Un alè de vida. Clarice Lispector
Читать онлайн книгу.
¿existeix per si mateix? No. Només és el reflex d’una cosa que pregunta. Treballo amb l’inesperat. Escric com escric sense saber com i per què —ho faig per fatalitat de veu. El meu timbre soc jo. Escriure és una indagació. Just això.
¿És possible que em traeixi? ¿Que desviï el curs d’un riu? He de confiar en aquest riu abundant. ¿O bé hi he de posar una barrera, en el curs d’un riu? Intento obrir les comportes, vull veure com l’aigua raja amb ímpetu. Vull que cada frase d’aquest llibre sigui un clímax.
He de tenir paciència, perquè els fruits seran sorprenents.
Aquest és un llibre silenciós. I parla, parla fluixet.
Aquest és un llibre fresc, acabat de sortir del no-res. Tocat al piano delicadament i fermament, i totes les notes són clares i perfectes, les unes separades de les altres. Aquest llibre és un colom missatger. Escric per al no-res i per a ningú. Si algú em llegeix ho farà pel seu compte i risc. No faig literatura: només visc segons el pas del temps. El resultat fatal de viure és l’acte d’escriure. Fa tants anys que em vaig perdre de vista que no sé si m’he de buscar per trobar-me. Tinc por de començar. De vegades existir em fa venir taquicàrdia. Em fa molta por ser jo mateix. Soc massa perillós. Em van donar un nom i em van alienar de mi mateix.
Tinc la sensació que encara no escric. Tinc en ment i vull una llengua més fantasiosa, més exacta, amb més entusiasme, que faci espirals en l’aire.
Cada nou llibre és un viatge. La pega és que és un viatge amb els ulls tapats, davant d’uns mars mai abans revelats. La bena als ulls, la por de la fosca és total. Quan estic inspirat, em moro de por perquè sé que tornaré a viatjar tot sol cap a un món que em repel·leix. Però els meus personatges no en tenen cap culpa, i els tracto tan bé com sé. No venen d’enlloc. Són la inspiració. La inspiració és una bogeria. És Déu. El meu problema és la por de tornar-me boig. M’he de controlar. Hi ha lleis que regulen la comunicació. La impersonalitat n’és una condició. En general, la separació i la ignorància són el pecat. I la bogeria és la temptació de ser totalment el poder. Les meves limitacions són la matèria primera amb què s’ha de treballar quan no s’assoleix l’objectiu.
Visc en carn viva. És per això que miro de donar una pell prou dura als meus personatges. El que passa és que no me’n surto i els faig plorar perquè sí.
¿Arrels que es mouen soles, que no estan plantades, o l’arrel d’una dent? Perquè també deixo anar les meves amarres: mato el que em trasbalsa, i tot allò que és bo i dolent em trasbalsa. Vaig, tant sí com no, a la recerca d’un món que és dintre meu. Escric per deslliurar-me de la difícil càrrega de ser un mateix.
En cada paraula batega un cor. Escriure és justament aquesta recerca d’íntima veracitat de vida. Una vida que em trasbalsa i em deixa el cor tremolós i patint el dolor incalculable que sembla necessari per al meu creixement. ¿Creixement? Fins ara he viscut sense!
Sí. Però sembla que ha arribat el moment d’acceptar plenament la misteriosa vida dels que un dia moriran. He de començar a acceptar-me i no sentir la basarda punitiva de cada vegada que caic, perquè quan caic la raça humana cau amb mi. ¿Acceptar-me plenament? És una violentació de la meva vida. Cada canvi, cada nou projecte m’espanta. És per això que tota la meva paraula té un cor on la sang circula.
Tot el que escric aquí és forjat dins el meu silenci i en penombra. No hi veig gaire, no hi sento gairebé gens. Finalment em capbusso en mi mateix fins a la deu de l’esperit que m’habita. La meva deu és obscura. Escric perquè no sé què he de fer de mi mateix. És a dir: no sé què he de fer amb el meu esperit. El cos dona molta informació. Però desconec les lleis de l’esperit, perquè vagareja a l’atzar. El meu pensament, amb l’enunciació de les paraules que broten mentalment, sense necessitat de dir-les o escriure-les després. Aquest meu pensament de paraules ve precedit d’una visió instantània, sense paraules, del pensament, paraula que vindrà gairebé immediatament, amb una diferència espacial de menys d’un mil·límetre. Així doncs, abans de pensar, ja he pensat. Suposo que el compositor d’una simfonia té només el “pensament abans del pensament”. ¿Allò que es veu en aquesta rapidíssima idea muda és gaire més que una atmosfera? No. En realitat és una atmosfera que, acolorida ja com el símbol, em fa sentir l’aire de l'atmosfera d’on ve tot. El prepensament és en blanc i negre. El pensament amb paraules té altres colors. El prepensament és el preinstant. El prepensament és el passat immediat de l’instant. Pensar és la concreció, la materialització del que s’ha prepensat. En realitat el prepensar és allò que ens guia, perquè es troba íntimament lligat a la meva muda inconsciència. El prepensar no és racional. És gairebé verge.
De vegades la sensació de prepensar és agònica: és la tortuosa creació que lluita en les tenebres i que només s’allibera després de pensar. De pensar amb paraules.
M’obligues a un esforç suprem a l’hora d’escriure; doncs mira, estimat, deixa’m passar. Soc seriós i honest i si no dic la veritat és perquè està prohibida. No aplico pas el que està prohibit, sinó que ho allibero. Les coses obeeixen al buf vital. Naixem per gaudir. I gaudir ja és néixer. Mentre som fetus gaudim del confort total del ventre matern. Pel que fa a mi, no sé res de res. El que tinc m’entra per la pell i fa que em comporti sensualment. Vull la veritat que només se’m dona a través del seu contrari, de la seva falsedat. I no suporto el dia a dia. Deu ser per això que escric. La meva vida és un sol dia. I és així que el passat m’és present i futur. Tot en un únic vertigen. I és tanta, la dolçor, que em fa unes insuportables pessigolles a l’ànima. Viure és màgic i completament inexplicable. Entenc més bé la mort. Ser quotidià és un vici. ¿Què és el que soc? Soc un pensament. ¿Tinc en mi el buf? ¿El tinc? ¿Però qui és aquest que el té? ¿Qui és que parla per mi? ¿Tinc un cos i un esperit? ¿Jo soc un jo? “És justament això, tu ets un jo”, em respon el món, terriblement. I quedo horroritzat. Déu no s’ha de pensar mai, si no Ell es fa fonedís o m’hi faig jo. Déu ha de ser ignorat i sentit. Aleshores és quan Ell obra. Em pregunto: ¿per què Déu demana tan sovint que l’estimem? Resposta possible: perquè així ens estimem a nosaltres mateixos. I, si ho fem, ens perdonem. I quina falta que ens fa, el perdó! Perquè la vida mateixa ja ve barrejada amb l’error.
El resultat de tot plegat és que hauré de crear un personatge, si fa no fa com els novel·listes, i a través de la creació del personatge saber alguna cosa. Però tot sol no me’n surto: la solitud, la mateixa que hi ha en cadascú, em fa inventar. ¿Hi ha cap altra manera de salvar-se que no sigui crear les pròpies realitats? Tinc prou força per fer-ho, com tothom. ¿És veritat o no que hem acabat per crear una realitat fràgil i dement anomenada civilització? Una civilització guiada tan sols pel somni. Cada invenció em sona com una pregària laica: tal és la intensitat de sentir. Escric per aprendre. M’he triat a mi mateix i al meu personatge —l’Ângela Pralini— perquè potser, a través de nosaltres, podré entendre aquesta manca de definició de la vida. La vida no té adjectius. És una barrija-barreja que forma un gresol estrany, però que em permet, a fi de comptes, respirar. I, de vegades, bleixar. I, de vegades, respirar a dures penes. Sí. Però de vegades també hi ha l’alenar profund que arriba fins i tot a la fina fredor de l’esperit, empresonat, ara per ara, en el cos.
M’agradaria començar una experiència i no només ser víctima d’una experiència no autoritzada per mi, només esdevinguda. D’aquí ve la meva invenció d’un personatge. També vull trencar, més enllà de l’enigma del personatge, l’enigma de les coses.
Crec que aquest serà un llibre fet, aparentment, amb deixalles de llibres. En realitat, però, es tracta d’obtenir ràpids besllums meus i ràpids besllums del meu personatge Ângela. Podria agafar cada besllum i dissertar-hi durant pàgines i pàgines. Passa que, de vegades, és en el besllum on hi ha l’essència de la cosa. Amb cada anotació, tant al meu diari com al diari que he fet escriure a l’Ângela, m’enduc una petita sorpresa. Cada anotació és escrita en el present. L’instant ja és fet de fragments. No vull donar un futur fals amb cada besllum d’un instant. Tot passa exactament en el moment en què està sent escrit o llegit. Aquest passatge d’ara