Figura d'assaig. Joan Fuster
Читать онлайн книгу.
amb una edició crítica de l’obra fusteriana. Tindrem un any de grans esdeveniments, del qual algunes editorials ja són conscients: a València, l’editorial 3i4 acaba de publicar un recull complementari d’aquest, que recupera tot d’opuscles de caràcter eminentment polític,1 i no fa gaire va sortir una intel·ligent tria panoràmica a cura de Xavier Aliaga.2 Tanmateix, el gran repte de 2022 serà treballar molt sense caure en la temptació de l’homenatge, que no hauria agradat pas al mestre de Sueca: «Res d’homenatges, home! La hipocresia és una exigència que la virtut imposa al vici», va sentenciar en un dels seus Judicis finals.
Des del punt de vista de la història intel·lectual i de la crítica cultural, el ventall de bibliografia sobre el nostre autor ja comença a ser una realitat molt sòlida: les jornades i publicacions de la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València, les activitats de l’Espai Joan Fuster de Sueca; o d’altres iniciatives, com el simposi que el Grup de Recerca Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu vam organitzar l’any 2012, a la Facultat de Filologia: Joan Fuster: figura de temps, i que va donar lloc a un llibre amb el mateix títol a Edicions UB, com també el simposi que organitzarem a Barcelona, a Vil·la Joana, pel centenari del seu naixement, amb el títol Joan Fuster: figura d’un segle, del qual també sortirà el corresponent llibre. Tot plegat garanteix la continuïtat dels estudis de caràcter acadèmic solvents, amb activitats i publicacions regulars. També cal recordar les modestes però sempre útils edicions escolars de l’editorial Bromera, pensades per a l’ensenyament, que han acostat les seves obres als estudiants més joves.
A això cal afegir la feina individual d’investigadors, universitaris o independents, que en els darrers anys han fet aproximacions ben diverses i interessants a la seva obra. Els llibres d’Antoni Furió, Toni Mollà, o més recents, de Xavier Aliaga, Toni Rico i Pau Viciano, entre d’altres, se sumen als autors que ja compten amb una considerable bibliografia, sigui en forma de llibres o d’articles. En aquest sentit cal remarcar també l’atenció que li han dedicat sempre revistes com L’Espill o Afers. En sortiran més, moltes més, i reedicions de les seves obres, epistolaris i més bibliografia crítica: entre tots ho farem tot.
Tanmateix, aquest bon balanç té un problema, que no és atribuible als autors i investigadors esmentats, sinó amb l’articulació antifusteriana del camp editorial i acadèmic a Catalunya. En aquest darrer punt, caldria reflexionar sobre l’escassa presència de Fuster en els plans docents de filologia catalana. Però el més preocupant és el primer: els llibres de Joan Fuster no es troben de manera regular a les llibreries del Principat, i l’existència de les Obres completes, que ja porten dues temptatives, no ajuda a fer que el públic lector el tingui prou present; de la que està en procés d’edició ja consta a les llibreries com a esgotat el primer volum —la qual cosa és inversemblant i fa pensar malament del Grupo Planeta en què Edicions 62 s’ha dissolt—. Cal fer les obres completes, evidentment, en edició crítica, i ja està en marxa; però també cal una circulació més àgil dels seus principals llibres, pensada per a un lector format però no necessàriament especialista. Estaria bé tornar a tenir a la disposició dels lectors els Diaris 1952-1960, o Diccionari per a ociosos. Al cap i a la fi, si la primera obligació d’un escriptor és fer-se llegir, adaptant la formulació fusteriana, la nostra seria donar-lo a llegir.
Precisament per això, la iniciativa de l’editorial de Comanegra és tan important, ja que és una editorial radicada a Barcelona, amb molta implantació a tot el país, bona consideració intel·lectual, respectada per la crítica, dinàmica a les xarxes socials i moderna en tots els seus plantejaments. La nostra proposta de llibre s’incorpora a la col·lecció «Autories».
Amb aquest Figura d’assaig, una antologia d’escrits sobre literatura i crítica literària, volem mostrar el caràcter polièdric de la seva obra com a lliurepensador, que abasta la literatura, la història, la crítica cultural, la política i la sociologia, sempre amb una voluntat d’estil completament assagística i literària, i aquest darrer tret serà el nostre eix.
Aquesta edició també serà una altra manera de donar-li les gràcies, a Joan Fuster, per haver estat, per a mi, un autèntic professor de lectura: de la seva mà vaig començar a llegir Michel de Montaigne, Voltaire, Josep Pla, Erasme de Rotterdam, Albert Camus... Com he explicat en un altre lloc, la lectura de Joan Fuster va ser per a mi tan colpidora que em va convertir en delinqüent —em va empènyer a robar un llibre de Josep Pla a la Biblioteca de la Universitat de València, de la mateixa manera que ell havia robat el Glosari d’Eugeni d’Ors a la de Lo Rat Penat—. En tots dos casos, era necessari, en la recerca de la pròpia llibertat.
Precisament per això penso que Joan Fuster és el gran comparatista català; fa un comparatisme assagístic. Tot assagista és un creador de llibertat, tal com Jean Starobinski va definir el gènere, com una de les formes més lliure d’escriptura: «L’assaig és el gènere literari més lliure que existeix. La seva definició podria ser la frase de Montaigne «Jo vaig preguntant i ignorant». Hi afegiríem que només un home lliure, o alliberat, pot preguntar i ignorar. Els règims de servitud prohibeixen preguntar o ignorar, o si més no redueixen aquesta actitud a la clandestinitat. Aquests règims miren de fer regnar pertot un discurs sense fissures —ni tan sols fissures de temps— i completament segur de si mateix, que no té res a veure amb l’assaig. La incertitud, al seu entendre, és un indici sospitós. […] Crec que la condició de l’assaig, i també el seu objectiu, és la llibertat de l’esperit. La llibertat de l’assaig: potser la fórmula sembla una mica emfàtica, però la història contemporània testimonia, dissortadament, que és un bé i que no és pas un bé ben repartit».3 Fuster tenia una idea molt semblant, que també compartia amb Josep Pla, d’aquesta llibertat assagística que també atribuïen al diari i a la figura de l’intel·lectual: «Tot intel·lectual, quan s’ha parlat de tot, és sempre, per definició, un creador de llibertat. I bé, la llibertat es crea essent lliure».4 Per a Fuster, com a bon seguidor de Voltaire, l’home de lletres és un d’aquests homes concrets que «només si té garantida la seva llibertat —interior, exterior— l’home de lletres es creu en possibilitat de continuar sent home de lletres. […] L’home de lletres actual no és, ni se sent, ni es vol estrany a les qüestions vitals del seu món: sobre elles té una visió, en elles participa i influeix sobre elles en la mesura que li és permès. I, en realitat, no concep la seva literatura desconnectada de les conclusions a què, en aquest aspecte, ha arribat. Literatura i —passeu-me la insuficiència de lèxic— opinió són una sola i indiscernible entitat, en els seus càlculs. La llibertat, de què tan gelós està, li és radicalment necessària: sense llibertat no hi ha per a ell possibilitat de responsabilitzar-se davant els problemes ni hi ha possibilitat de literatura».5 Sens dubte, l’assagista sap posar la llibertat en moviment per escrit.
Joan Fuster té una trajectòria literària, intel·lectual i personal que marca una època de les lletres catalanes. Als anys quaranta s’iniciava, primer en poesia i poc més tard en diaris i assaig humanista, una de les obres intel·lectuals i assagístiques més influents del segle XX, es fixen els fonaments d’una de les principals propostes històricocrítiques de la literatura catalana, i es plantegen els reptes polítics i culturals de futur per als Països Catalans, tot resseguin la seva història unitària i diversa.
Sens dubte, el seu llibre més conegut és Nosaltres, els valencians, un llibre redactat en molt poques setmanes però l’efecte del qual encara perdura. Seva és, en aquell llibre, l’enunciació d’una consciència històrica per als valencians i dels principis fonamentals del catalanisme politicocultural modern, i no només del País Valencià, sinó del conjunt dels Països Catalans; de vegades es pensa, segurament amb mala fe, que la idea de Països Catalans és una vel·leïtat imperialista sorgida de l’Eixample