Malalties i remeis. Francesc Devesa i Jordà
Читать онлайн книгу.
Per l’altra banda, els cristians també n’havien fet de les seues:
fueron tantos los malos tratamientos que los soldados les hizieron, que, no pudiéndolos zufrir, desampararon el pueblo con lo que en él tenían, y dicese que munchos dellos se acog[i]eron al Albaycín [...] se dezía que se levantava el Albaycín, lo qual quieren algunos dezir que hizieron christianos viejos por darle saco (que es una cosa de las que ellos mucho desean). Al cabo les vino a costar la vida a más de una docena de moriscos que mataron aquel día los christianos viejos...332
La rebel·lió esdevingué una guerra franca. Els moriscos de Granada esperaven l’ajuda dels seus germans de religió. El reforç va arribar, però no amb la intensitat que desitjaven.333 A mitjans del 1569, la confrontació es va estancar. Els moriscos resistien forts a les muntanyes. Uns quants jesuïtes seguien l’exèrcit, confessant els vius i pernoliant els moribunds:
En esta jornada que el marqués de Mondejar hizo, que duró desde tres de Henero hasta 10 de Abril, anduvimos con su exército el P. Santacruz y el P. Muñoz y dos hermanos. El P. Santacruz se volvió como veynte días después que de aquí partimos, y nos quedamos los demás, y yo estuve toda la jornada.334
Era el pare Pedro Navarro, també testimoni presencial, qui ho contava en una llarga carta. Felip II havia decidit relleus importants: «que acordó S. M. de embiar aquí al Sr. Dn. Joán de Austria, y al duque de Sesa, y al licenciado Muñatones, del Consejo real...».335 La monarquia exigia una solució ràpida i el marqués de Mondéjar va ser apartat de la direcció de la guerra.336 La història dels moriscos valencians, revoltats quaranta tres anys abans, es repetia a les serres granadines corregida i augmentada. Per complicar més les coses, una pesta feia la seua aparició. Es tractava d’una epidèmia de modorra que va afectar el mateix Pedro Navarro. Al final de l’estiu, en una altra carta, el pare Ayala continuava informant dels esdeveniments bèl·lics:
Las nuevas de Granada son buenas. Han los nuestros desbaratado al reyeçuelo. Aunque no fue la batalla de todo, cuerpo a cuerpo de exército, murieron como seys mil moros. Pero ¿que son para más de 40 mil? Créhese que los meterán este invierno en la Sierra Nevada, donde morirán de frio; y esto es lo que nuestro campo pretende. Anda desalojando de cada día al enemigo y en esto andan hagora. El negoçio es que pelean, no con moriscos, syno con españoles sin alma, y que pelean por la vida, y asy será trabaxossísyma la vitoria [...] Hagora acabo de ver una carta, en que dicen las nuevas de Granada no son las que se desean; porque los moros están muy proveídos, y los nuestros mueren de hambre; y son tantos, que no hacen caso del rompimiento pasado.337
Amb la fam, el quartet apocalíptic s’havia completat, encara que el de la pesta no fou, afortunadament, un genet devastador. El text del rector de Barcelona impressiona per la seua cruesa i mostra les paradoxes cruels de la guerra. Mentre s’intentava deixar morir de fred l’enemic, «los nuestros» morien de fam. La reflexió de José Ayala, qualificant els revoltats com «españoles sin alma», fa pensar. Amb ànima o sense, no eren simples moriscos sinó gent del país que lluitava per salvar la pell. El rector del col·legi de Barcelona encertava el seu pronòstic d’una victòria molt complicada. La guerra de Las Alpujarras es va allargar encara dos anys. Milers de moriscos van morir i 80.000 van ser disseminats per Castella. Com sempre, els perdedors s’endugueren el pitjor.338 Qualificar la guerra de Granada com a salvatge, com fa Henry Kamen (2011: 216), pot ser un tòpic. Totes les guerres ho són. Tanmateix, l’autor insisteix en la desmesura de les atrocitats per les dues parts. Les cròniques històriques ho relaten i els documents MB semblen corroborar-ho. Si els moriscos havien entrat a les esglésies a sang i foc, els cristians van assaltar Las Alpujarras a mata-degolla, saquejant i venent esclaus amb o sense el permís dels seus caps militars.339 Ambdues parts van protagonitzar assassinats de gent indefensa i turments vergonyosos, en una espiral com més va més cruel. Els rius baixaven de la serra tintats de sang, i no sols metafòricament. Tanmateix, les tres cartes esmentades deixen entreveure un sentiment de pietat, fins i tot d’angoixa, pel conflicte en general i pels moriscos en particular. No resulta estrany si pensem que els jesuïtes, en la seua tasca missionera, tenien un contacte intens amb la població morisca, amb un col·legi obert a l’Albaicín. L’interés de la Companyia per convertir la població musulmana era tan evident que l’esmentat centre disposava d’un jesuïta morisc, Juan de Albotodo, que adoctrinava en àrab els alumnes. Tanmateix, Albotodo era, per als revoltats radicals, un traïdor i un espia al servei de la repressió inquisitorial i de la Chancilleria. Per això els monfís l’insultaven quan van entrar a Granada (Soto, 2007; Navarro, 2013). No va ser possible el respecte a la cultura i les creences musulmanes, promés pels Reis Catòlics i mantingut, poc dalt o baix, pels senyors feudals. Tampoc l’assimilació religiosa pacífica, de la qual els jesuïtes eren capdavanters (la Companyia va arribar a incorporar, com a mínim, sis membres moriscos). Com diu Justo Navarro (2013: 117): «la monarquia catòlica exigia una sola llei, una sola fe i una sola llengua».340 En aquesta línia, la guerra de Granada fou la penúltima fita que acabaria amb l’expulsió.
11.7 Guerres de religió entre cristians: Moncontour, Florida
Al Cinc-cents, la persistent confusió entre religió i política va fer d’Europa un escenari cruent d’enfrontaments entre catòlics i protestants que es projectava més enllà de l’Atlàntic i arribava a les Noves Índies. El pacifisme d’Erasme havia fracassat i Montaigne es lamentava per la tragèdia (Mackeney, 2007: 327-368).341 Als MB, les notícies de les guerres entre cristians no són tantes ni tan explícites com les dels enfrontaments amb l’univers musulmà. A banda de l’esmentat assalt a Madeira pels hugonots, hi ha algunes referències de lluita a Flandes, França i, fins i tot, a La Florida.
Borja, en una carta a Everardo Mercuriano datada el 24 d’octubre de 1569, repassava totes les qüestions de la Companyia a França, mirant especialment per la salut dels jesuïtes. A la postdata escriu: «No estoy arrepentido de las mil missas que hize dezir por Francia un mes antes de la vitoria, de la qual acabó hoy S. S. las processiones “in gratiarum actionem”».342 L’afirmació no era hiperbòlica, el general havia manat celebrar mil misses «per li travagli della Francia» i per altres necessitats del papat, detallant la distribució proporcional a les províncies jesuïtes.343 Cada part lluitava amb les armes que tenia. En aquella confrontació de creences, la Companyia tenia clar de quin costat estava. El llenguatge combatiu de Borja cobra sentit si tenim en compte que els jesuïtes es presentaven així mateix com «la milícia de Crist». L’orde es va implicar directament en la lluita contra l’heretgia, cosa que inclogué l’assistència espiritual de l’exèrcit catòlic.344 Émond Auger, un dels jesuïtes transalpins més dinàmics i teòric de la catequesi específica per als soldats, va publicar el Pedagogue d’armes. Era un tractadet dirigit a instruir el príncep cristià, per ajudar a la feliç victòria sobre els enemics de l’Església Catòlica. Auger perseguia la idea d’una milícia autènticament catòlica que, de manera pia i disciplinada, portara a terme l’extermini de la Reforma herètica. Quan publicava el seu paper, Pius V tenia clar que la missió fonamental del papat era abatre l’heretgia i derrotar els infidels. Qui millor va interpretar aquesta línia de pensament fou el també jesuïta de Màntua, Antonio Possevino, que havia col·laborat amb Auger al col·legi de Lió, on aquest estava de rector. Borja li va encarregar la realització d’un manual de catequesi espiritual per als soldats: El Soldat Cristià (Il Soldato Cristiano) (DHCJ; Civale, 2011). Aquest era el context per celebrar la «victòria». De quina batalla es tractava? El 1569 hi hagué a França dues victòries contra els hugonots: Jarnac i Moncontour (Mackeney, 2007: 350). La primera fou el 13 de març i la segona el 3 d’octubre, corresponent, poc dalt o baix, amb les disposicions de Borja efectuades un mes abans del combat i, en bona lògica, la referida al text.
Moncontour és una localitat situada prop de Poitiers. Allí, l’exèrcit reial francés, comandat pel duc d’Anjou (futur Enric III), va derrotar les tropes d’hugonots dirigides per l’almirall Gaspard de Coligny. L’enfrontament fou sangonós. Els catòlics venjaven llur desfeta a La Roche-l’Abeille, on els hugonots no havien tingut pietat dels vençuts (Le Bas, 1841: 365-366).345 Pius V havia enviat un contingent per