Ensenyament 3

      Una pedagogia compromesa

      Una pedagogia compromesa parteix del supòsit que aprenem amb més facilitat quan hi ha una relació interactiva entre estudiant i professor. Com a guies i facilitadors, els professors han de descobrir què saben els alumnes i què els cal saber. I això només ho descobriran si estan disposats a fer que els alumnes s’hi impliquin profundament. Com a docents, podem crear un clima per a un aprenentatge òptim si comprenem el nivell de consciència i intel·ligència emocionals que hi ha a l’aula. Això vol dir que necessitem dedicar temps a avaluar a qui ensenyem. Quan vaig començar a treballar a l’aula, com molts altres col·legues, el que més em preocupava, per no dir que m’obsessionava, era cobrir una quantitat substancial d’informació i del material assignat. Per assegurar-me que teníem temps de tractar tot el que creia que realment era important, no vaig dedicar temps a demanar als alumnes que es presentessin o compartissin una mica d’informació sobre l’entorn d’on venien ni quines esperances i somnis tenien. Tanmateix, em vaig adonar que, quan buscava temps perquè tothom es conegués, a la classe hi havia una energia més positiva que convidava més a aprendre.

      Sabent tot el que sé després de més de trenta anys de dedicar-me a la docència, ara no em poso mai a ensenyar sense primer establir els fonaments per construir una comunitat dins l’aula. Per fer-ho, és essencial que el professor o la professora i els alumnes dediquin temps a conèixer-se. Aquest procés pot començar sentint senzillament la veu de cadascú quan diu el seu nom. El dia que vaig veure per primera vegada el monjo budista vietnamita Thich Nhat Hanh, em va sorprendre que insistís que quan un alumne és davant d’un professor poderós i intuïtiu es poden aprendre moltes coses fins i tot abans de dir res. Thich Nhat Hanh explica: «Els xinesos diuen: “quan neix un savi, l’aigua del riu, de les plantes i dels arbres de les muntanyes de la vora es torna més clara i més verda”». Tot i que Thay (Nhat Hanh) parla d’un mestre espiritual, els que hem estat en classes de docents increïbles sabem que la seva presència il·lumina.

      Quan veiem l’aula com un lloc en què professor i alumnes poden compartir la seva «llum interior», podem entreveure qui som i com podem aprendre tots junts. M’agrada estimular la ment i el cor dels alumnes fent exercicis d’escriptura senzills o de completar frases. Per exemple, tots podem escriure un paràgraf espontani que comenci amb una frase com ara «El moment més coratjós de la meva vida va ser quan...», o bé podem portar un objecte petit a la classe i tots plegats escriure un paràgraf curt sobre el valor i la importància de l’objecte. Llegint-nos mútuament aquests paràgrafs curts en veu alta, tenim l’oportunitat de veure i sentir la veu única de cadascú. La majoria dels professors sabem què és estar en una aula de vint o més alumnes desitjant que sorgeixi un diàleg animat entre ells, quan, en realitat només parlen els dos o tres alumnes de sempre. El fet d’escriure i llegir paràgrafs tots plegats posa en relleu la força de la veu de cada alumne i crea un espai en el qual pot parlar tothom qui tingui comentaris interessants per fer.

      No demano mai als alumnes de fer un treball d’escriptura a classe que jo no tingui ganes de fer. La meva bona disposició a compartir, a exposar els meus pensaments i idees, dona fe de la importància d’exposar el que pensem, de deixar enrere la por i la vergonya. Quan tots ens arrisquem, participem mútuament en la creació d’una comunitat d’aprenentatge. Descobrim plegats que podem ser vulnerables dins l’espai d’aprenentatge compartit, que ens podem arriscar. La pedagogia compromesa fa èmfasi en la participació mútua perquè és el moviment de les idees, intercanviades per tothom, allò que forja una relació efectiva i valuosa entre tots els membres de la classe. Aquest procés ajuda a refermar la integritat del professor, alhora que encoratja els alumnes a treballar amb integritat.

      El sentit primer d’integritat és el d’enteresa, totalitat. Per tant, una pedagogia compromesa fa de l’aula un lloc en què es valora l’enteresa i en què els alumnes poden ser honestos, fins i tot oberts d’una forma radical. Poden anomenar les seves pors, expressar la seva resistència a pensar, parlar sense embuts, i també poden celebrar completament els moments en què tot encaixa i té lloc un aprenentatge col·lectiu. Sempre que s’esdevé un veritable aprenentatge, es donen les condicions per a l’autorealització, fins i tot quan això no és un objectiu del nostre procés d’ensenyament. Com que la pedagogia compromesa posa en relleu la importància del pensament independent i del fet que cada alumne o alumna trobi la seva veu única, ser-ne conscient sol ajudar els alumnes a sentir-se més capaços. Això és especialment important per als alumnes que, d’una altra manera, potser no haurien pensat mai que fossin «dignes», que tinguessin res de valor per aportar.

      La pedagogia compromesa pressuposa que cadascun dels alumnes pot fer una contribució valuosa al procés d’aprenentatge. Tanmateix, no dona per fet que s’haurien de sentir totes les veus sempre, ni que s’hauria de dedicar la mateixa quantitat de temps a totes les veus. Als primers temps de la carrera i els primers anys com a docent, m’havia trobat en classes en què els professors es preocupaven per la «imparcialitat», gairebé d’una forma obsessiva. Per a aquests docents, això volia dir que tots els alumnes haurien de tenir la mateixa estona per parlar i que totes les veus haurien de tenir el mateix pes. Sovint, això portava a unes situacions en què alumnes que no estaven preparats parlaven sense parar. En una classe compromesa els alumnes aprenen el valor de parlar i de dialogar i també hi aprenen a parlar quan tenen alguna cosa significativa per aportar. Comprendre que tots els alumnes poden fer una contribució valuosa a una comunitat d’aprenentatge vol dir que tenim en compte totes les capacitats, no tan sols la d’enraonar. Els alumnes que excel·leixen a escoltar d’una forma activa també fan una gran contribució a la formació d’una comunitat. Això també és cert dels que potser no parlen sovint però que, quan ho fan (de vegades només quan llegeixen alguna cosa que han hagut d’escriure), la importància del que tenen per dir és molt superior al que diuen altres alumnes que, potser, sempre participen obertament en els debats. I, per descomptat, hi ha vegades en què un silenci actiu, un silenci que inclogui pauses per pensar abans d’enraonar, és molt positiu per a la dinàmica de l’aula.

      Quan els alumnes s’impliquen del tot en la classe, els professors ja no són els únics que en tenen el lideratge. Per contra, la classe funciona més aviat com una cooperativa a la qual tothom contribueix per tal de garantir l’aprofitament de tots els recursos, el benestar de l’aprenentatge òptim per a tothom. Al capdavall, tots els professors volem que els alumnes aprenguin i veiem l’educació com un mitjà per desenvolupar-se i realitzar-se un mateix. A Teaching to Transgress: Education as the Practice of Freedom, afirmo: «Per educar per a la llibertat, doncs, hem de desafiar i canviar la manera com veu tothom el procés pedagògic. Això és cert sobretot respecte dels estudiants». La pedagogia compromesa és vital a l’hora de repensar l’educació perquè augura la plena participació dels alumnes. La pedagogia compromesa estableix una relació mútua entre professor i alumnes que fomenta el creixement de totes dues parts i crea una atmosfera de confiança i compromís que sempre és present quan l’aprenentatge és autèntic. La pedagogia compromesa ens fa eixamplar