Portada: Anji Carmelo

      Reservats tots els drets… Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita de la titular del Copyright, sota les sancions establertes per les lleis, la reproducció parcial o total d’aquesta obra per cap mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, així com la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.

      © 2000 Angelita Carmelo Ullman

      TARANNÀ EDICIONS I DISTRIBUCIONS S.L.

      C/ Capità Arenas, 38-40 esc esq. 4r 2ª

      08034 Barcelona

      Tel/Fax 932 800 390

      Web: www.taranna.es

      e.mail: [email protected]

      ISBN-10: 84-96516-37-7

      ISBN-13: 978-84-96516-37-3

      Dep. Legal: B-50.093-2006

      Dedicat a la memòria

      de l’Esteve Monegal Bofill,

      l’absència del qual ha

      deixat un autèntic buit.

      Per a l’Adela, la Mª Dolors

      i tots els participants del

      Grup de Dol d’AVES.

      Sense vosaltres no hi hauria llibre.

      DEIXA’M PLORAR

      Per protegir-te del fred,

      vaig encendre una foguera,

      tot i que bufava un vent molt fort.

      La vaig vigilar nit i dia

      i la vaig nodrir amb les millors fustes.

      I quan semblava que

      cremaria per a sempre

      tu li vas donar la volta

      i d’una bufada

      la

      vas apagar.

      Anji Carmelo

      Introducció

      Deixa’m plorar és un suport en la pèrdua, un resguard en les tempestes que ens assolen quan aquest ésser tan estimat se’n va i ens deixa sols.

      Pot ser la nostra companyia durant el període de dol, ens explica el que ens passa d’una forma senzilla i clara. És una ajuda per comprendre’ns i comprendre el procés tan personal pel qual estem passant tots els que hem hagut d’enfrontar-nos al buit màxim. És un consol per als que ens quedem, ja que obre portes a l’enteniment del dolor i del sofriment.

      També és una ajuda per als que comparteixen la vida amb la persona que està plorant la pèrdua, perquè permet arribar a la comprensió del seu dol, donar-li suport i ajudar-la en els moments més difícils. A través d’aquest llibre s’adonaran que el període de dol és necessari i natural.

      Pròleg (*)

      El llibre que ens presenta l’Anji Carmelo és un llibre petit de mida, però gran en profunditat i que convida a la meditació. Constitueix un estudi del dolor en general, destinat especialment a aquells que sofreixen per la pèrdua d’un ésser estimat. Fa una anàlisi acurada d’aquest tipus psíquic de dolor, que pot adquirir dimensions indescriptibles i sumirnos en estats perillosos d’estupor i de negativisme que és necessari combatre i superar. La naturalesa ens ofereix mitjans per combatre’l, basats en l’exteriorització física, sobretot en el plany, que no ha de retenir-se, ja que la retenció del dolor resulta summament pertorbadora i és l’origen d’estats patològics múltiples i diversos. El dolor ha de desfogar-se i l’home enfonsat pel dolor mai no ha de sentir vergonya de les seves llàgrimes. També cal pensar que, per intens que sigui, mai no és tan rígid que el temps no el temperi o que arribi a anul·lar-lo.

      D’altra banda i encara que sembli absurd, el dolor ens ofereix uns aspectes summament positius, tant, que sense ell l’home no seria el que és i crec que aquesta és la part més interessant de Deixa’m plorar.

      La nostra cultura occidental és essencialment materialista i l’home ha avançat molt en el coneixement de la matèria i, per contra, molt poc en el coneixement d’ell mateix. A les preguntes bàsiques: Què som? Cap on anem? Què fem aquí?, les respostes que ens ofereix el materialisme imperant són decebedores. Segons aquest materialisme estaríem formats simplement per matèria pensant supeditada al temps i, per tant, a la vellesa amb les seves xacres, a la malaltia amb els seus sofriments i a la mort amb la desintegració i desaparició total, junt amb tot el que havia estat l’objecte dels nostres anhels i desitjos, cosa molt difícilment assumible, sense sentir-se completament defraudat per un fet inevitable, com és el de la mort, que hauria de ser acceptat amb perfecta naturalitat. Només les reflexions filosòfiques i les creences religioses que ens parlen d’una part immortal del nostre ésser o d’una nova vida en el mes enllà, poden atenuar aquesta insuportable sensació d’aniquilació total.

      Les més antigues filosofies ens diuen que la nostra personalitat està formada per diferents plans o nivells, dels quals el més ostensible és el cos material que representa el nivell més inferior, el qual és l’origen de les nostres sensacions i desitjos, ens serveix de vehicle en el nostre viatge per aquesta vida i, tal com hem dit abans, està condemnat a la mort i a la desintegració. Enfront d’aquest pla material i perible, existeix, a la part més fonda i amagada del nostre JO, un pla immaterial i etern que seria una prolongació o una part de l’energia còsmica que promou i dirigeix la vida i tota l’harmonia de l’Univers, el que els antics en deien l’Esperit Universal, i que cadascú de nosaltres som portadors d’una part que és immortal, de la qual el llibre en diu: “El bocí de cel que tots portem dins”.

      Entre aquest dos plans tan diferents, existeix la ment amb el domini del pensament i de la raó. La ment té la seva seu al cervell i en gran part es d’índole material, però obeeix també a principis immaterials que influeixen de forma molt difícilment explicable sobre la nostra persona i conducta, com és la lliure elecció de les respostes als diferents estímuls i a les idees abstractes. S’ha comparat a una llum que il·lumina un gran espai, si la llum és difusa tot l’espai es manté en penombra, però si els raigs es concentren sobre un punt determinat, aquest s’il·luminarà fortament, tant més quan major sigui la concentració.

      El signe de la nostra cultura és el materialisme i aquest poder de concentració, gairebé tothom el dirigeix amb exclusivitat sobre el món material, amb els meravellosos resultats de progrés que tots contemplem en el camp de la tècnica i en el coneixement del nostre entorn i del nostre propi cos, del qual es coneixen amb detall tots els òrgans i teixits, fins i tot les partícules més subtils. D’aquesta manera, la unió íntima de la ment amb la matèria fa que l’home conegui cada vegada més les malalties i hagi aconseguit allargar la vida, però també fa que el JO s’identifiqui amb el nostre cos material, participant en totes les seves apetències i passions, sobretot l’egoisme i la cobdícia que són fonts constants de desgràcies i sofriments. Els mateixos plaers que amb tanta abundància ens ofereix el món material, generalment es tracta de gaudis efímers que solen acabar en dolor, un dolor immens, que inunda el món i que en gran part és provocat per nosaltres mateixos.

      Però la ment posseeix la possibilitat del discerniment i pot arribar a diferenciar el que és real d’allò que és il·lusori. La vida de Buda és paradigmàtica en aquest sentit, ja que elabora tota la seva doctrina mística quan surt de l’esplèndid palau en què es trobava reclòs i descobreix la Gran Veritat, que a la vida tot és sofriment i dolor i que tots els plaers dels quals abans gaudia no eren més que falses il·lusions que entorpien i no deixaven veure el veritable camí de la salvació, que consisteix