Família

      Un home i una dona van anar, una tarda, a veure una pel·lícula. Era diumenge i era estiu. Amb ells hi havia una noia de catorze anys i dos nens al voltant dels set. L’home era alt, bell, amb els cabells negres i arrissats, la cara gran i morena, la boca gran i seriosa. Duia unes ulleres negres i un vestit de tela blava molt arrugat. La dona era petita, no bella, amb una cara menuda i olivàcia, els cabells negres recollits al damunt del cap, el nas llarg i fi, ulls verds i celles espesses, espatlles caigudes i malucs amples. Portava una faldilla texana i una samarreta blava molt descolorida. Ells eren amics, es coneixien des de feia molts anys. Feia temps, en la seva joventut, havien estat amants i havien viscut junts. Ara, en canvi, només eren amics. La noieta era la filla de la dona, i es deia Angelica. Era alta, amb els cabells vermell foc que li queien sobre les espatlles, un floc que li penjava davant l’ull, de manera que només hi veia amb un ull, groc castany, i era molt pigada. Duia una faldilla acampanada de color verd herba i una samarreta de seda crua. El més petit dels dos nens era el fill de l’home. Es deia Piergiorgio, però l’anomenaven Dodò. Era gras, amb els cabells castanys llisos i pentinats al front, ulls rodons i tímids, i duia un jersei de llana de camell lligat a la cintura. L’altre nen era prim i de pell morena, amb amples dents blanques que sobresortien als llavis. Es deia Daniele i era el fill d’una veïna de casa de la dona, una tal Isa Meli, que aquell dia estava cansada i només volia passar tota la tarda dormint. Per què aquest jersei, va dir l’Angelica, assenyalant el nen gras. Tenia una veu fina, severa i assenyada. Estava summament descontenta per sortir amb la mare, el diumenge a la tarda, i amb aquells nens, i el seu sol ull es veia, entre les pigues, avorrit i sever. L’home li va retirar el floc de la templa. Durant un segon va aparèixer el segon ull, llavors el floc el va tornar a amagar. Perquè al cinema, va dir l’home, quan hi ha l’aire condicionat, pot fer fred com al pol Nord.

      La pel·lícula era en color i es titulava Abisme. Uns milionaris en una vil·la molt blanca en una platja solitària bevien begudes, nedaven, prenien el sol i es disputaven un patrimoni. L’home i la dona no seguien la trama, i cadascú pensava en els seus assumptes propis. L’home ho feia en una carta que li havia escrit la seva dona el dia abans, des de Venècia, i que duia a la butxaca de la jaqueta. Era a Venècia des de feia més d’un mes. Per primer cop des que havia nascut, no havien portat en Dodò d’estiueig, sinó que simplement passava els matins a Fregene i les tardes a casa, avorrint-se. L’home ja no s’estimava la dona, però n’estava gelós. Pensava que a Venècia devia tenir algú. Explorava amb el pensament, com, d’altra banda, feia sovint al llarg del dia, totes les persones que estaven allà amb ella, i aquesta exploració constant l’humiliava. Potser ell hauria pogut estiuejar amb en Dodò, però no en tenia ganes en absolut, i s’al·legava l’excusa que havia d’acabar un llibre que estava escrivint sobre els barris