La caiguda. Albert Camus
Читать онлайн книгу.
permeti que em presenti: Jean-Baptiste Clamence, per servir-lo. Encantat de conèixer-lo. Suposo que vostè es dedica als negocis. Més o menys? Una resposta excel·lent! I assenyada; sempre fem les coses només més o menys. A veure, permeti’m jugar a fer de detectiu. Té més o menys la meva edat, l’ull informat dels quadragenaris que més o menys ho han vist tot, va més o menys ben vestit, és a dir com es va aquí, i té les mans fines. O sigui, un burgès, més o menys! Però un burgès refinat! Sí, arrufar el nas davant dels imperfets de subjuntiu demostra doblement la seva cultura, primer perquè els reconeix i després perquè l’irriten. A més, el diverteixo, cosa que, sense vanitat, implica una certa obertura d’esperit. O sigui que més o menys és… Però tant se val. Les professions m’interessen menys que les sectes. Permeti’m que li faci dues preguntes i respongui-les només si no les considera indiscretes. Té riqueses? Alguna? Bé. Les ha compartit amb els pobres? No. O sigui que és el que jo anomeno un saduceu. Si no ha freqüentat les Escriptures, reconec que això no li dirà res. Sí que li diu? O sigui que coneix les Escriptures? No hi ha dubte que m’interessa, vostè.
Quant a mi… Doncs bé, vegi-ho vostè mateix. Per l’estatura, les espatlles i aquesta cara que sovint m’han dit que era ferrenya, més aviat tinc pinta de jugador de rugbi, oi? Però si es té en compte la conversa, se m’ha de concedir un cert refinament. El camell que va fornir el pèl del meu abric sens dubte tenia sarna; per contra, porto les ungles ben retallades. L’única informació que tinc jo, i tot i així em confio a vostè, sense precaucions, també és el seu aspecte. En fi, a pesar de les meves bones maneres i del meu parlar elegant, soc client habitual dels bars de gent de mar del Zeedijk. Vinga, no busqui més. Tinc un ofici doble, simplement, com el personatge. Ja l’hi he dit, soc jutge-penitent. En el meu cas, només hi ha una cosa senzilla, no tinc res. Sí, vaig ser ric, i no, no vaig compartir res amb els altres. I això què demostra? Que jo també era un saduceu… Oh, sent les sirenes del port? Aquesta nit hi haurà boira, al Zuyderzee.
Ja se’n va? Perdoni’m si potser l’he entretingut. Amb el seu permís, no pagui. Aquí al Mexico-City és a casa meva, m’ha fet molt feliç haver-l’hi acollit. Demà seré aquí, segur, com cada vespre, i acceptaré agraït que em convidi. Per on ha de passar? Doncs bé… Però si no hi veu cap inconvenient, seria molt més senzill, què li sembla si l’acompanyo fins al port? D’allà estant, i vorejant el barri jueu, trobarà les grans avingudes per on desfilen tramvies carregats de flors i de músiques eixordadores. El seu hotel és en una d’aquestes, la Damrak. Passi vostè primer, si us plau. Jo visc al barri jueu, o al que es deia així fins que els nostres germans hitlerians hi van fer lloc. Quina esbandida! Setanta-cinc mil jueus deportats o assassinats és netejar buidant. Admiro aquesta aplicació, aquesta paciència tan metòdica! Quan no es té caràcter, bé cal tenir un mètode. I aquí el mètode va fer meravelles, és indiscutible: visc a l’escenari d’un dels crims més grans de la història. Potser és això el que m’ajuda a entendre el goril·la i la seva desconfiança. Així puc lluitar contra aquesta inclinació natural que em porta irresistiblement a la simpatia. Quan veig una cara nova, dins meu s’activa una alarma. «Frena. Perill!» Fins i tot quan la simpatia és més forta, em mantinc en guàrdia.
Sap que al meu poble, durant una acció de represàlia, un oficial alemany va demanar educadament a una vella que triés quin dels seus dos fills havia de ser afusellat com a ostatge? Triar, s’ho imagina? Aquest? No, aquest altre. I veure com se’n va. No insistim més, però cregui’m, senyor, totes les sorpreses són possibles. Jo vaig conèixer un cor pur que rebutjava la desconfiança. Era pacifista, llibertari, estimava igualment la humanitat i les bèsties. Una ànima selecta, sense cap dubte. Doncs bé, durant les últimes guerres de religió, a Europa, es va retirar al camp. A la porta de casa seva hi va escriure: «Vinguis d’on vinguis, entra i seràs benvingut». Qui li sembla que va respondre a la invitació? Uns militars, que hi van entrar com a cal sogre i el van esbudellar.
Oh, perdoni, senyora! De totes maneres aquesta senyora no ha entès res. Tanta gent, eh, tan tard, i a pesar de la pluja, que fa dies que no para! Sort que hi ha la ginebra, l’única claror en aquestes tenebres. Sent la llum daurada, rogenca, que posa a dins? M’agrada caminar per la ciutat, de nit, amb l’escalfor de la ginebra. Camino nits senceres, somio, o em parlo interminablement. Com avui, sí, i em fa por que l’atabalo una mica, gràcies, és molt amable. Però és que desborda; obro la boca i me’n ragen les frases. Aquest país m’inspira, a més. M’agrada aquest poble, que formigueja per les voreres, confinat en un petit espai de cases i aigües, encerclat per boires, terres fredes i el mar, que fumeja com un cossi de bugada. M’agrada perquè és doble. És aquí i és en un altre lloc.
I tant! Sentint els seus passos feixucs sobre l’empedrat llefiscós, veient-los passar pesadament entre les seves botigues plenes d’arengs daurats i de joies de color de fulla seca, sens dubte li sembla que són aquí, avui, oi? Fa com tothom, pren aquesta bona gent per una tribu de síndics i de comerciants que compten els diners i les seves possibilitats de vida eterna, i l’únic lirisme dels quals consisteix a rebre, de tant en tant, lliçons d’anatomia coberts amb grans barrets d’ala ampla? S’equivoca. Caminen pel nostre costat, és cert, i, tot i així, miri on tenen el cap: en aquesta boira de neó, de ginebra i de menta que baixa dels rètols vermells i verds. Holanda és un somni, senyor, un somni d’or i de fum, més fumat de dia, més daurat de nit, i nit i dia aquest somni està poblat de Lohengrin com aquests, que passen badant amb les seves bicicletes negres de manillars alts, cignes fúnebres que ronden sense descans, per tot el país, al voltant dels mars, al llarg dels canals. Somien, amb el cap als núvols rogencs, circulen en cercles, resen, somnàmbuls, en l’encens daurat de la boira, ja no són aquí. Se n’han anat a milers de quilòmetres, cap a Java, l’illa llunyana. Resen als déus ganyotaires d’Indonèsia amb els quals han adornat tots els aparadors i que en aquest moment vaguen per damunt nostre, abans d’agafar-se, com simis sumptuosos, als rètols i als teulats esglaonats, per recordar a aquests colons nostàlgics que Holanda no és tan sols l’Europa dels comerciants, sinó el mar, el mar que duu a Cipango i a les illes on els homes moren boigs i contents.
Però em deixo anar i predico! Perdoni’m. El costum, senyor, la vocació, i també el desig que sento de fer-li entendre bé aquesta ciutat i el cor de les coses! Perquè som al cor de les coses. S’ha fixat que els canals concèntrics d’Amsterdam recorden els cercles de l’infern? L’infern burgès, naturalment poblat de malsons. Quan es ve de l’exterior, a mesura que es passen els cercles, la vida, i per tant tots els seus crims, es fa més densa, més obscura. Aquí som a l’últim cercle. El cercle dels… Ah! Ja ho sap? Carai, això encara el fa més difícil de classificar. Però així segur que entén per què puc dir que aquí hi ha el centre de les coses, per més que ens trobem a l’extrem del continent. Un home sensible entén aquestes rareses. En tot cas, els lectors de diaris i els fornicadors no poden anar més lluny. Venen de tots els racons d’Europa i s’aturen al voltant del mar interior, a l’areny descolorit. Escolten les sirenes, busquen en va la silueta dels vaixells en la boira, després travessen novament els canals i se’n tornen sota la pluja. Glaçats, venen al Mexico-City a demanar ginebra en totes les llengües. Aquí els espero.
Fins demà, doncs, benvolgut compatriota. No, ara ja trobarà el camí; el deixo abans del pont. No passo mai per cap pont, a la nit. És per una prometença. A més, suposi que algú es llança a l’aigua. Una de dues, o li va al darrere per pescar-lo i, a l’estació freda, se la juga! O l’abandona a l’aigua i les capbussades retingudes de vegades deixen estranys cruiximents. Bona nit! Perdó? Aquestes senyores als aparadors? Xauxa, senyor, xauxa per pocs diners, un viatge a les Índies! Aquestes persones es perfumen amb espècies. Vostè hi entra, elles tiren les cortines i comença la navegació. Els déus baixen sobre els cossos nus i les illes passen, dements, cofades amb una cabellera esbullada de palmeres al vent. Provi-ho.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив