La traducció d’aquest llibre ha rebut una ajuda de l’Institut Basc Etxepare.

      Un cor massa gran

      Quan tancaven la nevera, quan posaven els gots a taula, quan les forquilles picaven contra els plats, se sentia topar el silenci de l’una contra el de l’altra.

      —Ja saps el que et diré, oi que sí? —li va preguntar la Madalen a la seva mare.

      —Que tens problemes amb les drogues?

      Poques vegades es posava nerviosa, però, quan s’hi posava, deia coses que ni tan sols sabia que podia arribar a pensar.

      —Ho estàs esquivant.

      —No en tinc ni idea.

      —És sobre el pare.

      —Ah... aquell. Està pitjor?

      —Cada dia pitjor.

      La Ixabel va fer espetegar la llengua per tancar la conversa. Però la Madalen va insistir:

      —Ara ja saps el que et vull dir.

      —Ni se t’acudeixi. T’ho dic de debò. Ni se t’acudeixi! —La Ixabel va aixecar les mans com un policia que allunya els curiosos del lloc d’un accident.

      —No hi ha cap altra solució. Si n’hi hagués, saps que no t’ho demanaria.

      La Madalen li va demanar permís a la seva mare per endur-se el tall de truita que havia quedat. S’havia pintat les ungles de color morat, d’aquella manera que només els queda bé a les noies joves, amb els costats mal perfilats, era de pell morena. Mai de la vida no li havia demanat res i mai de la vida no havia fet servir aquest fet com un argument a favor seu.

      La Ixabel i en Ramon s’havien separat quan la Madalen tenia dos anys, i un any després la nova parella de la Ixabel va anar a Hendaia a viure amb elles. Des d’aleshores, vivien en una torre blava i blanca construïda als anys cinquanta, que al darrere tenia un jardí molt bonic i al davant un cartellet amb el nom, «Ene kabia», el meu niu, un nom que havia seduït la Ixabel des del primer moment que va veure la casa. En Ramon se’n va anar a viure a Donostia i allà va refer la seva vida. La Madalen va acceptar sense rondinar l’anar i venir cada quinze dies entre els «papassabtes» (una paraula que va fer servir fins a l’adolescència) i la seva vida quotidiana, convertint la frontera administrativa en frontera emocional.

      —Serà de dilluns a dijous, començant per aquest mateix dilluns. Els divendres, quan torni de Bordeus, agafaré jo el testimoni fins al diumenge.

      La Ixabel es va imaginar vestida amb roba d’esport i amb una cinta de pelfa al cap, portant amb penes i treballs fins a l’estació del tren el testimoni que havia de recollir la seva filla.

      —No em sento capaç de fer-ho.

      —No crec que arribi a Nadal. De debò.

      La Ixabel va comptar mentalment els mesos que faltaven per Nadal. Tres i mig.

      —Ho he de parlar amb l’Iñaki.

      —Ja ho sap.

      —Ah! Que bonic! —va dir la Ixabel.

      Es va preguntar a si mateixa fins a quin punt l’Iñaki era conscient de ser una mena d’escut humà i fins a quin punt l’estimaven per això.

      —I el teu pare hi està d’acord?

      —No té cap altre remei. Però encara no l’hi he explicat... Abans, ho volia parlar amb tu.

      La Madalen duia els cabells recollits en una cua de cavall atapeïda, com també n’havia dut, temps enrere, la seva mare.

      —Què és això? Un parany?

      —L’Iñaki està disposat a ajudar.

      Aquella lleialtat obstinada de l’Iñaki la faria parar boja, va pensar la Ixabel. Però, què podia esperar d’un home que, després de passar per la fleca, era incapaç de menjar-se el crostó del pa tornant cap a casa? I el pitjor de tot era que devia ser veritat, que segur que estaria disposat a fer-ho, com quan va estar mirant tutorials d’internet per aprendre a fer la trena en forma d’espiga que li demanava la Madalen.

      —I no t’emportis els plàtans, que són per a l’Iñaki, per quan torni de córrer —li va dir a la filla, com si volgués subratllar de qui era aquella casa i tot el que hi havia—. I les peres tampoc.

      Aquell estiu, sense que ningú ho hagués hagut de dir, havien anat comprant més fruita de la que necessitaven a casa, per facilitar-li la vida a la Madalen. La filla va treure la fruita macada de la bossa. La Ixabel es va sentir avergonyida en veure l’estat en què es trobava, però com que, després d’haver desbarrat com ho havia fet, li semblava important deixar veure algun aspecte grotesc d’ella mateixa, va pelar una pera que li va deixar els dits enganxosos, i la va devorar, embrutant-se també la cara.

      —No sé si m’has entès: no t’estic demanant que ajudis el pare, t’estic demanant que m’ajudis a mi —va continuar la filla.

      La Madalen era com una barreja entre la fermesa del pare i la bona pasta del padrastre, i a la Ixabel li costava trobar-hi el seu propi rastre, més enllà de l’aspecte físic. Duia tot l’estiu encarregant-se dels dinars i els sopars d’en Ramon, a més d’acompanyar-lo al metge i altres cures que ella no podia ni imaginar, però no l’havia sentit queixar-se en cap moment. I, malgrat que tots els que sabien el que estava fent la miraven amb admiració, ella tenia por que li hagués agafat el gust a aquell sotmetiment.

      —Estic feta un embolic —va dir la Ixabel.

      La Madalen li va fer una abraçada, o potser més aviat n’hi va demanar una. Feia anys que l’olor que desprenia era de dona adulta, però, tot i això, la Ixabel va fer un petó tota sorpresa a aquell cap que un dia havia fet olor de colònia inofensiva.

      L’Iñaki es va estirar al llit després de fer uns quants estiraments. A la Ixabel se li feia estrany veure amb una roba tan llampant i tan cenyida aquell home que, en el dia a dia, la tenia acostumada a una indumentària ben discreta, però li agradava.

      Li va posar dos dits al coll, en forma de pistola.

      —Sembla que a partir de dilluns ens canvia la vida, no? —va deixar anar la Ixabel.

      —Ja t’ho ha dit? —va replicar l’Iñaki, tot incorporant-se i deixant una marca de suor a l’edredó—. Ens en sortirem, oi que sí?

      La Ixabel hauria desitjat una prohibició que anés més enllà de la seva capacitat de decisió, un prec, una amenaça, qualsevol cosa; però si això era el que volia, estava amb l’home equivocat. Era difícil enfadar-s’hi, i era encara més difícil veure’l enfadat. Mai no hauria pogut endevinar que, després d’aquell salvatge d’en Ramon, estimaria un home com l’Iñaki. De fet, el que l’havia empès a acostar-s’hi havia estat