Joan Fuster i el periodisme. Josep Lluís Gómez Mompart
Читать онлайн книгу.
Altres lectors i lectores coincideixen en la validesa de bastants dels seus textos periodístics amb el pas del temps. «Molts dels articles superen l’abast temporal en què van ser escrits. Encara avui molts tenen vigència». «Perquè, molts d’ells, són assajos atemporals» o «perquè sempre m’ha interessat una visió que tothora és contemporània i aplicable al present que vivim», i també, «perquè tractava temes d’actualitat que m’interessaven i m’atreia com ho feia». «Un exemple concret: l’article “El rodaballo” de la nit del cop d’Estat del 1981. Aplicable a tantes situacions». «Perquè era algú que donava claus de comprensió de les coses».
Altres persones raonen sobre la seva vigència en relació amb un tema central historicopolític: «L’enfoc de Fuster sobre la història i la política valenciana sempre és suggeridor i el seu mestratge m’interessa», manifesta un periodista valencià, mentre que una escriptora també valenciana considera que «continuen sent molt valuoses les seues idees i reflexions entorn al problema identitari dels valencians». Per altra banda, un professor balear d’Història explica: «M’interessava molt el seu punt de vista del valencianisme en el marc dels Països Catalans, així, pens, que ho treballàvem a Mallorca».
Són bastants els lectors i lectores que reconeixen l’ús professional o acadèmic que han fet dels articles de Fuster «amb finalitat de docència o recerca», ja sigui «per estudis» o «per citar-lo». També «per feina», «dedicació professional» i «per qüestions professionals, com a periodista». De manera semblant en l’àmbit universitari: per «interès sociolingüístic», «en el context dels meus estudis sobre literatura catalana», «sovint per qüestions de recerca literària» o «per l’elaboració d’alguns articles, centrats en ell o sobre temes i persones sobre les quals va escriure»; i, fins i tot, «amb motiu de l’elaboració de la meua tesi doctoral», declara un llicenciat en Geografia i Història i doctor en Comunicació valencià. Finalment, un català llicenciat en Periodisme i Història i professor universitari explica el següent:
Quan va morir Fuster jo tenia 14 anys i, tot i que havia llegit algun article seu a l’Avui, ni molt menys n’era lector assidu. Per això, puc dir que la meva aproximació a Fuster quan era viu va ser molt esporàdica i hi entro en contacte un cop mort. Més endavant, ja com a estudiós del periodisme, aprofundeixo en la seva obra periodística publicada en mitjans catalans.
En la Gràfica IV s’indica on es van llegir els articles un cop mort Joan Fuster (1992):
Gràfica IV
En comparar el nombre de respostes de les gràfiques II (en vida de Fuster) i V (post mortem) constatem que, mentre que a la pregunta de la Gràfica II van contestar 111 persones (86% dels enquestats), en la Gràfica V només ho van fer 57 persones (44%). Aquesta diferència pot interpretar-se, arran de les respostes de la Gràfica IV (on va llegir els seus articles després de mort), que de fet només 44 persones van llegir –o rellegir en alguns casos– els seus articles directament en els periòdics on els havia publicat i, 8 persones, a través del fons digitalitzat de l’Espai Joan Fuster de Sueca. Segons la Gràfica IV, 104 persones van llegir o rellegir el seus articles un cop ja havia mort Fuster, gràcies als llibres recopilatoris, la qual cosa explicaria la notable diferència esmentada entre les persones que van respondre en la Gràfica II (111) i la Gràfica V (57).
Les davallades entre els periòdics ja desapareguts amb anterioritat a 1992 i també les caigudes d’aquells altres mitjans que han perdurat, en comparar les gràfiques II i V, es poden deure fonamentalment a quatre raons: i) que les persones que van contestar la segona gràfica de mitjans és pràcticament la meitat de la primera, tal com ja hem dit (57 i 111); ii) que el nombre de persones que rellegiren aquests articles de quasi tots els mitjans és menor perquè bona part de les persones que ja els havien llegit anteriorment ja no ho van tornar a fer; iii) perquè unes poques persones que els llegiren per primera vegada ho van fer per necessitats de la feina (ús acadèmic, recerca, consulta professional, etc., com ja hem comentat anteriorment); i, finalment, iv) molt poques persones noves són les que van llegir o rellegir els articles de Fuster simplement per interès i/o plaer. Aquestes observacions –tot comparant les dades dels mateixos periòdics de les gràfiques II i V– corresponen tant als periòdics que han perdurat com a aquells altres mitjans ja desapareguts, amb tres excepcions: Las Provincias (1 i 7: +6), Jano (4 i 9: +5) i Levante, que gairebé roman igual (19 i 18: -1). La pujada dels dos primers periòdics i el gairebé manteniment del tercer molt probablement es pot deure a una lectura per a algun ús professional.
Gràfica V
5. LLENGUA DE LECTURA I PARTICULARITATS DE L’ESCRIPTURA
Atès que la premsa en llengua catalana (6 mitjans dels citats) és molt poca comparada amb l’escrita en llengua castellana (17 mitjans citats), i que gran part de la producció periodística de Fuster (entre mitjan anys quaranta i mitjan anys vuitanta del segle XX) va ser escrita i publicada en espanyol, era convenient preguntar als enquestats, a partir de 1992, en quina llengua havien llegit els seus textos de premsa. Cal advertir que els llibres recopilatoris d’alguns articles de l’escriptor suecà, originàriament en castellà, estan traduïts al català. També s’ha de dir que, d’ençà dels anys de la Transició democràtica, alguns articles de Fuster van ser publicats en català en mitjans de llengua castellana. Això explica que alguns lectors –sobretot els més joves– els han llegits en català o rellegits ja traduïts al català en llibres recopilatoris. Tanmateix, els lectors i lectores de més edat van llegir els articles en vida de l’escriptor majoritàriament en castellà. De fet, Fuster (1985: 128) assenyalava que: «en el millor dels supòsits, i per més catalanescos que siguin els receptors, la influència del castellà sobre el català es consolida». Aquestes observacions permeten entendre els percentatges que ensenya la Gràfica VI, i en la qual es constata un fort predomini de la lectura en català.
Gràfica VI
Com a resultat dels aspectes més destacats de l’escriptura periodística de Fuster, que les persones enquestades podien triar, podem comprovar què cridava més l’atenció als lectors i lectores (vegeu la Gràfica VII). Van contestar aquesta pregunta ben significativa 127 persones (98,4% de l’audiència). Tres aspectes predominen, amb una coincidència elevada: l’argumentació o el raonament que Fuster emprava en els seus breus assaigs de premsa, i la mirada, el punt vista o l’observació, tots dos amb un 75,6% d’acceptació, a més de l’humor o la ironia que gastava, amb un 72,4% d’acceptació. El quart aspecte remarcable, ratificat per més de la meitat de les persones enquestades, és l’estil, amb un 51,2% de consens; i, finalment, els altres dos aspectes que més sobresurten són el llenguatge (38,6%) i l’erudició (33,9%). No cal oblidar, però, el darrer aspecte (30,7%): els temes que triava Fuster per als seus articles de premsa. Combinant aquests set aspectes, en les proporcions esmentades, podem dibuixar el retrat o patró de la peça periodística que les lectores i els lectors de Joan Fuster coincideixen a valorar més i millor. Ho podem enunciar així: allò que atrapa l’audiència construïda, d’un article de premsa de l’escriptor suecà, és la mirada fusteriana d’un tema amb una argumentació i un estil personals, on la ironia és present, i amb un llenguatge culte.
Gràfica VII
En aquest apartat també hi ha quatre persones, una professora universitària i tres professors d’Història, Dret i Català que, a més dels vuit aspectes que es proposaven assenyalar als enquestats, van expressar una nova particularitat cadascuna: «la capacitat de superar les tergiversacions socialment establertes»; «el seu catalanisme»; «la resposta ràpida i concreta a qüestions de fons o abstractes»; i «la (sovint necessària) mala llet».
6. VALORACIÓ DELS ARTICLES DE PREMSA