Frankissstein. Jeanette Winterson
Читать онлайн книгу.
vius d’altres. La seva carn és més freda que la mort, i no té pietat, només apetit.
Els morts vivents, doncs, vaig dir, i mentre jo jeia pensant amb els ulls ben oberts, es va adormir.
El nostre primer fill va morir en néixer. Fred i petit, el vaig bressolar. Poc després vaig somiar que no era mort, que li fregàvem el cos amb conyac, el posàvem a la vora del foc i tornava a la vida.
Era el seu cos petit el que volia tocar. Li hauria donat la meva sang perquè recuperés la vida; havia estat sang de la meva sang, un vampir alimentat al seu amagatall durant nou mesos de foscor. Els morts. Els morts vivents. Oh, estic avesada a la mort i la detesto.
Em vaig llevar, massa inquieta per dormir, i, després de tapar el meu marit, vaig posar-me un xal a les espatlles i em vaig quedar a la finestra, mirant cap a les ombres fosques dels turons i el llac resplendent.
Potser l’endemà faria bo.
El pare em va enviar a viure un temps a Dundee amb un cosí, confiant que la seva companyia esmenaria la meva solitud. Però jo tinc alguna cosa de faroner i no em fa por la solitud ni la natura en el seu estat salvatge.
Durant aquells dies vaig descobrir que els moments més feliços eren quan estava a l’aire lliure i sola, inventant històries de tota mena i com més lluny millor de les meves circumstàncies reals. Vaig convertir-me jo mateixa en escala i trapa cap a altres mons. Jo era la meva pròpia disfressa. En tenia prou de veure en la distància una figura en el seu viatge particular perquè se m’encengués la imaginació cap a una tragèdia o un miracle.
No m’avorria mai si no és que estava en companyia d’altres.
I a casa, el meu pare, que no s’entretenia a pensar què era adequat o no per a una noia jove sense mare, em permetia quedar-me asseguda, callada i sense ser vista, quan rebia els seus amics i parlaven de política, de justícia i també d’altres coses, deixava que em quedés en silenci en un racó, desapercebuda, sense que em veiessin les visites.
El poeta Coleridge era un visitant habitual de casa nostra. Una tarda va llegir en veu alta el poema que acabava d’escriure: «Poema del vell mariner». Comença —que bé que el recordo:
Era un vell mariner.
Quan tres donzells passaven,
l’un d’ells va deturar.
«Per què m’atures, digues,
barba grisa i ull clar?»
Vaig arraulir-me rere el sofà, nena com era, per escoltar embadalida la història que el vell explicava al convidat a noces i poder-me imaginar aquell viatge espantós per mar.
El vell mariner ha rebut una maledicció per haver matat l’au amiga, l’albatros, que seguia el vaixell en temps millors.
En una escena francament terrible, el vaixell, amb les veles estripades i les cobertes abonyegades, està tripulat pels seus propis mariners morts, reanimats amb una força temible, desfermats i desmembrats, mentre el vaixell avança cap a la terra de gel i de neu.
Ha transgredit la vida, vaig pensar, llavors i ara. Però què és la vida? El cos mort? La ment destruïda? La ruïna de la naturalesa? La mort és natural. La putrefacció, inevitable. No hi ha nova vida sense mort. No hi pot haver mort si no hi ha vida.
Els morts. Els morts vivents.
Ara la lluna estava tapada pels núvols. Els núvols de pluja tornaven ràpidament al cel clar.
Si un cadàver tornés a la vida, seria viu?
Si s’obrissin les portes de l’ossari i els morts ens despertéssim... llavors...
Tinc uns pensaments febrils. A penes reconec la meva ment aquesta nit.
A la meva ànima es congria alguna cosa que no entenc.
Què és el que més temo? Els morts, els morts vivents o una idea més estranya... allò que no ha viscut mai?
Vaig girar-me per mirar-lo, adormit, immòbil, però viu. El cos adormit és un consol encara que imiti la mort. Si ell fos mort, com viuria jo?
Shelley també solia venir a casa nostra; així el vaig conèixer. Jo tenia setze anys. Ell en tenia vint-i-un. Un home casat.
No era un matrimoni feliç. Va escriure de la seva esposa Harriet: Em sentia com si s’haguessin unit un cos mort i un de viu en comunió repugnant i horrible.
Va ser una nit que va caminar més de seixanta quilòmetres fins a casa del seu pare... aquella nit, en un trànsit com de somni, li va semblar que havia trobat la dona destinada a ser meva.
Ens vam trobar prou d’hora.
Quan acabava les feines domèstiques que em corresponien, tenia el costum d’escapolir-me fins a la tomba de la mare al cementiri de Saint Pancras. Allà, repenjada en una làpida, em posava a llegir. Shelley va començar a trobar-s’hi amb mi en secret; la mare ens beneïa, crec, quan ens assèiem a cada costat de la tomba i parlàvem de poesia i de revolució. Els poetes són els legisladors no reconeguts de la vida, deia ell.
Jo solia preguntar-me per ella, que jeia al taüt de sota. I no hi pensava mai com en un cos putrefacte, sinó que la veia viva com en els dibuixos a llapis que la retrataven, i més viva encara en els seus escrits. Tot i així, volia estar a la vora del seu cos. El seu pobre cos ja no li servia de res. I jo sentia, i estic segura que Shelley també, que érem tots tres allà, a la tomba. Ens procurava consol, i no gràcies a Déu ni al paradís, sinó que era viva entre nosaltres.
Jo l’estimava per haver-me tornat la mare. No era un home macabre ni sentimental. El darrer lloc de repòs. Ell és el meu lloc de repòs.
Jo sabia que el pare havia assegurat el cos de la mare contra els excavadors i lladres que s’enduen els cossos per fer diners ràpids, i són prou sensats: de què serveix el cos quan no serveix de res?
A les sales de dissecció de tot Londres hi ha cossos de mares, cossos de marits, cossos de nens, com el meu, i els treuen el fetge i la melsa, els aixafen el cervell, els serren els ossos i desenrotllen els metres secrets d’intestí.
La manca de vida dels morts, va dir Polidori, no és el que ens fa por. El que ens fa por és que no estiguin morts quan els enterrem a la darrera estança. Que es despertin i ho trobin tot fosc, que s’ofeguin i morin en agonia. He vist tanta agonia al rostre d’alguns sepultats de fa poc quan arriben a la sala de dissecció!
No tens consciència?, vaig dir. No tens escrúpols?
No tens interès en el futur?, va dir ell. La llum de la ciència és més brillant en una metxa amarada de sang.
El cel de damunt meu va quedar dividit per una llum bifurcada. Durant un segon, va semblar que el cos elèctric d’un home s’il·luminava i després s’enfosquia. Trons sobre el llac, i després, un altre cop, la ziga-zaga groga de la força elèctrica. Des de la finestra vaig veure una ombra poderosa que es desplomava com un guerrer caigut. El cop de la caiguda va fer tremolar la finestra. Sí. Ho veig. Un arbre ferit per un llampec.
Llavors va tornar a tamborinejar la pluja com un milió de tamborers en miniatura.
El meu marit es va moure però no es va despertar. A la distància, la resplendor va il·luminar l’hotel, abandonat, blanc i amb finestres cegues, com el palau dels morts.
Tal número d’ombres us corona...
Devia haver tornat al llit, perquè em vaig despertar, rígida, amb els cabells deixats anar, la mà aferrada a la cortina del llit.
Havia somiat. Havia somiat?
Vaig veure el pàl·lid estudiant d’arts diabòliques agenollant-se al costat de la criatura que havia confegit. Vaig veure l’espantós fantasma d’un home estirat, que després, amb l’activació d’alguna màquina poderosa, mostra senyals de vida i s’agita