Biografies mèdiques, sanitat municipal, educació sanitària i epidèmies en la Ribera del Xúquer durant el segle XX. AAVV
Читать онлайн книгу.
com a expert en salut pública, incorporar-se al cos d’inspector de Sanitat i també assumir una mobilitat geogràfica com a funcionari de l’Estat. Ferragud va ocupar diversos destins començant la carrera professional dins la sanitat nacional a Cantàbria. De fet, el 15 d’abril de 1924 es publicava una nota al diari Abc que es feia ressò dels nous nomenaments en la sanitat nacional on s’incloïa el nom d’Emilio Ferragud Folqués com a cap de negociat de tercera classe a Santander. La mateixa ordre nomenava Tomàs Peset Aleixandre per a ocupar un càrrec de la mateixa categoria a Donosti. Ambdós acabaren sent uns anys després inspectors provincials de sanitat a Alacant i València respectivament. Tomàs Peset, membre d’una prominent família mèdica valenciana, germà de Joan Peset Aleixandre i fill del catedràtic de Terapèutica, Vicent Peset Cervera, va impulsar molt la política sanitària provincial durant els anys de la República, com ho faria també Ferragud a Alacant. Tots dos patiren també les conseqüències negatives de la guerra en la seua pròpia biografia truncada.11
L’ACTIVITAT PROFESSIONAL D’ EMILIO FERRAGUD I LA SEUA TASCA COM A DIRECTOR DE L’INSTITUT D’HIGIENE D’ALACANT
Hem trobat testimonis administratius que indiquen que Ferragud va estar exercint el càrrec d’inspector a Santander almenys fins l’any 1927.12 Després hi ha testimonis fefaents d’un llarg periple personal i professional fins a la seua arribada a Alacant el 1930. El 8 de març d’aquell any va prendre possessió del càrrec d’inspector provincial de Sanitat d’Alacant, procedent de Las Palmas de Gran Canària, desprès que la plaça de director de l’IPH hagués quedat vacant, com s’ha dit, per defunció de l’anterior inspector Aureliano Ximénez del Rey. Durant el periple familiar per diverses províncies, Ferragud havia prodigat les seues intervencions públiques, donant conferències a ateneus i cases de cultura, com la que va impartir a Zamora el 7 de març de 1929 sobre les teories de Cajal, Marañón i Novoa Santos al voltant de la intersexualitat i el subconscient.
La documentació que hem trobat a l’Arxiu de la Diputació d’Alacant indica que la seua tasca com a inspector provincial de sanitat al capdavant de la direcció de l’Institut Provincial d’Higiene va estar marcada per una activitat intensa i per l’expansió i la descentralització de l’IPH cap als grans nuclis de població de les comarques. Era un moment crític per a les condicions de vida i la salut de la població valenciana, especialment els sectors més desfavorits d’una societat atacada per malalties infeccioses cròniques com ara la tuberculosi, el tifus o les malalties venèries, que minvaven la salut i el benestar de la població. L’Estat i les administracions perifèriques començaven a dur a terme polítiques preventives amb gran intensitat. Es crearen dos seus de l’institut a Alcoi i Oriola, i dispensaris per atendre el tracoma a Alacant, Elx, Alcoi, la Vila Joiosa, Callosa d’en Segura, Crevillent i Asp, i també s’establiren vies de coordinació amb els dispensaris antiveneris d’Alacant i Alcoi.13 La lluita contra la tuberculosi i l’elevada mortalitat infantil eren les dues principals prioritats.14
El dispensari es va convertir en un peça clau de les activitats de salut comunitària i un element fonamental per a la millora sanitària que requeria una província com la d’Alacant. Com es recollia en un article publicat al Boletín del Instituto Provincial de Higiene de Alicante, i escrit molt probablement pel mateix Ferragud:15
[…] Obra de educación, de propaganda, de encuesta, el Dispensario busca ante todo el instruir, para así preservar y no tener que curar después. Al servicio de todos los que a él acuden pone todos los recursos de la asistencia pública y de la privada. Alma de esta institución es la Instructora visitadora, creación moderna en materia de higiene social, gracias a la cual el Dispensario da su máximo rendimiento. Es la que pone en relación al Dispensario con los necesitados y merced a su labor de propaganda y de persuasión se consigue vencer prejuicios ancestrales que se oponen a todo progreso sanitario y con ello van al Dispensario a recibir las instrucciones necesarias los necesitados de esta asistencia; es a modo de ángel tutelar de la infancia y gracias a su dulzura femenina que tiene mucho de vigilancia materna, se consigue mantener la continua relación que es preciso, para obtener el máximo de beneficio y de eficiencia. Entramos pues en una nueva era sanitaria en nuestra provincia y de antemano, tenemos la experiencia de organizaciones análogas, que funcionan en el extranjero, que nos hacen predecir a plazo corto, una ostensible mejora en las cifras de la estadística sanitaria de Alicante.
D’altra banda, Emilio Ferragud va haver de fer front a problemes interns i polítics derivats de la difícil situació que travessava el país. Al cap de pocs mesos del seu nomenament va esclatar un conflicte intern a l’IPH d’Alacant per culpa d’aspectes organitzatius i de funcionament i per les males relacions personals. Els conflictes interns derivats de la gestió de l’Institut Provincial de Higiene d’Alacant provocaren la «Denuncia presentada por Don Carlos Schneider San Román»,16 metge bacteriòleg de l’Institut Provincial, el 22 de maig de 1931 al president de la Diputació, a penes uns mesos després d’incorporar-se Emilio Ferragud a la direcció de l’Institut.17 En l’esmentada denúncia es responsabilitzava Ferragud de la pèrdua de la pau, harmonia i bones relacions entre el personal sanitari i el personal subaltern que treballaven a l’Institut. Schneider el responsabilitzava d’haver instaurat un model d’organització del treball personalista i autoritari, en què tot havia de passar per la seua autorització, el que denotava desconfiança envers els professionals que tenien una llarga experiència d’anys treballant a l’Institut.
Segons l’escrit de denúncia, Ferragud havia suprimit qualsevol disciplina horària en el treball, tant dels metges com dels veterinaris, practicants, mossos i personal de laboratori i subaltern. Sembla que aquesta flexibilitat horària havia creat conflictes entre el personal, quan els responsables de les seccions de l’Institut ‒bacteriologia, veterinària, epidemiologia…‒ volien exigir als subalterns disciplina horària. Schneider es queixava com a cap de la secció de bacteriologia de les disfuncions provocades per la desobediència i la manca de disciplina del personal de laboratori i subaltern, de manera que el funcionament del laboratori s’havia ressentit per la desobediència del personal i la manca de preparació del material de laboratori, les esterilitzacions, etc.
Del text de Schneider es dedueix una mala relació personal amb Ferragud i l’intent del director de llevar-li qualsevol capacitat d’iniciativa que no estigués prèviament autoritzada.18 A més, Schneider acusava Ferragud d’acceptar i promoure que arribaren tot tipus de peticions d’anàlisis de laboratori sense cap certificació prèvia dels ajuntaments, com establia el reglament, alterant així el sistema de finançament que estava regulat per una normativa ben estricta. La situació representava també un increment de la feina als laboratoris. Finalment, l’acusava d’haver mamprès una campanya de descrèdit contra els caps de secció de l’Institut, als quals desacreditava en públic i en privat, interrompia les seues explicacions quan feien classe o cursets i es comportava despòticament.
La Diputació va acordar elevar l’escrit al director general de Sanitat per tal d’encetar la instrucció d’un expedient informatiu al mateix temps que nomenava instructor el delegat de personal. La denúncia es va traslladar a Madrid el 26 de maig i no hi ha testimoni documental de cap resolució punitiva contra Emilio Ferragud. Tot i la conflictiva relació personal amb Schneider, Ferragud va continuar en el càrrec fins el seu cessament el 14 de desembre de 1936, en el context de la convulsa situació política generada pel cop militar i pel nomenament de la líder anarquista Frederica Montseny per ocupar el nou Ministeri de Sanitat que va crear el govern del Front Popular.19 La creació del nou ministeri va provocar canvis profunds en la concepció de l’administració sanitària, i conflictes polítics importants entre els dirigents socialistes i els anarquistes que la dirigien. Uns mesos abans del cessament, Emilio Ferragud havia rebut un homenatge de reconeixement del personal tècnic, administratiu, auxiliar tècnic i subaltern de l’Institut Provincial d’Higiene, que li van retre homenatge al febrer de 1936.20
El segon gran conflicte polític en el qual va haver d’intervenir directament Ferragud va ser al voltant del sanatori per a malalts leprosos de Fontilles.21 Durant l’estiu de 1931, el delegat del primer govern republicà, Pablo Montañés va visitar durant unes setmanes el sanatori de