entre àmbit general (afecta dos o més dialectes) i àmbit restringit (només es dóna en un dialecte). A més, inclou dins de l’estàndard tant el registre formal com el col·loquial, adduint la flexibilitat que ha de tenir aquest concepte, que pot anar d’un grau de formalitat més alt a un de més baix. Finalment, recorre als conceptes de preceptiu, admissible i no recomanable a l’hora d’establir les orientacions. A grans trets, de la seua proposta, centrant-nos, per raons pràctiques, exclusivament en allò que afecta el valencià, en podem destacar:
a)Vocals
a.1)Preceptiu:
–Distinció entre vocals obertes i tancades; però en valencià són tancades: perquè, comprés, cinqué.
–Obertura de les e dels mots acabats en: -ecte, -ència, -epte (aspecte, clemència, concepte).
–Pronunciació amb a i no amb e d’infinitius com: traure, jaure,